Una finestra d'oportunitat: és l'hora de la política

Ara va de bo, és una expressió popular tradicional mallorquina que significa ara va de debò. Certament, això és el que passarà demà en el Congrés dels Diputats de l’Estat. Caurà Mariano Rajoy i Pedro Sánchez serà el nou president del govern. ¿Això és bo?. Pot ser la primera pregunta que cal fer-se és: ¿era bo que continués Rajoy?. Les diverses respostes a aquesta pregunta estan condicionades als contextos particulars de qui es formula la qüestió. Intueixo que pels catalans un canvi d’escenari polític pot ajudar a desencallar el camí del procés. Això sí, que ningú esperi que se’ns regali res. Però, depèn de nosaltres poder situar en l’agenda del debat polític espanyol la qüestió catalana.

Per la seva part, els catalans alineats amb les propostes polítiques hem d’aprofitar aquesta qüestió per situar la seva agenda en el debat polític espanyol. Amb el canvi de govern a l'Estat s'obre una finestra d'oportunitat per tornar a fer política. Cal aprofitar-la immediatament. Es poden fer moltes propostes per vestir aquesta agenda de forma realista, sempre hi serem a temps per apel·lar a la República somiada i només imaginada. Però ara ens cal una altra estratègia. Hem de ser capaços d’oferir a l’Espanya democràtica esperançada amb el canvi de govern un pont de diàleg franc. Sense que aquest gest signifiqui cap renúncia als principis que cadascú consideri com a legítims. És temps de la política i diàleg, i no de la repressió o de la judialització de la discrepància. Només es podrà avançar dialogant des del reconeixement de la diferència i la discrepància.

Un camí per encetar aquest diàleg és resoldre els desajustos institucionals i les situacions personals que la política del PP ha provocat a Catalunya. Ha de trobar-se el camí per resoldre els processos judicials, amb els efectes de les presons preventives o exili, d’alguns polítics catalans. L’Estat ha d’assumir que la persecució judicial, via recursos d’anti-constitucionalitat, de la capacitat legislativa del Parlament català ha estat una mala praxis que ha creat greus tensions a Catalunya. No fora desencertat assumir, com un punt de partida de retorn a la normalitat institucional, l’acceptació de l’Estatut referendat el 2006 sense els retalls del Tribunal Constitucional. El nou govern de l’Estat hauria de construir les seves agendes de regeneració democràtica i polítiques de Benestar a partir de la confiança en la capacitat d’autogovern de la Generalitat. 

També pot ser el moment de gestos inequívocs a favor de la regeneració política. Un d'aquests primers gestos podria ser la petició de disculpes de Pedro Sánchez al president Quim Torra per algunes de les seves recents piulades. El nou govern de l’Estat, si vol resituar les relacions de l'Estat amb Catalunya en una nova dimensió, hauria de proposar al Parlament  de Catalunya el blindatge polític i normatiu de la capacitat dels catalans de legislar i governar en matèries pròpies de cultura, educació, mitjans de comunicació i altres matèries relacionades amb la seva identitat nacional. A partir d’aquests punts d’encontre, cada govern, el de l’Estat i el de la Generalitat, haurien de prendre les iniciatives polítiques oportunes per seduir als catalans per donar suport a les seves propostes per articular territorialment l’Estat. Uns proposant el model federal i els altres la vida de la independència, sabent mantenir sempre obert el camí del diàleg franc, sincer i amb esperit pacificador.

Hinduisme XV - Radha Soami Satsang Beas

Aquesta escola de ioga fou fundada per Baba Jaimal Singh Ji l’any1891 al costat del riu Beas. Jaimal Singh (1839 - 1903), conegut també com Babaji Maharaj fou el primer Satgur (verdader mestre) de Radha Soami Satsang Beas fins la seva mort. El seu successor fou Baba Sawan Singh.

Jaimal Singh durant la seva etapa militar participà en la guerra Anglo-Afgana del 1879 i, fou en aquest període quan començà a experimentar la meditació. L’any 1889 es retira de l’exèrcit i es retira a Bal Saran al costat del riu Beas al Punjab.

La moció de censura

El panorama política està agitat. La sentència del cas Gürtel i la moció de censura del PSOE han commocionat la política de l’Estat i, encara que sigui per uns moments, ha desviat l’atenció mediàtica de Catalunya a la lògica parlamentària. Però els esdeveniments semblen, ara per ara, anar sense senderi. Les mocions es presenten bàsicament per guanyar-les. Qualsevol altre resultat és un fracàs per qui l’ha promogut. Si el promotor de la moció no aconsegueix el seu propòsit, obtenir els vots favorables per ser nomenat president i aprovar el seu programa de govern, no li queda més alternativa que plegar. Perquè una moció no és cap brindis al sol, al contrari.

Una moció de censura requereix un exercici responsable de l’art de la política. Sempre he sentit dir que, el més interessant de la moció és: en primer lloc, la preparació dels suports pel seu èxit abans d’anunciar-la i, en segon lloc, el consens entorn les mesures de govern que cal aplicar quan es guanyi. Si el que pretén el promotor de la moció és recollir sense sembrar resulta que és un il·lús i seria un mal governant. Per la informació que s’està donant sembla que la moció ha estat poc meditada o al menys, sense comptar amb els suports previs pel seu èxit. Ara, corre cuita, els seus promotors han d’establir aliances i pactar un programa de govern. Les mocions constructives exigeixen tenir una proposta de lideratge polític i de govern alternatiu. Tot sembla indicar que hi hagut bastanta improvisació alhora de proposar la moció de censura. Objectivament, ara hi ha una oportunitat d’or per canviar el marc polític de l’Estat i ressituar els seus grans problemes en uns nous referents polítics. Deixar perdre aquesta oportunitat serà una greu irresponsabilitat. El que no poden pretendre els promotors de la moció és traspassar la seva incapacitat de crear un consens pel canvi. Les mocions no s’imposen a la brava, es negocien amb diàleg.

