El franquisme era incompatible amb la diversitat religiosa. No podia ser d’altra manera, No hi havia espai possible perquè tota una revolta militar contra la democràcia pogués realment assumir que hi hagués una diversitat, una pluralitat sigui política, social i també religiosa. Curiosament, aquesta situació provocà un problema personal al mateix el general Franco que va haver de resoldre amb molta habilitat: la seva guàrdia personal era mora i, per tant, era de religió musulmana, i va haver de fer una petita trampa perquè dins dels discursos del moment sobre la unitat d’Espanya hi tinguessin cabuda les persones que estaven al servei de la seva protecció personal i que no eren catòlics. Llevat d’aquesta anècdota, el franquisme no podia, per naturalesa, assumir la diversitat.
Això va condicionar molt el marc mental dels espanyols que havien viscut la Guerra Civil. Es vivia en un règim on l’Església catòlica i el Règim formaven una unitat molt forta. Aquest règim havia estat definit per dues figures que van ser molt importants en aquell temps, els cardenals: Gomà i Pla i Daniel. Un, Gomà, que deia que la guerra era un plebiscit armat i, per tant, s’havia d’anar fins al final, costés el que costés. El cardenal Pla i Daniel, en l’escrit Las dos ciudades, qualificà la guerra de croada. En aquest escenari, tot el franquisme s’organitza a partir de la negació de la diversitat. Com anècdota podríem dir que, aquest qualificatiu situava al mateix general Franco amb una posició incòmode perquè la seva guàrdia personal eren de religió musulmana la qual, en el temps de la Croades, fou combatuda fins la mort per part dels cristians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada