dissabte, 23 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna. (Jn 6,63b,68b)

L’amor transforma. L’amor és la força interior que esdevé el motor de la vida. Gràcies a l’amor les persones ens podem relacionar honestament i buscant el bé mutu. Creure és estimar. Sense l’amor la fe no té sentit. Déu és amor. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que vull és amor, i no ofrena de víctimes. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors. (Mt 9,13)


Per viure l’experiència creient no cal arribar-hi per la possessió de coneixements refinats. La vivència de la fe neix de la pràctica de l’amor ple als altres. És un camí d’estimació que demana tenir el cor misericordiós per acollir a les altres persones com són i deixar-se transformar per aquest encontre del qual neix l’experiència dels transcendent. Us enaltim Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.  (Mt 11,25)

divendres, 22 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La pregunta sense resposta que Pilat feu a Jesús: ¿què és la veritat? continua ressonant en els nostres cors. La resposta exigeix primer silenci per escoltar i acollir als germans, després contemplació practicar la misericòrdia i la caritat, i, finalment pregària per contemplar la força de l’amor. Jesús és la veritat. Déu, el nostre salvador , que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,3-4)

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les qual no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. (Mt 16,24)

dijous, 21 de setembre de 2017

L'Església catalana camina en mig del poble

Avui s’han conegut diversos manifestos i declaracions d’eclesiàstics i d’institucions eclesials catòliques que tenen com a rerefons el proper referèndum. Per la complexitat d’elaboració d’aquests escrits els seus redactors no han pogut valorar els gravíssims fet d’ahir. Desconec si hi hauran notes posteriors. Però ben segur que pel to dels escrits. Els bisbes de Catalunya, prenent distància dels esdeveniments polítics, feren una nota el passat mes de maig que ara es repeteix com a mostra de la seva orientació pastoral respecte la situació política de Catalunya. En el seu moment vaig escriure que els bisbes de Catalunya s’havien alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya havien recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Seguint aquesta tradició de compromís amb les aspiracions del poble català hi hagut un comunicat conjunt dels abats de Sant Maria de Montserrat i de Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà respectivament, que afirmen amb contundència que els polítics "aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.. És una nota de paraules mesurades al mil·límetre, on la brevetat del text impedeix aplicar la mirada cristiana, especialment a la llum de la Doctrina Social de l’Església, a la gènesi del conflicte polític que es viu avui a Catalunya.

Finalment, avui també s’han conegut varis posicionaments prou rellevants. Un manifest de 300 capellans i diaques, prou representatius de les diòcesis catalanes i de les ordres religioses de Catalunya. Per evitar equívocs, defugint de l’ambigüitat que solen emprar altres eclesiàstics, aquests mossens afirmen amb contundència “valorant totes les circumstàncies que han portat a la convocatòria per part del Govern de la Generalitat d’un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre i davant la impossibilitat de pactar les condicions per a dur-lo a terme de forma acordada, considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum” i conviden a votar en consciència “en exercici del dret fonamental que té qualsevol persona a expressar lliurement les seves posicions”. Cristianisme i Justícia, el centre de reflexió social i teològica de la Companyia de Jesús, que te la seu a Barcelona però d’abast a tot Espanya ha publicat una reflexió sobre el moment polític que es viu a Catalunya, amb una atenció especial a l’escalada de tensions dels darrers dies. Per aquesta institució “l'exercici del poder sense política és autoritarisme. S'ha volgut traslladar als tribunals una feina que no els correspon. Apostem per la resolució política i negociada, i no judicial ni policial, del conflicte entre els governs català i espanyol”.

Justícia i Pau, una altra institució de llarga trajectòria en l’església i societat catalana, en un comunicat ha declarat “la nostra extrema preocupació, rebuig i consternació per les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme el Govern i altres institucions de l’Estat espanyol, que suposen una gravíssima ingerència en el dret a l’autogovern i en el funcionament de les institucions catalanes i que suposen un atemptat contra garanties democràtiques i drets i llibertats bàsics, com ara la llibertat ideològica, d’expressió i de participació política i secret de les comunicacions”. Aquesta institució afirma “ens reafirmem en la Declaració de Justícia i Pau en favor de la legitimitat i conveniència d'un referèndum d'autodeterminació”. Una part important de l’Església catòlica catalana, en aquests moments, ha sabut interpretar la gravetat del moment i s’ha situat al costat del poble català seguint l’orientació donada pel papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Etica civil i moral religiosa I