Hinduisme XIV - Sri Aurobindo

Sri Aurobindo (1872 - 1950), de nom real Aurobindo Akroyd Ghose, va neixer a Calcuta però des dels set anys visqué a Anglaterra i es formà intel·lectualment a la universitat de Cambridge. Fou una figura polifacètica dins l’hinduisme com a filòsof, poeta i erudit, geògraf amb una visió particular, integrador de la cultura occidental i oriental, mestre de ioga, i activista polític compromès a favor de la independència de la Índia. Dominava diverses llengües, entre elles el sànscrit. Desprès de la seva formació tornà a l’Índia l’any 1893 i comença a moure’s per entorns polítics independentistes. Fou detingut el 1908 i empresonat durant un any per la seva activitat política. L’estada a la presó afavorí que cultivés la meditació i elaborà un pensament religiós orientat a desenvolupar una nova espiritualitat i a l’aparició d’una nova raça humana. A l’any 1910 abandonà l’activisme polític i canvià radicalment de vida.

Durant quatre anys practicà el ioga en silenci i l’any 1914 fundà una revista de pensament titulada Arya on, entre altres qüestions, es volia recuperar el sentit original dels llibres sagrats hindus, els Vedas, els Upanishad y la Bhagavad-gita i de la cultura india. De la seva reflexió i pràctica emergí una escola de ioga que es presenta com a integral.

En l’aspecte doctrinal, Sri Aurobindo creu que la divinitat no és una realitat llunyana o inaccessible, la divinitat està per tot arreu començant per l’interior de la persona. Tota la proposta religiosa de Sri Auobindo gira en com descobrir la divinitat interior i fer que es projecti cap l’exterior. Des del punt de vista còsmic, Sri Aurobindo considera que existeix una superment que, com si fos una consciència espiritual de nivell superior, controla i condiciona el desenvolupament de la humanitat.

A partir de la seva experiència en el ioga, Sri Aurobindo escriví el llibre La Mare, que es publicà l’any 1928. Aquest llibre és un manual pràctic del que Sri Aurobindo anomenà “ioga intergal” i explica el sentit de la Mare Divina. Una estreta col·laboradora de Sri Aurobindo fou Mirra Alfassa (1878-1973). Aquesta dona nasqué a París de pare turc i mare egípcia. Mirra Alfassa es coneguda pel nom La Mare. L’any 1914 La Mare coneix a Sri Aurobindo i a l’any 1920 s’instal·la a la India. La Mare dirigí el creixement i l’expansió de l’Ashram de Sri Aurobindo a Pondicherry i fundà el Centre Internacional d’Educació per preparar les futures generacions a la vida integral proposa per Sri Aurobindo.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Hem de tenir clar que prendre la creu de Jesús vol dir portar l’instrument de la pròpia abnegació, i no voler que prevalgui la pròpia voluntat, la pròpia conveniència, el propi gust, etc. I això per trobar la vida només en ell i la pau i la joia al fons del cor”. P. Abat Josep Mª Soler (13 març 2010)

“El papa Francesc recorda que la pastoral vocacional és aprendre l’estil de Jesús, que passa pels llocs de la vida quotidiana, s’atura sense pressa i, mirant els germans amb misericòrdia, els porta a trobar-se amb Déu Pare” Joan Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell (Full Dominical d’Urgell 23 de juliol de 2017)

“Sigues sempre amb tothom el més dolç i suau que puguis” Santa Joaquima de Vedruna

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha persones compromeses perquè siguem alliberats dels nostres sofriments. Hi ha persones que lluiten, dia a dia, per un món millor, més just i lliure. Aquestes persones han de merèixer la nostra consideració i respecte. El seu compromís no acostuma a ser sempre fàcil. Tot i les possible dificultats són constants i segueixen entregats per la causa de la justícia.

«El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se'n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d'ells

(Is 53,11)

En la vida, no tot és càlcul interessat o pensament entortolligat en els profits. Les relacions humanes haurien de ser més franques, obertes i sinceres. Hem d’estimar als altres sense preveure com la seva resposta pot beneficar-nos. L’amor és donació confiada i desinteressada. “Deixeu venir el nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells. Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen no hi entrarà pas” (Mc 10,14-15 )

Glosses per la vida quotidiana.

La felicitat neix de servir als altres. Fa mal d’entendre, però és així. El servei a les altres persones és font d’alegria, tot i que en alguns moments pot ser motiu de patiment. L’amor sosté aquest servei i ens fa ser humils en les nostres relacions humanes. “Pel camí havien discutit quin d’ells seria el més important. Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.(Mc 9,34-35)

Les persones tenim tendència a fer capelletes i classificar els altres segons com pensem nosaltres. Ens fiem dels que considerem dels nostres i tenim tendència a ignorar tot allò que no coincideix amb el nostre pensament. Cal tenir una mentalitat més oberta i creure que la veritat es construeix a partir de les aportacions de moltes persones. “Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres”. (Mc 9,39-40)

La neutralitat de l’espai públic

El conflicte amb les creus grogues a les platges ha obert un interessant debat sobre la naturalesa de l’espai públic i el seu ús. Diverses autoritats i pensadors reivindiquen la neutralitat de l’espai públic amb arguments ben comprensibles. Mereix la pena aturar-s’hi. Neutralitat és el caràcter de neutral. La definició de neutral és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “que no és ni de l’un ni de l’altre de dos partits en pugna”. És la primera accepció. Ben significatiu que aquesta es refereixi al terreny de les disputes partidistes. Ben d’acord amb aquesta idea. L’espai públic no pren partit. ¿Per què? Perquè en ell puguin expressar-se lliurament les diverses opcions. Seria el mateix que admetre que l’espai públic és eclèctic: “que admet diferents gèneres, diferents opinions”. En tot cas, neutralitat o eclecticisme no signifiquen que l’espai públic sigui impassible, insensible a les emocions, desinteressat o impertorbable.

