Els CDR

Avui ha estat un nou dia especial a Catalunya. No ha estat pròpiament una Vaga General, ni una Aturada de País com la del dia 3 d’octubre, ja que els sindicats majoritaris i algunes patronals s’havien distanciat d’aquesta convocatòria. Però ha estat el dia de la posta de llarg dels anomenats CDR. Nova forma d’intervenció política, desfermada des de la irritació i la indignació. En pocs dies, els CDR s’han metamorfosat  en uns ens ben visibles per tot Catalunya. Han passat de ser el comitès populars de defensa del Referèndum, configurats amb una certa espontaneïtat popular per defensar el referèndum de l’1 d’octubre,  a ser els Comitès de Defensa de la República. Els DCR estan molt ben organitzats. Dominen bé les xarxes socials i les aprofiten per estendre les seves convocatòries i actuacions. Són amants de les accions directes. Amb poca gent, això si plena de valors i decisió, tallen vies de comunicació, impedeixen sortides dels trens, ocupen carrers i places, i els omplen de cants i consignes.

Les sigles CDR a la llarga poden transmutar-se sens problema com a Comitès de Defensa de la Revolució. Recordo que aquest nom fou un dels pilars de revolució cubana i la seva missió era delatar als contrarevolucionaris. Cada bloc d’habitatges tenia el seu CDR. Eren actius i eren un niu de delators. Estic convençut que no tots els ciutadans que ens comprometeren a defensar la celebració, per damunt de tot repressió, les eleccions de l’1 d’octubre ara compartim els idearis de l’agitació desfermada pels CDR a Catalunya. No és el moment de fer cap revolució, encara que sigui en minúscules. Encara que sigui com fer una festa, les accions proposades pels CDR em desconcerten. ¿És possible que ens trobem de nou davant del debat entre democràcia i revolució que tants problemes donà als catalans a l’any 1936?. Recordar això no és per evocar la Guerra Civil, sinó intuir, a través de l’anàlisi dels comportaments polítics, maneres de fer que es donen davant de determinades conjuntures, del present o del passat.

Em preocupen el protagonisme autònom dels Comitès de Defensa de la Revolució. No sé qui són, tot i que és perfectament deduible que siguin una prolongació de la CUP. No sé qui són els seus els dirigents de les mobilitzacions. ¿Qui ha escollit els seus líders per orientar les accions dels catalans?. En aquests moments, no m'agrada l'acció directe. Ara, més que mai, hem d'anar units amb una direcció clara, precisa i identificable. La resta, és pur joc de rols més popera a la kale borroka que a l'acció política democràtica. Una de les frases predilectes dels CDR és: “els carrers sempre seran nostres”, és una gran error estratègic a més d’una ingenuïtat. Perquè avui, com abans, per guanyar la presència continuada al carrer serà necessari un ús més intensiu de la violència perquè l’Estat és poderós i cada cop més violent. Caure en el parany d’aquest eslògan, repetir-lo com si fos una convocatòria a una festa d’aniversari és adoptar una actitud contrària al que vol transmetre al món el sobiranisme català: somriure, pulcritud i amabilitat. Reconec que alguns d’aquests CDR tenen poesia en la seva retòrica, però m’agradaria també que dominessin el seny. Poesia i seny no s’exclouen, es complementen. Però per trobar-ne l’equilibri cal perícia política i això necessita temps. Els moviments espontanis, plens de vigor juvenil poden ser cobejats per aquells que tenen ganes de mostrar al món una violència que no existeix a Catalunya. Alerta amics dels CDR que podeu començar estar en l’agenda dels provocadors. No ens despistem, ara hem d’assegurar la democràcia, les institucions de govern catalanes i el camí cap la independència, no és el moment de fer cap revolució social.