En l’agenda política dels propers mesos apareixen diversos temes que tornaran a obrir el debat sobre l’ètica civil. És evident que l'Estat ha d'actuar segons uns principis ètics que serveixen de fonamentació a les normes jurídiques a l’hora d’ordenar la convivència cívica. Aquests valors ètics provenen del respecte de la dignitat humana i als seus drets. Tots els ciutadans han de compartir aquesta sensibilitat. Aquests valors són irrenunciables i inqüestionables, i formen part del patrimoni cultural comú. La base d'aquesta ètica civil està formada pel conjunt d'elements que, per acord comú, defineixen la dignitat humana. No obstant, aquesta ètica civil, malgrat sorgeixi del diàleg entre les diferents sensibilitats presents en la societat davant els aspectes rellevants de l'existència humana, no implica que, com diu el bisbe José María Setién en el seu llibre “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC, l’existència d’un acord total en la manera d'entendre el que defineix la persona i en què ha de consistir la seva plena realització. 

Per això, entorn a l’ètica civil poden aparèixer en determinats moments alguns conflictes amb algunes tradicions religioses. En algunes ocasions, l'ètica civil i tots els seus desenvolupaments normatius posteriors no coincideix amb les ètiques religioses. Un primer nivell de problema apareix perquè el caràcter imperatiu de les normes ètiques, siguin les pròpies de l'ètica civil de l'Estat o les relacionades amb les religions, no s'expressen de la mateixa manera. Mentre l'ètica filosòfica o religiosa afecta a la consciència de les persones; l'ètica subjacent en l'ordenament jurídic és autònoma a aquesta consciència, ja que la seva font de legitimitat està en l'autoritat i les normes jurídiques són vinculants per sobre del pensament particular. L’autoritat s’ha secularitzat i les confessions religiosos han renunciat a la confessionalitat de les institucions públiques. 

El conflicte entre les disposicions legislatives i els principis religiosos es dóna amb la seva màxima expressió quan les dues ètiques, la civil i la religiosa, aborden aspectes relacionats amb aspectes que afecten als valors bàsics del sentit de la vida. En aquest punt, les institucions religioses, que la seva missió és ajudar a formar la consciència individual dels creients, es poden confrontar amb certes decisions preses legítimament en l'àmbit autònom i secular de la política. La solució d'aquest conflicte no passa ni per la volta al convencionalisme polític o l'adopció d'un laïcisme excloent. Cal assumir el conflicte i, a continuació, explorar les seves solucions des d’un marc més proper a la realitat de la societat civil.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Ètica civil i moral religiosa II

Cóm construir l’ètica civil? És possible fer-ho a partir de visions del món més d’un cop enfrontades? El bisbe emèrit de San Sebastià José Maria Setién proposa abordar aquesta qüestió, no en clau de tensió o conflicte, sinó a partir del reconeixement polític del conjunt de valors presents en la societat i que dialoguen per a construir l'ètica civil (Setién, 2007). Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ha d’endegar, quan es volen abordar algunes de les qüestions que posen en debat diferents sistemes de valors, obrir un procés de trobada i diàleg entorn a com tractar aquestes qüestions. Aquesta activitat, diu el bisbe Setién, forma part de les obligacions de l'Estat doncs identificar els valors comuns és una forma de construir el ben comú. També és competència, en aquest cas de les tradicions religioses, abordar aquestes qüestions des de l’especificitat de la fe i dels principis propis de les seves creences. No obstant això, diu el bisbe Setién, l'Església no pot pretendre que l'Estat assumeixi i imposi coactivament la seva pròpia concepció de l'home i del sentit de l'existència humana, amb totes les conseqüències ètico-morals que d’això puguin derivar-se (José María Setién “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC). 