L’espai públic serà el que els ciutadans vulguin que sigui. El mateix podem dir de la naturalesa religiosa de l’espai públic. Mentre les institucions públiques han de ser laiques, la societat no és laica, serà allò que siguin els seus membres. La diferència, o el matís, és important. Ho és perquè la neutralitat no vol dir silenci, sinó debat i contrast d’opinions. Per això, el sentit de la neutralitat de l’espai públic és per facilitar que les opinions puguin expressar-se lliurament, pacíficament i amb respecte. Qualsevol espai públic ha de facilitar el debat, perquè l’espai és neutre i no pren partit contra cap de les opinions. L’espai públic neutre per antonomàsia és el Parlament. Allí les opinions s’expressen i es contrasten. La paraula s’encarna en el diàleg i esdevé nexe de relació i civilització. Quan l’espai polític queda malmès en la seva funció cívica, altres espais queden ocupats per les diferents expressions de les paraules. En aquests casos, el que cal és afavorir i respectar l’ús de paraula, en les seves múltiples expressions simbòliques. El que no es pot fer és impedir l’expressió de la paraula i atacar-ne el seu ús.

Hinduisme XIII - Divine Life Society

El ioga Swami Sivananda Saraswati (1887-1963), fundà la Divine Life Society al 1936. Sivananda era una monjo hinduista amb una important formació mèdica. Deixà escrits molts llibres sobre ioga i el pensament vedante. A partir de la seva experiència mèdica va entendre que l’enfermetat era un problema per l’esperit i proposà que la millor manera per guarir-se era la pràctica del ioga. Fou un gran divulgador de la pràctica del ioga per tot el món. Un dels seus deixeble fou Swami Satchidananda el qual extengué aquesta corrent hinduista pels Estats Units d’Amèrica. Un altre deixeble fou and Swami Satyananda Saraswati fundador de l’escola de ioga Satyananda. La tècnica de ioga proposada per aquesta escola s’anomena ioga de síntesi.

Aquesta escola de ioga està en sintonia amb la filosofia vedanta advaita. L’adjectiu advaita és per remarcar que aquesta escola vedanta no contempla el dualisme. Els seguidors d’aquesta escola creuen que l’única manera de sortir del cicle de reencarnacions és assolir la unitat personal amb l’absolut (Brahma). El camí per arribar a aquesta unió és augmentar el karma positiu de les persones. Per adquirir aquesta karma les persones han de tenir les següents qualitats: serenitat, regularitat, absència de vanitat, sinceritat, simplicitat, veracitat, equanimitat, no ser irritables, adaptabilitat, humilitat, tenacitat, integritat, nobles i magnamitat. Dintre de la seva doctrina recomanen el seguiment dels dos grans principis vedas el yama i el niyama. Sivananda recomanà als seus seguidors abstenir-se de menjar carn i alguns altres productes.

A Catalunya hi ha alguns centres de ioga que diuen seguir les orientacions de Sivananda.

El sacrilegi de les creus

Aquest cap de setmana les creus grogues clavades a vàries platges en record dels presos i exiliats polítics catalans han estat arrancades violentament per bàndols d’energúmens, alguns d’ells, segons primeres informacions, amb clares filiacions d’extrema dreta. La cara d’aquestes persones, quan anaven arrancant les creus, estava plena d’odi i ràbia. L’odi i la ràbia dóna un rictus especial, fàcilment identificable. Alguns d’aquets violents autoritaris justificaren la seva actuació dient que la platja era un espai públic per la qual cosa la seva llibertat era treure les creus; també afirmaren que posar creus grogues era un acte il•legal i sacríleg. Voldria referir-me a aquesta darrera objecció: considerar la plantada de creus com un acte sacríleg. Els altres arguments tenen una refutació democràtica que, pel que veig, no ho ha entès així el delegat del Govern de l’Estat a Catalunya quan defensa una asèptica neutralitat de l’espai públic. No entenem el mateix sobre espai públic i neutralitat. 

Desconec si els aïrats violents consideren sacrílega, per exemple, la monumental creu dels Valle los Caídos o les creus que presideixen els juraments de ministres i altres càrrecs polítics. No sé que pensen sobre això. La creu, a més de la significació intrínsecament religiosa, representa el símbol teològic relacionat amb la mort de Jesús tal com es commemora el Divendres Sant, té una valor cívic que transcendeix el signe cristià. En les creus la humanitat de cor obert hi veu els valors per els quals Jesús fou empresonat, condemnat i mort. Les creus no tenen significacions neutrals. Les creus grogues de les platges portaven escrites paraules com: llibertat, democràcia, justícia, respecte, tolerància, amor, etc... Ideals que tota persona de bona voluntat pot fer-se seus i poden associar o identificar amb el sentit de la creu redemptora de Jesús. La seva mort fou per fer-nos partícips d’una resurrecció on aquests ideals han d’encarnar-se en la història de la humanitat. Segurament, si algú estava fent un acte que ofenia el sentiment religiós dels cristians eren aquelles persones que arrancaren violentament les creus grogues de les platges i no qui les plantaven.

Hinduisme XII - Amics d'Amma

Els amics d’Amma són seguidors dels ensenyaments de Mātā Amritanandamayī Devi coneguda també com Amma, Ammachi o Mare. A partir d’una visió que tingué Amma de petita es considera cridada a aportar consol i benestar a totohom. No hi ha cap llibre doctrinal d’aquesta corrent. L’únic referent doctrinal és la seva identificació amb la filosofia vedanta advaita que creu que l’objectiu final de tot creient és arribar a una unitat amb Déu. Mentre no s’assoleix aquesta unitat les persones estan atrapades pel cercle de reencarnacions condicionades pel seu karma. Els seguidors d’Amma consideren que la pràctica espiritual aconsegueix canvis en l’experiència personal de tal manera que es poden dominar els sufriments, considerats producte de la ment, i així sortir progressivament del procés de les successives reencarnacions. Amma considera que només hi ha una única divinitat.

La pràctica religiosa d’aquest moviment passa per eliminar de la ment tots els pensaments que són superflus i ocupar-la amb la única idea de Déu. Els ritus més habitual dels seguidors d’Amma són: servir desinteressadament als altres; les trobades comunitàries; les lectures, la repetició d’un mantra i la meditació sobre la divinitat. La cerimònia de la trobada d’Amma amb els seus seguidors, anomenada Darshan, terme que vol dir trobada amb un sant o guru, es basa en un ritus d’abraçada. Amma abraça a qualsevol persona que se li apropi a fi de transmetre-li en seu amor. En algunes ocasiones, al final d’aquesta cerimònia, Amma fa un darshan especial anomenat Devi Bhava, que consisteix en vistir-se com alguna deessa femenina i comportar-se com la Divina Mare de l’Univers.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“En la infantesa i vida pública del seu Fill, Maria viu amb fer creixent la tensió entre el record i l’esdevenidor que li exigeix una total obertura i creixent abandó. “La seva experiència és funcional, condueix a Crist, vers l’Església. Tot allò que és realitat maternal d’una dona, amb tota la seva insondable profunditat entranyable està al servei del misteri d’un Déu que es revela Déu-amb-nosaltres” (Cristina Kaufmann, carmelita descalça de Mataró)

No és l’hora de la por i la soledat. No és temps de dispersió.

No és el moment de fer els camins en solitari. No és l’època de la uniformitat.

No és l’instant de la pregunta sense sortida. No són els dies de desesperar.

És l’hora de l’Esperit.

És l’hora de la comunió.

És l’hora de la veritat.

És l’arribada de la llibertat.

És l’hora dels qui tenen orelles per sentir.

És l’hora dels qui tenen un cor de carn i no de pedra.

És el temps dels qui adoren en Esperit i en Veritat.

És el temps dels qui creuen i esperen.

És el temps pels i les que volen esdevenir de nou.

És el temps pels i les que volen fer-ho tot nou.

És ara que tot és possible. És ara quan el Regne es va fent present.

És ara quan val la pena no tornar enrera.

És ara quan podem donar-nos la mà.

És ara quan la seva veu clama. És ara quan els profetes han de cridar.

És ara quan els porucs no tenen res a fer.

És ara quan la nostra força és el Senyor.

És ara quan l’Esperit del Senyor ve a nosaltres.

És ara el temps de l’Esperit.

És ara quan els creients poden proclamar: "M’ha enviat a anunciar la pau i la joia."

(Anònim)

Glosses per la vida quotidiana

La vida tant pot tenir sentit com pot ser un gran interrogant o, en algun cas, un immens buit. Cadascú és lliure d’escollir el camí que duu a la vida fins i tot, a renunciar a tot sentit. Però, davant de la immensa joia de viure l’absurd és renunciar a intentar trobar aquest camí.

M’ensenyareu el camí que duu a la vida:

joia i festa a desdir a la vostra presència,

al costat vostre, delícies per sempre.

Salm 15

No hem de caure en el parany d’anar per la vida acusant a tort i a dret, sens més. Hem de respectar les persones i evitar malparlar, o acusar, a les altres persones. La maledicència no és una bona pràctica. Tinguem cura de parlar bé dels altres i no dir mal de res d’ells. “Els vaig respondre que els romans no condemnen ningú sense que es pugui defensar d’allò que l’inculpen cara a cara amb els acusadors” (Ac 25,16)

Glosses per la vida quotidiana

L’estimació porta la felicitat i ens alegra la vida. Hem de ser alegres, no podem estar entristits ni anar capcots. La força de l’amor transforma i ens transforma. La manifestació d’aquest canvi és l’alegria interna que manifestem externament als altres. Siguem alegres. “Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal como jo us he estimat”. (Jn 15,11-13)

La paciència és bona consellera. Vivim massa abocats a la immediatesa. Darrerament, les xarxes socials han accentuat el voler tenir respostes al moment i podem neguitejar-nos davant qualsevol retard. Hem d’aprendre de la saviesa popular que sap sembrar, esperar i recollir.  La lentitud ens ajuda a paladejar millor la vida. “El pagès espera els fruits preciosos de la terra mentre l’assaonen les pluges primerenques i tardanes” (Jm 5,7)

Tot sovint experimento incomoditat amb molts dels ideals mundans. La majoria d’ells no els trobo coherents amb les meves creences i el meu alè vital. Considero que tot aniria més bé si practiquéssim uns altres valors, més orientats a humanitzar la societat per fer millor les persones. Per això lluito per un món diferent, més humà i just. “No us demano que els tragueu del món, sinó que els preserveu del Maligne. No són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagreu-los en la veritat, que és la vostra paraula” (Jn17,15-17)

Un sol poble - III

Els anys de govern de Jordi Pujol representaren la substitució del catalanisme popular que donà contingut social al projecte del catalanisme d’un sol poble a la consolidació d’un model de catalanisme pragmàtic, pactista i desinteressat en donar significació a l’anterior desideràtum. Ràpidament la idea de ser “un sol poble” quedà buida de contingut social. Paradoxalment, alguns dels seus vells promotors, que havien estat decisius per l’èxit de la iniciativa, ara es trobaven alineats amb un projecte de catalanisme sense ànima social i popular.   Tot haver-hi excel·lents condicions socials i polítiques per haver aprofundit en la idea de construir un sol poble, l’elit dirigent català passà a defensar els seus interessos familiars o de classe més que atendre el projecte polític de construir un catalanisme integrador.

El context internacional introduí unes variants que no ajudaren a donar un salt qualitatiu en el pensament polític nacional. El país petit de Catalunya passà a tenir una projecció internacional, necessària per poder competir en una economia globalitzada, i passà a ser receptor d’onades d’immigrants que transformaren la sociologia del país i plantejaren nous reptes als processos d’integració i cohesió social. Les decisions polítiques preses en aquells moments no foren del tot encertades des de la perspectiva de l’eixamplament i enfortiment del projecte nacional. Per altra part, el procés de repensada del model política del catalanisme impulsat per l’elit dirigent aglutinada per Pasqual Maragall marcà una disrupció en el model que el pujolisme havia contribuït a consolidar. Per una banda, els diferents interessos econòmics consolidats entorn a les contractacions públiques i el model de classes extractives organitzades entorn de la Generalitat quedà qüestionat per la crisi del 3%. Després, la revisió de l’Estatut com estratègia indirecta de modificació constitucional, a la llarga inicià una crisi profunda d’Estat  que canvià notablement l’arena política catalana.