Entorn de la construcció d’una ètica civil hi ha punts de vista molt contraposats. La manera més efectiva de resoldre la tensió moral és assumir que els valors que integren l'ètica civil emergeixen de la mateixa societat a través del diàleg i el consens. No surten de cap imposició, sinó de la trobada sincera. En aquest cas, el paper de l'Estat ha de ser facilitar les condicions perquè es produeixi aquesta trobada i perquè els distints agents i actors socials intervinguin amb llibertat, dialoguin i estableixin aquests valors que ha de ser comunament acceptats. L'Estat ha de promoure la trobada i el diàleg que facilitin l'ètica cívica, però per respecte a la laïcitat que li és pròpia, no pot emetre judicis a favor o en contra de les aportacions religioses o d'aquelles opinions que les rebutgen.

dilluns, 18 de setembre de 2017

La missa de la Festa Major de Barcelona

S’acosta la Festa Major de la ciutat de Barcelona, la festa de la Mercè que es celebra el 24 de setembre. La tradició del patronatge de Barcelona per part de la Mare de Déu de la Mercè ens remet a diversos miracles que l’hi són atribuïts. L’any 1687, Barcelona patí una terrible plaga de llagosta i el poble invoca la protecció de la Mare de Déu de la Mercè. Un cop superada la plaga, el Consell de la Ciutat la proclama patrona de Barcelona. No serà, però, fins al 1868 quan el papa Pius IX declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat. Barcelona, des d’aquell 1868, començà a celebrar festes religioses i populars en honor de la Mare de Déu de la Mercè el 24 setembre. En síntesi, aquesta és la història del patronatge de la Mare de Déu de la Mercè de la ciutat de Barcelona tal s’explica en el llibre Protocol festiu de la ciutat de Barcelona editat per l’ajuntament de la ciutat l’any 2012.

Les administracions locals regulen les seves actuacions per acords plenaris i això és el que feu l’Ajuntament de Barcelona per fixar el protocol festiu de la ciutat. La Gaseta Municipal anuncià, en data del 20 de febrer de l’any 2010 que: el Plenari del Consell Municipal, en sessió del dia 5 de febrer de 2010, ha acordat: Aprovar el Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona, aprovat pel Ple del Consell de la Cultura de Barcelona el 15 de desembre de 2009, donant així compliment a l'encàrrec de la Comissió de 17 de febrer de 2009, d'elaboració d'un protocol festiu de la cultura tradicional i popular de Barcelona. Aquest protocol, vigent al no existir un acord derogatori, diu: “El Matí de Festa Major El Matí de Festa Major amb el conjunt d’actes que el conformen, sempre amb elements tradicionals, és la proposta festiva que té una trajectòria històrica més llarga a les Festes de la Mercè. L’acte sempre es celebra el dia 24 de setembre –Diada de la Mercè– pel matí. Al voltant de la celebració de la Missa concelebrada a la Basílica de la Mercè i de la recepció a l’Ajuntament es succeeixen un seguit d’actes de forta càrrega simbòlica i de gran transcendència festiva.”.


Un dels actes centrals del matí del dia de Festa Major, segons l’acord de ple, és la missa a la Basílica de la Mercè. Curiosament, ni el programa de la Festa Major de Barcelona d’aquest any, repartit àmpliament aquest cap de setmana, o en la pàgina web de la Festa Major, ni s’esmenta l’existència d’aquesta missa ni el seguici d’autoritats que s’inicia al final de la celebració tal como estableix el protocol. L’actual govern de la ciutat ha suprimit tot referent religiós del programa de la Mercè. Alguns dels comuns tenen una manifesta obsessió laïcista de saló o manual. La inclusió de la missa en el programa de de la Festa Major ni hauria afectat la secularització de la societat ni hauria desvirtuat el compromís per la laïcitat de la institució municipal. Fer-ho, a més de seguir un mandat del ple, hauria estat una continuïtat de la tradició popular. De la mateixa manera que el programa festiu afavoreix l’estabilitat d’altres tradicions populars, podria fer-se el mateix amb la missa tradicional de Festa Major sense desmerèixer altres consideracions pròpies de la llibertat de consciència. Ningú està obligat a anar a la missa. Entenc que hi hagi autoritats que no hi vagin. Tenen les seves raons que cal respectar. Però, treure la missa popular de la Festa Major de Barcelona és un simple postureig ideològic.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Primera aportació. “Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? ¿Fins a set vegades? Jesús li diu: No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.” Mt 18:21-22. Ho fem? Mirem en el nostre inventari si tenim a qui encara no hem perdonat. Fem-ho. Estarem en pau.

Segona aportació. “Mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d'aquesta vida, cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre.” Del Pròleg a la Regla de Sant Benet. La vida és viu en cada instant i en cada instant hi ha tot la vida.

Tercera aportació. “Sigues sempre amb tothom el més dolç i suau que puguis." Santa Joaquima de Vedruna. Que bé aniria el món si tothom ho fes. Fem-ho

dissabte, 16 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

No estem en el món per desqualificar als altres. Moltes persones practiquen la maledicència o la murmuració alhora de parlar d’altres persones. En altres ocasions, es fan ràpidament judicis de valors. Amb aquesta actitud no ajudem a tenir unes relacions humanes sanes.  Déu en vià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. (Jn 3,17)

Cadascú situa el llindar de la felicitat en diferents nivells. Si les exigències són molt altes, llavors és més probable que siguem sempre infeliços. La felicitat l’hem de situar en la nostra pròpia responsabilitat de tenir una vida sana i un esperit reconfortat.

Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi.
Jo dic “Senyor, ningú com vós no em fa feliç”

(Salm 15)

divendres, 15 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

De tant en tant, hem de saber prendre distància de tot el que ens envolta i trobar-nos a nosaltres mateixos. Des d’aquesta visita interior el camí cap a Déu és més visible. Es llavors quan els transcendent surt a trobar-nos i ens ajuda a comprendre el sentit de moltes coses. “Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant” (Lc 6,12)

Alguns cops, o pot ser més sovint del que volem, sembla que estiguem preocupats pel que diran els altres. Fem o no fem certes coses cercant l’aprovació d’altres persones i deixem de ser nosaltres mateixos esperant agradar-les. En aquest exercici, quan no actuem per conviccions deixem de ser nosaltres mateixos.  Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres, igual feien els seus pares amb els falsos profetes, (Lc 6,26)

dijous, 14 de setembre de 2017

Imams

Un error habitual en relació a la religió musulmana és considerar a l'imam com el presentant i interlocutor fonamental de la comunitat musulmana. Aquesta visió, que en alguns casos pot haver donat bons resultats, en general situada a la política pública sobre el fet religiós islàmic a un atzucac. Jordi Moreras, profund coneixedor de les comunitats musulmanes catalanes, fa temps adevertí dels riscos existents si es confonen els rols dins d'aquestes comunitats. El que és rellevant per al col·lectiu musulmà no és el seu imam sinó la comunitat. L'imam és una persona contractada per la comunitat per dirigir les oracions i la predicació del divendres, i proporcionar assistència espiritual. En general, és la pròpia comunitat musulmana que gestiona la mesquita qui busca i contracta l'imam. Per això l'imam reflecteix l'orientació ideològica de la comunitat, en general, i de la seva junta directa en particular. Si bé és cert que l'imam pot influir i modificar el comportament de la comunitat musulmana, aquesta és la que té a les seves mans la permanència de l'imam enfront d’un oratori. No obstant, en moltes ocasions es produeix l’efecte invers i és l'imam el que aconsegueix modelar els comportaments de la comunitat musulmana, especialment quan la seva figura es veu reforçada per un cert grau de representació i interlocució social. Circumstàncies que han situat a l’imam en el centre de l’atenció política i social.


A Catalunya, la comunitat musulmana ha tingut molts bons imams, tant des del punt de vista d’acceptació dins de la comunitat creient com perquè han estat claus en el procés d’integració social. En aquest sentit, l’activitat del Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha estat fonamental per enfocar correctament aquestes qüestions. A mesura que la comunitat religiosa es consolida com a part activa de la societat catalana, cal tenir clars quins han de ser els rols ha desenvolupar en el procés de consolidació de l’Islam català per evitar confusions i futurs malentesos i problemes. És important, des de la perspectiva de la gestió política del fet religiós no confondre els rols que es donen dins de la comunitat musulmana. Per això, quan es vulgui dialogar amb una comunitat musulmana cal escollir bé l'interlocutor. Serà sempre més adequat dirigir-se al president de la comunitat i no a l'imam per evitar tornar a carregar-li en ell una representació que transcendeix el seu paper religiós. Ara és temps per donar centralitat a les comunitats musulmanes com a veritables pals de pallers de l’organització de l’Islam català i, al mateix temps, atendre les necessitats de formació que tenen els dirigents espirituals d’aquestes comunitats. Aquesta responsabilitat és de tots, ja que, en cas contrari, tornarem a veure com els imams dels catalans musulmans són formats fora de casa nostra o, com que són contractats a través de les xarxes islàmiques, són persones totalment desconeixedores de la realitat del país.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Ali Yassine i el seu izbiba