El govern Tripartit no se’n sortí en el seu propòsit de donar continguts a un projecte de catalanisme popular. Paradoxalment, foren alguns sectors de l’esquerra, especialment del PSC, els primers en oposar-se activament a aquest nou intents de vestir un projecte nacional des de la defensa dels interessos populars. La resistència de CiU amb el procés de reforma de l’Estatut promoguda per Pasqual Maragall demostrà que en el catalanisme d’aquella època  hi havia un intensa lluita per assegurar-ne l’hegemonia política. L’actitud del PSOE pactant amb CiU en contra de la iniciativa política de Pasqual Maragall  és una mostra més de les contradiccions i perplexitats d’aquells moments. La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 fou l’inici d’una represa de la consciència nacional amb uns paràmetres nous totalment diferents, però no antagònics, del que havien donat peu a la idea de ser “un sol poble”. Per exemple, la iniciativa del PP de recollida de signatures contra l’Estatut demostrava la inconsistència d’aquesta eslògan.

Hinduisme XI - Societat internacional per la consciència Krishna – ISKCON

Els membres de la Societat internacional per la consciència Krishna se’ls coneix com hare krishna i es consideren seguidors de l’escola Brahma Madhva Gaudiya Sampradaya. L’any 1966 Bhaktivedanta Svami Prabhupada conegut com Srila Prabhupada fundà a New York la Societat internacional per la consciència Krishna (ISKCON). Aquesta corrent de l’hinduisme creu que la divinitat creadora de totes les coses és Krishna i Visnú només és una de les aparences emprades per Krishna. En el fons es tracta d’un comprensió monoteista de l’hinduisme perquè consideren que totes les divinitats provenen de Krishna. Creuen que per sortir del cercle de la reencarnació cal desenvolupar a l’interior de les persones l’amor pur de Krishna. Al sortir d’aquest cercle, les persones se’n van al paradís on està Krishna. La manera de desenvolupar aquesta amor és recitar de forma repetitiva el nom de Krishna i de Rama (és la sèptima reencarnació de Visnú); estudiar els textos sagrats; i fer ofrenes a la divinitat.

Els membres d’aquest moviments han d’acomplir els següents preceptes: ser vegetarians, no practicar jocs d’atzar, no consumir productes intoxicants i no tenir relacions sexuals il·lícites o no orientades a la procreació.

L'Estat no vol dialogar amb Catalunya

El documental de TV3 Els homes del silenci sobre les bambolines del retorn del president Tarradellas aporta algunes idees per comprendre com hauria de ser el diàleg entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Ha de ser un diàleg sincer, sense condicions prèvies i obert a parlar de tot. Com tot bon diàleg ha de servir per parlar, però també per escoltar. Per ser efectiu, els dos personatges han de vèncer apriorisme i estereotips, i han de ser valents i no tenir por d’assumir riscos. Si el diàleg es fa amb l’ull posat en el retrovisor, atemorits del que poden dir els seus respectius bàndols, malament. Els dos interlocutors haurien de dialogar obertament sobre la resposta política al mandat emès per una part del poble de Catalunya el dia 1 d’octubre i el 21 de desembre.

Aquesta és la meva aspiració, però no sóc optimista. A partir del que han dit darrerament els dos presidents percebo que pot ser un diàleg viciat per la intransigència, el tancament i molts apriorismes per part de les autoritats de l'Estat. Les declaracions del president Rajoy acordades amb el líder del PSOE, Pedro Sánchez, demostren que el diàleg serà molt difícil, per no dir impossible. Aquests dos dirigents polítics han establert un marc per iniciar el diàleg que limita la confiança del president Quim Torra. Pretendre iniciar un diàleg amenaçant amb tornar aplicar l’article 155, seguir amb el control econòmic de la Generalitat i acusar de frentista i xenòfob al president de la Generalitat, no és estar a favor de fer un bon diàleg. Més aviat el contrari. Diàleg i sotmetiment són dos valors antagònics. No és possible dialogar mentre el poder polític de Catalunya segueixi sota vigilància.

Un sol poble – II

Els estudiosos de Josep Benet, entre els quals està Jordi Amat, autor de la seva recent biografia ‘Com una pàtria’, comenten que el concepte “un sol poble” sorgí per frenar qualsevol intent de promoure un nou lerrouxisme per marginar els sectors populars de la represa del moviment catalanista durant la dictadura franquista.  Amb el concepte “un sol poble” el moviment polític catalanista i democràtic aconseguí reunir un ampli espectre de sensibilitats polítiques que anaren des de la dreta catalanista fins l’esquerra popular i que trobà en l’Assemblea de Catalunya la seva expressió política. En aquest procés, fou fonamental el compromís clar i decidit del PSUC i de CCOO a favor de la recuperació de la identitat nacional de Catalunya. La lluita per la democràcia obligà a tenir unes propostes polítiques simples i entenedores: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. “Més que mai un sol poble” fou el lema de la Diada de 1977

Els temps no permetien cometre errors estratègics que dividissin l’oposició al règim franquista. En aquells moments, la independència de Catalunya no era una aspiració majoritària entre els grups antifranquistes; però sí que tenien clar que separar les aspiracions nacionals de les reivindicacions socials podia crear un abisme entre el catalanisme i el moviment obrer i popular debilitant el camí cap la democràcia i les aspiracions nacionals de Catalunya. La idea política de ser “un sol poble” va permetre articular una potent reivindicació política canalitzada a través de l’Assemblea de Catalunya la qual fou capaç d’unir totes les forces polítiques entorn un programa polític compartit. Foren anys de difícil resistència construïda sobre l’acord i el convenciment que només es podia avançar cap la democràcia mantenint unides les aspiracions nacionals i els objectius de més justícia social. La solidesa d’aquest binomi garantí la cohesió social d’una societat catalana sostinguda per catalans de molts i diferents orígens. La voluntat de ser “un sol poble” continuà durant els primers anys del procés de represa democràtica de Catalunya.  