Arran els atemptats de Barcelona i Cambrils s’ha entrevistat diverses vegades a un compungit Ali Yassine, president de la comunitat musulmana Annur de Ripoll on tenien contractat l’imam implicat en els atemptats. En una de les darreres recents entrevistes afirmava que la seva funció “no era  controlar a ningú”. Una mirada atenta a les fotografies d’Ali Yassine permet descobrir una lleugera taca en el seu front. No és una taca casual, és la marca que deixa al front el fet de passar hores i hores prostrat. A Egipte és molt més comú que al Marroc, no perquè es pregui més sinó perquè es procura voluntàriament que aparegui aquest signe en el front,  que a vegades arriba a ser una crosta negra, pregant en superfícies dures o catifes poc toves. Aquesta senyal, molt evident en el president d’Egipte, Al Sisi, se’l coneix com la “marca de la fe” o izbiba. És considera com una manera de fer visible públicament la pietat tal com, penso, vol comunicar el senyor Ali Yassine.


Quan Ali Yassine diu que no està per controlar ningú s’equivoca o menteix. En qualsevol associació musulmana que gestiona un centre de culta és aquesta entitat qui contracta l’imam i, lògicament, són ells, com a contractants els qui tenen l’obligació de controlar els seus associats. Per això, no fora desaforat , però en tot centre, el contractador té una responsabilitat subsidiària dels delictes del contractat. Per tant, sí que han de controlar. Les respostes del president de l’associació Annur no explica realment alguns fets. Per exemple, afirma que els terroristes anaven poc a pregar. Els fets no foren exactament així. Més aviat aquests nois, de pietat contrastada per la seva presència continuada a l’oratori, deixaren d’anar-hi i ara s’ha sabut per indicació del propi imam per tal de dissimular. El senyor Ali Yassine no pot tampoc dissimular les seves responsabilitats com dirigent de l’associació Annur de saber a qui tenia contractat com imam.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Mocadors, vels i burkes

L'islamisme polític ha fet de la vestimenta un element clau en la seva estratègia de visualització en les societats occidentals. De la mateix manera que s'exigeix a les dones utilitzar vels integrals, els homes, amb un rigor menys exigent, adopten vestimentes molt vinculades a determinades tradicions islàmiques fonamentalistes. Un de les vestimentes més estesa són, sense cap dubte, les emprades per la cultura talibà d’origen pastú a l'Afganistan. Entre les quals destaca la burka. També pertany en aquest categoria el niqab dels països del Golf. L'Islam tradicional, el propi de la tradició sunní practicada, amb distints graus de rigor, per la majoria de musulmans espanyols no comparteix els criteris de vestimenta del fonamentalisme islàmic. Fins i tot, algunes veus qualificades de l'Islam, qüestionen la necessitat que les dones utilitzin, per motius religiosos, vels més lleugers i mocadors com són el chador, l'hiyab o la shayla. Més aviat atribueixen el seu ús a costums tradicionals i no a raons religioses. Tot i que, encara que, suposant que es considerin aquests vels com una exigència religiosa, aquesta és similar a practicada en algunes altres religions. 

 L'ús del vel islàmic, especialment aquells que cobreixen totalment el cos de la dona, pot amagar altres problemes poc relacionats amb la religió. Per a Tahar ben Jelloum la burka “mostra, quanta por té l'home a la dona, com fa tot el necessari per a tapar-la, perquè només sigui vista per ell i únicament per ell. És un problema que pertany més a la psicoanàlisi i a la psiquiatria que a la fe. La por a la sexualitat femenina es troba en el centre de l’integrisme religiós”. A l’Alcorà l’ús del vel tipus hiyab es presenta com un mecanisme de diferenciació de la dona prudent en relació a les dones de mala vida. Per tal d’evitar una possible confusió entre les primeres i les segones es recomana cobrir-les amb una xal quan surtin al carrer (XXXII,59). A partir d’aquesta referència corrents musulmanes començaren a augmentar l’allargada i forma de xal a mesura que augmentava el seu fonamentalisme. Com diu Tahar ben Jelloum, la burka i el niqab “descobreixen l’immensa por del mascle enfront la dona”. Perquè, al marge d’altres consideracions més religioses, aquesta vestimenta és tot un signe de submissió de la dona, una total anul·lació a la seva llibertat i un atac a la seva dignitat.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Rohingyes, una nova guerra de religions

Les guerres religioses semblen estar ben vives en alguns indrets del món. Ara assistim un nou episodi en el país actualment anomenat Myanmar l’antiga Birmània. Els odis tribals i les animadversions religioses estan presents en els conflictes d’aquests país. La ferotge dictadura militar tapà durant molts anys els diferents conflictes que sagnen aquest país. Un d’aquest conflicte és la persecució sistemàtica, fins a la seva destrucció, de la minoria rohingya. El rohingya són un poble minoritari de lestat d'Arakan de Birmània de religió musulmana, per contraposició als rakhine que són budistes y grup majoritari d’aquest país. Es calcula que a Birmània hi ha un milió de rohingyes i un milió i mig dins de Birmània.

L’any 1990 l'estat de l'antiga Birmània convertí a aquesta ètnia minoritària en uns apàtrides perquè se'ls va arrabassar la seva nacionalitat. Iniciant un procés continuat de de persecució segons les dades que es poden trobar a l'ONU. Encara que no tots els rohingyes són musulmans, la "islamofòbia" ha contribuït a la seva segregació a Birmània, sent els seus principals perseguidors els militars i els budistes (extremistes). Sorprèn l’hostilitat dels budistes per la imatge pacífica que aquesta religió tenen a Occident. Però és evident que el budisme també té unes corrents fonamentalistes que persegueixen i maten en nom de la seves creences. En un sentit oposat, Dalai Lama, una de les màximes autoritats budistes, ha demanat la fi d’aquest conflictes. La perdia de nacionalitat a convertit els rohingyes en apàtrides, estan desemparats davant l'extorsió, la violència oficial, la destrucció de cases, l'expulsió de les seves terres, el treball forçat, i tot tipus d'abusos. Birmània els considera com a immigrants il·legals bangladesos i per la seva banda,  Bangla Desh no els reconeix com a ciutadans seus ja que és una de les ètnies més pobres del món i amb la qual cosa el seu reconeixement seria l'increment de la despesa econòmica del país i al seu torn l'increment de la pobresa.

Avui ells rohingye estan fugint com poden de Birmània. Uns se’n van a la selva on malviuen amagats i totalment desemparats, altres van a Bangla Desh on són acollits en camps de refugiats de cabuda totalment insuficient. En poques setmanes han passat de 34.000 refugiats a ser-ne més de 70.000. Dins de tot aquest drama humanitari de persecució sistemàtica sorprèn moltíssim el silenci de la seva presidenta i ministre Aun Sang Sun Kyi premi Nobel de la Pau de la Pau per la seva lluita a favor de la democràcia a Birmània. El seu silenci continuat es esfereïdor, preocupant i fereix les sensibilitats de molts persones que cregueren fermament amb el compromís ètic de d’Aun Sang Sun Kyi. El seu comportament davant d’aquest conflicte l’alinea i la fa còmplice amb els mateixos militar que anys enrere havia denunciat com a opressors de Birmània. 

diumenge, 10 de setembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història,i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los,destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.” Els bisbes de Catalunya, Arrels cristianes de Catalunya

El Senyor estima els qui detesten el mal, guarda la vida dels fidels”. Salm 96:10


“La pau és realment un do de Déu, derivada de la seva generositat sobirana. Concediu-nos, doncs, Senyor, de tenir pau amb vós.” Del Complementari de Sant Ciril d’Alexandria, bisbe, sobre el llibre del profeta Isaïes. Llibre 3

dissabte, 9 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Recordo gratament la lectura del llibre d’Eric Fromm titulat La por a la llibertat.  La llibertat és un gran bé a protegir que cal viure amb responsabilitat. Tenim por a perdre la llibertat i motius no ens en falten. Sovint som més presoners de petites situacions que ens retallen la nostra llibertat i esclavitzen el nostre esperit. Són els petits lladres quotidians de la llibertat. “El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat” (Lc 4,18)

¿On està al felicitat?, ¿quins són els seus camins?. No trobo satisfactòria les propostes mundanes de felicitat. Són camins estèrils, inassolibles, buits, superficials i totalment insensibles a la situació de les altres persones. El seu ordre de prioritats és insolidari i egoista. Em trobo més còmode relacionar la felicitat amb l’amor i alimentar la vida interior. “Quina felicitat tan gran, Senyor, reserveu als vostres fidels” (Salm 30,20)