Progressivament, a mesura que l’arena política anava sent colonitzada pels interessos partidistes  les aspiracions nacionals s’escindiren de les reivindicacions més socials dels sectors obrers i populars. La idea de ser “un sol poble” prengué una altra significació, més conjuntural i poc relacionada amb la cohesió social. A la societat catalana començava a insinuar-se la complexitat que la caracteritzarà anys després i l'anàlisi política s'havia de formular en uns nous paràmetres. Amés, els importants errors estratègics comesos pels partits catalans majoritaris tornaren a crear les condicions perquè de nou el lerrouxisme anés trobant un espai polític en la societat catalana. La incapacitat de les elits polítiques catalanes, totes compromeses amb mantenir la seva hegemonia, unes a la Generalitat i les altres ocupant el poder local, deixaren sense significació vàlida la idea de Josep Benet de que a Catalunya som “un sol poble”. Cadascú comença a defensar el seus interessos partidistes i socials, i eren poques les persones conscients de que calia seguir harmonitzar la reivindicació nacional amb les necessitats socials dels catalans.

Un sol poble - I

En el debat parlamentari per la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat els partits unionistes li han retret constantment que les seves propostes polítiques marginaven a la mitat de la població de Catalunya. Sense dir-ho, han repetit, una i altra vegada que els catalanes som un sol poble i que, segons quines propostes, es trencava aquest desideràtum. Darrerament, moltes persones, especialment els afectats pel procés independentista, parlen de que som un sol poble. Realment, quan es diu políticament que els catalans som un sol poble ¿qué es vol expressar ? Aquesta idea política, forjada anys enrere per aglutinar les forces polítiques entorn a un ideal polític compartit, ¿serveix avui sense matisos?, ¿en quina mesura els contextos polítics modifiquen els conceptes polítics?

Quan emergí el concepte polític de que Catalunya és un sol poble, s’expressà una idea política entorn la qual es volia articular un projecte de futur estable i aglutinador de tots els catalans. Avui, quan les forces unionistes reivindiquen aquests concepte ¿saben quin és el seu significat i la seva significació? o ¿simplement aprofiten el bon sonar del terme per fer agitar les seves bases electorals contra una part dels catalans? La idea de Catalunya com un sol poble sorgí entorn als anys cinquanta i seixanta del segle XX dins del catalanisme popular i d’esquerres enfrontat a la dictadura franquista. Algunes cròniques esmenten que l’autor del concepte fou l’historiador, advocat i activista Josep Benet. Segons recull Jordi Amat en la seva biografia de Josep Benet ‘Com una pàtria’ Benet va dir: “En aquest treball —en aquest combat, diria— ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest país nostre que volem viure en democràcia i llibertat. […] Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”.

Glosses per la vida quotidiana

Hem de procurar cada dia ser més bones persones en les nostres relacions amb els altres. Un dels camins per aconseguir-ho és parlar bé, dir la veritat i ser testimonis dels principis i virtuts que humanitzen. “Tenia a la boca la doctrina de la veritat, dels seus llavis no en sortia res de mal; caminava amb mi pau i rectitud i apartava molts del pecat” (Ml 2,6)

Hem de ser valents i actuar d’acord amb les nostres creences. Hem de ser coherents i no dissimular els fonaments de la nostra esperança. Hem d’anunciar la nostre fe en tot moment i en qualsevol lloc, fins i tot allí on la realitat semblen negar-la. “No tinguis por; continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu, i ningú no et posarà la mà al damunt” (Ac 19,9-10)

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians, alguns moments de la nostra vida, podem recollir la incomprensió de la societat. Si som coherents amb les nostres conviccions, i actuem d’acord amb elles, podem trobar-nos en situacions en que una part de la societat no ens comprengui o, fins i tot en determinades circumstàncies, ens pugui ser hostil. En aquests moments, hem de percebre que no estem sols perquè formem part d’una comunitat de vida unida per l’amor.  Us exclouran les sinagogues. Més encara: ve el moment  que els qui us matin es pensaran fer un homenatge a Déu. Tot això ho faran perquè no han conegut ni el Pare ni a mi. (Jn 16,2-3)

Pregar és un situar-se davant de la transcendència. Quan es prega la intimitat personal esdevé transparent a la mirada interior. Hi ha diferents tipus de pregària. Una de les pregàries habituals és la súplica. No és un demanar per demanar, ni suplicar fets impossibles. La súplica significa reconèixer les nostres limitacions, reconèixer que necessitem ser ajudats i obrir el cor al misteri d’aquesta transcendència.

Sempre que us invocava, m’heu escoltat,

heu enfortit la meva ànima.

La vostra dreta em salva.

Que el Senyor continuï afavorint-me.

El vostre amor perdura sempre.

Salm 137

L’art de viure ens demana constantment discernir els esdeveniments a fi de poder actuar correctament. Enfront de practicar una moral de la situació hi ha l’alternativa de tenir uns principis capaços d’orientar-nos sobre el que cal fer. Aquesta actitud exigeix construir aquests principis i saber practicar el discerniment per tal d’orientar el nostre comportament. L’Esperit de la veritat, us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera, perquè ell no parlarà pel seu compte: dirà tot el que sentirà i us anunciarà l’esdevenidor. (Jn 15, 11-13)

Hinduisme X -Estructuració

L’hinduisme no té cap una estructura eclesial ni cap autoritat central que ordeni i reguli les pràctiques hinduistes. Això fa que sigui difícil precisar, en algunes ocasions, si una pràctica és del tot hinduista o no. A aquestes circumstància se li suma el fet de que l’hinduisme occidental té importants variants amb el practicat a l’Índia. El fet més notori són les adaptacions fetes per acomodar l’hinduisme a la realitat cultural occidental. S’ha arribat a considerar a aquestes adaptacions com expressió d’un nou fenomen religiós: el neohinduisme.

A Catalunya la presència de l’hinduisme ha estat, en primer lloc, per l’aproximació feta per catalans a la espiritualitat hinduista, pràctiques de meditació o rituals. Ha estat en aquests entorns on s’ha produït, al igual que altres països, l'aparició del fenomen anomenat del neohinduisme. Que identifica l'hinduisme practicat, bàsicament, per occidentals. Més recentment, la immigració ha incorporat a la societat catalana persones provinents de l'Índia practicants de l’hinduisme la qual cosa a provocat una expansió d’aquesta religió. L’hinduisme a Catalunya es troba avui representat en les següents entitats vinculades a alguna de les múltiples escoles de l’hinduisme.