Sovint comento que l’amor salva. És veritat. Les persones necessitem sentir-nos estimats. Al llarg del dia, cadascú pot ser testimoni de la força de l’amor. Quan som amables, cordials, receptius i acollidors dels altres estimem. Donem una oportunitat a l’amor per transformar la vida dels qui ens envolten. “Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s’alegra, ja em veig salvat” (Salm 12)

divendres, 8 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

No sabem quan arribarà el nostre final. Sabem moltes coses, però aquesta no. Per això ens cal en tot moment estar en pau amb nosaltres mateixos i amb les altres persones.“Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. (Mt 25,13)

¿Què és ser cristià? S’ha donat moltes respostes. De tots, m’agrada creure que la fe és una relació d’intimitat amb Déu que s’obra als altres per fer possible el que proclamà el profeta Isaïes i que Jesús llegí a la sinagoga de Natzaret a l’inici de la seva predicació. “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat als oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,18-19)


Tinc la impressió que les persones alguns cops diem o fem coses que alteren les relacions amb els altres. Treballar a favor de la pau no solament és manifestar-nos contra les guerres, sinó també treballar per la cordialitat i amabilitat de les relacions entre les persones. “Feliços els qui posen pau: Déu el reconeixerà com a fills” (Mt 5,9)

dijous, 7 de setembre de 2017

La felicitat possible

D’aquí pocs mesos entrarem una època de l’any on tothom es desitjarà felicitat a tot hora. Serà un temps de música sentimental que vol endolcir els esperits i a cada cantonada les nadalenques ens motivaran la bondat del cor. Són uns dies en que la majoria d’anuncis parlaran reiteradament de la felicitat, generalment associada a un producte de consum. Sembla com si el consum desenfrenat condeixi irremeiablement a la felicitat. Vivim en un temps que proliferen les estratègies per obtenir la felicitat a partir de diverses pràctiques d’autoajuda venudes com a camins veritables a l’Arcàdia feliç. Dóna la impressió de que la nostra societat cerca la felicitat ràpida com sigui. Tot hi porta, el darrer model cotxe, la colònia encisadora, una multipropietat, uns tatuatges, uns vestits o unes sabates, un viatge a un paradís terrenal, un nou telèfon mòbil de darrera generació o qualsevol gadged d’última generació. Però, ¿tot això dóna la felicitat?, ¿on està la felicitat? ¿són aquests els camins de la felicitat?, ¿on està la felicitat?.

No he trobat mai satisfactòria les propostes mundanes de felicitat. Són camins estèrils, inassolibles, buits, superficials i totalment insensibles a la situació de les altres persones. Pot ser el primer pas per la felicitat és viure la vida a fons. Fins i tot, el més pacient Job pot trobar la felicitat darrera l’ofici de viure. No entenc que un individu pugui ser feliç al marge de la felicitat dels altres. Si ho féssim tindria sentit el que exclamava Job “els meus dies corren més que els missatgers, fugen sense conèixer la felicitat” (Jb 9,25). Però, la desesperació no és bona consellera. El camí de la felicitat és un altre: “val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” (Jb 22,21). Reconciliar-se amb Déu és acollir en el cor les benaurances i practicar-les per construir la justícia en el món. Els que ho fan són feliços. Aquests els trobem en els benaurats del sermó de la muntanya. El camí de la felicitat exigeix superar l’egoisme que empresona ta i obrir-se a l’acolliment fraternal dels altres.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Els ulema medievals assumeixes el control ideològic de l’islam

Bona part de la història de l’islam, la que es fa servir per conèixer els primers moments d’aquesta religió, fou escrita entre 150 i 200 anys després de que passessin els fets narrats. Fou durant els diferents califats abbasís quan diversos historiadors crearen els grans relats històrics de l’islam. Moltes d’aquestes narracions intenten explicar el present parlant del passat. Així, els fets relatats del passat esdevenen una excusa per parlar del present i dirimir les disputes que s’hi donaven. La història real del passat és una gran desconeguda, no hi ha masses registres que permetin conèixer el que succeí.