Hinduisme IX - Practiques i festes

La diversitat de l’hinduisme s’ha reflectit també en els seus rituals. Consideren que les pràctiques religioses són totes vàlides si permeten assolir la realització personal. Per això els hinduistes han de mostrar-se respectuosos amb totes les religions i sistemes de creences. De la varietat de pràctiques religioses poden destacar-se algunes de comuns. Aquests són:

1. Mantra. Recitació repetitiva de fórmules sagrades que es consideren portadores d’energia positiva. La més coneguda és la repetició d’Om (el nom de Déu).
2 Puja. Ofrena d’aliments, encens, flors o diners a la imatge d’una divinitat
3. Bhajan. Cant ritual dedicat a una divinitat
4. Meditació. Els hinduistes practiquen diverses tècniques de meditació
5. Tantra. Són un conjunt de rituals que empren l’energia sexual com a camí per arribar a la il·luminació. No tots els hinduistes practiquen aquest ritual.

Existeixen uns ritus anomenats samskara que tenen la finalitat d'erradicar els aspectes negatius del karma personal. Aquets ritus són:

1. Garbhadharma. Ritual per la concepció
2. Pumsamvara. Ritual fet durant la procreació a fi de que el nadó sigui un nen
3. Simantonnaya. Ratlla que es pinta al front d’una dona embarassada per deslliurar-la d’influències malignes.
4. Jatakarma. Ritual per afavorir la intel·ligència del nadó
5. Namakarna. Ritual per imposar el nom al nadó
6. Niskranmana. Ritual de la primera sortida del nadó al carrer
7. Anna-Prajana. Ritual per la primera ingesta del nadó
8. Shunda-karana. Ritual per quan es tallin per primera vegada el cabell del nadó
9. Karnavedha. Ritual destinat per a protegir als fills d’energies negatives
10. Upanayana. Ritual d’iniciació religiosa. Generalment es fa abans del matrimoni
11. Vedarambha. Ritual per iniciar els estudis vèdics
12. Kesanta. Ritual per afaitar per primer cop la barba d’un nen
13. Samavartana. Ritual per quan un devot acaba els seus estudis
14. Vivha. Ritual pel matrimoni
15. Antiesti-kriya. Cerimòniafunerària que, generalment, és una incenaració

Les principals festes hinduistes són:

1. Holi. Festa de la primavera que commemora la derrota del dimoni Holika. Es celebra el dia de lluna plena del mes Phalguna (febrer-març)
2. Divapali o Divali. Festa d’adoració de la deessa Laksmi i dels deus Rama i Krisha. Durant aquesta festa les cases s’il·luminen amb petites espelmes, per això aquesta festa es coneguda com “Festa de la llum”. Es celebra durant el mes de Kartik (octubre-novembre)
3. Shivaratri. Festa dedicada a l’adoració de la deessa Shiva, té lloc em mes de Magha (gener-febrer).
4. Krishma anmastaami. Commemoració del naixement de Krishna. Es celebra en el mes llunar de Sravana (juliol-agost)
5. Rakhi Bandhan. Festivitat en el qual es demana la protecció de les divinitats per les persones estimades. Es celebra durant la lluna plena de Sravana (juliol-agost).
6. Navaratri. Festivitat per la fi de l’estació dels monsons. Es celebra durant el mes Asvina (setembre-octubre)
7. Maka Sankranti o Pongal. Es celebra al final de la collita i l’inici d’un nou any astronòmic. Té lloc el mes de gener

Hinduisme VIII – Reencarnació

Des dels seus inicis l’hinduisme a cercat diversos mètodes per tal que una persona s’alliberi del cicle de reencarnacions. Al començament es creia que això era possible adorant les divinitats. Més endavant instituïren que una manera de sortir de la roda de la reencarnació era practicar un conjunt de tècniques de meditació que han estat denominades ioga. L’objectiu d’aquestes tècniques es aconseguir facilitar a qui les practiqui tingui l’experiència mística de conèixer la divinitat ja en aquest món i que aquesta pràctica ajudi a millorar el seu comportament.

Pregària pels empresonats

El bon amic Josep Maria Alentà, amable llibreter de la Llibreria Claret de Barcelona, m’ha fet a mans una sèrie de textos bíblics evocadors de consol per el presos polítics catalans i els exiliats. Avui m’agradaria compartir amb els meus lectors un d’aquests textos, el salm 109.

M'acusen injustos i falsaris, em parlen amb engany,

m'encerclen amb paraules d'odi, em combaten sense motiu.

Em paguen l'amistat acusant-me i jo no faig sinó pregar;

em tornen mal per bé, odi a canvi d'amistat. I parlen així contra mi:

“Que porti un injust la seva causa, que tingui un fiscal per defensor.

Que surti condemnat en el judici i la pregària encara li augmenti la culpa etc..”.

Tot seguit, diversos versets anuncien els mals auguris pronostiquen els enemics del salmista.

Quan s’acaben aquests improperis el salmista continua amb la seva súplica

Així m'acusen davant el Senyor els qui parlen contra mi i em volen mal.

Però tu, Senyor, Déu meu, tracta'm com escau al teu nom, allibera'm per la bondat del teu amor.

Perquè sóc pobre i desvalgut i el meu cor se sent ferit dintre meu.

M'esvaeixo com l'ombra del capvespre, se'm treuen del damunt com qui es treu una llagosta.

De tant dejunar em flaquegen els genolls i tinc el cos magre i descarnat.

Sóc objecte de les seves burles, em miren amb aires de mofa.

Defensa'm, Senyor, Déu meu; salva'm, per l'amor que em tens.

Que s'adonin que tot ve de les teves mans, que ets tu, Senyor, qui ho ha fet.

Ja poden maleir, si tu beneeixes! Ja poden acusar-me, que quedaran confosos i el teu servent se n'alegrarà!

Que la infàmia cobreixi els qui m'acusen, que els embolcalli la vergonya com un mantell!

Donaré gràcies al Senyor solemnement, el lloaré enmig d'una gentada.

Ell s'ha fet defensor del desvalgut per salvar dels tribunals la seva vida.

El País, manipulació continuada de la informació

No sé si el titular és l’adequat. Pot ser millor dir: el País, manipulació interessada de la realitat. Tan se val, la qüestió és que aquest periòdic, del qual en vaig ser lector durant molts anys, es dedica a falsejar contínuament tot el que té a veure amb el procés català per la independència. Ahir dissabte, el titular destacat, molt llampant, a la primera pàgina era: “La Generalitat pidió protestas en los colegios tres el 1-O”. Sota aquest cridaner titular s’explica a quatre columnes que la Generalitat instà als col·legis i instituts públics a “organizar actos de protestas con todos los alumnos sobre los incidentes ocurridos durante la celebración del referèndum il·legal del 1 de octubre”. Tot seguit emet un judici d’intencios: “el Govern buscava así implicar al sistema educativo en su estratègia de desligitimar al Estado en Cataluña”.

Per fonamentar la notícia, el diari el País mostra “un correo electrónico al que ha tenido acceso El País por la dirección territorial de Ensenñanza de la comarca del Baix Llobregat a todos sus centros”. A les pàgines 16 i 17, sota el titular “El desafio independentista” es donen més detalls del titular de la primera plana. En el desenvolupament de la notícia es pot llegir “el llamamiento a los centros en el Baix Llobregat fue una iniciativa personal de Vallduriola (la directoral territorial d’Ensenyament del Baix Llobregat) y que no se produjo en otras delegacions”. Així, una iniciativa particular i local, segons el titular de El País es converteix en categoria  general segons el titular de portada i el de la pàgina 16 “La Generalitat alentó protestas de alumnos tres el referèndum il·legal”. Primer norma de la manipulació informativa, convertir una part en tot.

En la pàgina 16 es reprodueix el correu electrònic enviat per la Delegació territorial d’Ensenyament del Baix Llobregat, diu així: “Aquests Serveis Territorials, us proposa fer una crida a LA PAU I NO VIOLÈNCIA en tots els centres. Us demanen organitzeu un acte avui a les 12.00h dins el recinte escolar amb tots els alumnes i professors i que en feu la màxima difusió de l’acte”. Aquest correu té data del 2 d’octubre del 2017. El lema, segons indica el mateix diari, coincideix amb el fet servir en el dia escolar internacional per promoure aquest valors entre els infants i joves. ¿De què havien de parlar els centres educatius el dia 2 d’octubre després de la repressió policial del dia anterior? ¿De què havien de parlar els alumnes d’alguns centres que estaven fets destrossats per les càrregues policials? El sistema educatiu ha de processar la realitat i contribuir a que els alumnes formin els seus criteris cívics. Després de la repressió del dia 1 d’octubre els centres escolars havien de parlar de pau i convivència. Fer-ho, era contribuir a la formació de persones lliures i autònomes. De nou, el diari El País s’alinea amb la més condemnable manipulació informativa.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“La resurrecció de Jesucrist és la garantia i el fonament de la plenitud de vida i d’amor que Déu promet per a tota la humanitat. El que Déu ha obrat en Jesucrist a favor de la humanitat satisfà amb escreix les necessitats humanes de sentit, de veritat i de plenitud. Per la fe, l’amor i l’esperança, el cristians intentem donar testimoni, amb l’ajut de l’Esperit, que el sentit, la veritat i la plenitud es troben en l’evangeli de Jesucrist. Acreditem així, malgrat les nostres misèries personals, que l’obra de Jesucrist és el model de conducta, i aprenem a portar la pròpia creu amb la mateixa actitud de Jesucrist: confiant que Déu Pare ens dóna la força de l’Esperit per viure amb fe, amb amor i amb esperança passi el que passi. Qui es pensa, doncs, que els cristians practiquen una religió com qualsevol altra i que els defectes dels cristians desacrediten la veritat de l’evangeli, no pot entendre el nucli essencial del cristianisme, ni pot entendre la joia que és típica de la fe cristiana.” Editorial del blog Montserrat projecte de Vida

“La resurrecció de Jesucrist, juntament amb la seva mort, constitueixen el fonament i l’inici de l’Església. L’Església s’ha d’entendre com la continuadora de la missió de Jesucrist: escampar el Regne de Déu entre els pobles i en el cor de les persones. Però l’Església està en una situació diferent de la de Jesucrist: sap que el Regne de Déu es troba essencialment vinculat a la persona de Jesucrist, a l’obra que Jesucrist va dur a terme en aquest món i al misteri pasqual que ell va viure tot bevent el calze de la seva passió i del seu fracàs humà. Per això l’Església, que ho som tots els qui intentem seguir Jesucrist amb la força de l’Esperit, escampa el Regne de Déu en la mesura que contínuament fa memòria de Jesucrist mort i ressuscitat i en la mesura que fa present Jesucrist entre els pobles i en el cor de les persones. Qui es pensa, doncs, que l’Església, malgrat els seus evidents defectes i la crítica clara que se li ha de fer, simplement és una institució de poder que només lluita pels seus interessos, no pot entendre el nucli essencial del cristianisme, ni pot entendre la joia que és típica de la fe cristiana” Editorial del blo Montserrat projecte de Vida

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de ser flexibles i saber adaptar-nos a les circumstàncies canviants que la vida ens mostra cada dia. Al fer-ho hem de mantenir els principis bàsics de les nostres creences, sabent prescindir allò que és accessori o superflu.Alguns fariseus que s’havien convertit a la fe van aixecar-se a dir que els pagans havien de passar per la circumcisió i que calia imposar-los l’observança de la Llei de Moisès. (Ac 15,5)

Les obres de les bones persones s’escampen com el vent suau de matinada. El seu testimoniatge constant, molts cops silenciós i discret, és suficient per donar a conèixer els principis i valors que els animen. Si mirem el nostre entorn descobrirem moltes persones que calladament construeixen cada dia, pas a pas, aquest món nou que esperem. Aquestes persones són testimonis d’esperança.

Silenciosament, sense paraules,

sense que ningú els senti la veu,

la seva vida s’escampa a tota la terra,

escolten el seu llenguatge

fins els límits del món

Salm 18

Els primers cristians eren identificats com a persones que formaven comunitats identificables perquè tothom s’estimava. L’amor és un signe distintiu dels cristians. Des de l’amor es construeix l’esperança d’un món millor, més just i solidari. L’estimació transforma les persones i la societat. L’amor tot ho pot.

El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. (Jn 15,12-13)