Aquest recurs del passat per entendre el present és molt evident en diferents qüestions fonamentals de l’islam. Els autors d’aquesta estratègia foren els ulema, persones coneixedores de la religió i les lleis islàmica que en aquells moments disputaven el control de la societat musulmana amb els mateixos califes. Mentre aquests, tant els califes omeies como els abbasís, reclamaven que en ells s’unia l’autoritat política i religiosa, els ulema reclamaven que era propi de l’islam la separació d’autoritats. Per motivar el seu punt de vista construïren un relat, probablement sobre una base real, de que els primers líders de la comunitat, Abu Bakr i Umar no es consideraren mai  khalifat Allah, representant de Déu, tal com ho feren els omeies i abbasís, sinó simplement khalifat rasul Allah, representant del missatger de Déu. A partir d’aquest matís el discurs dels ulema s’orientà a demostrar la usurpació que els califes omeies i abbasís havien fet d’una funció social que només era pròpia dels ulema. Al final, la guerra per la hegemonia en el camp de la religió la guanyaren els ulema. De nou es repetia un fet propi de la història moltes religions, els homes de la religió tenien el control ideològic de la societat.

dimarts, 5 de setembre de 2017

10''

Aquest són el segons que dura l’anunci de la Generalitat que diu “Vas néixer amb la capacitat de decidir. Hi renunciaràs?. L’anunci és impecable perquè, tot i que a ningú se li pot escapar que té el 1-O com a taló de fons, el seu contingut formal és inqüestionable. Ni hi ha ningú que pugui negar el dret de les persones a decidir. Tot i aquesta neutralitat del eslògan aquesta frase ha provocat reaccions airades, fins i tot sembla que la fiscalia estudia actuar contra la Generalitat per aquesta anunci. Un dels cops que una institució pública decideix promoure un valor, el de la participació, la fiscalia s’activa i dóna la impressió  que pot actuar, penso motivada per allò del vagi a saber que faran amb el dret a decidir. És la mateixa lògica que impera en alguns polítics que manifesten que estan a favor del dret a la consulta, però no accepten consultar als catalans sobre la vinculació de Catalunya amb Espanya.


Les raons de marxar d’Espanya augmenten. Avui sentia al conseller Rull comparar les aportacions dels aeroports de Barcelona i Madrid als ingressos d’AENA, desproporcionadament més gran a favor de Barcelona  i les desigualtats de les inversions del govern als aeroports: Madrid un 20% i Barcelona 7%. Una altra raó. He sentit la intervenció del Fiscal General del Estado en la inauguració de l’any judicial, m’ha impressionat el seu menyspreu als catalans quan ha esmentat en el seu discurs les províncies catalanes, allò que ara en diuen demarcacions, com Barcelona, Tarragona, Gerona i Lérida. Aquest senyor, de nom José Manuel Maza, per càrrec institucional hauria d’estar al cas que el Senat d’Espanya aprovà en sessió del 26 de febrer de 1992 canviar la denominació de dues províncies catalanes que des d’aquells moments passarien a denominar-se Giron i Lleida. No hi ha masses interpretacions per explicar l’equivocació del Fiscal General del Estado. Estic convençut que no és un error. Amb llenguatge també s’expressen formes de denominació cultural i seguir parlant de Gerona y Lérida és un d’aquests casos. Vaja, que quan abans marxem millor. 

dilluns, 4 de setembre de 2017

W.B. Yeats

Fa anys, al llegir la novel·la “La mujer difícil” de John Irving vaig quedar corprès per un fragment d’un poema de Yeats que surt a la part final del llibre. Ara, gràcies a les lectures d’estiu, llibres que no he pogut llegir durant l’any, he tingut l’oportunitat de recuperar tot el poema de Yeats. Es troba en el llibre “Antología Poética” de W.B.Yeats publicat per Lumen. Aquest poema es diu “Desea él los paños del cielo”. Com que m’agrada molt, sobre tot els darrers versos, vull compartir-lo amb tots els lectors del blog.

Si del cielo tuviera yo los bordados paños,
bordados de dorada y plateada luz,
los azules, los mates y los oscuros paños
de la noche y del día y de la media luz,
si los tuviera yo, lo pondría a tus pies:
pero, como soy pobre, solo tengo mis sueños;
y tan solo mis sueños he puesto yo a tus pies;
pisa con tiento entonces, porque pisas mis sueños.

La traducció al català que consta en la traducció d’Ernest Riera del llibre d'Irving "La dona difícil"diu

Si jo tingués les robes brodades del cel,
Teixides amb fils d'or i de plata i de llum,
Les robes blaves i grises i fosques del cel,
De la nit negre, del capvespres i de la llum,
Aquestes robes desplegaria jo sota els teus peus:
Però, com que sóc pobre, nomes tinc els meus somnis;
He desplegat els meus somnis sota els teus peus;
Trepitja amb compte, perquè trepitges els meus somnis.

El text original de Yeats es així.

Had I the heaven’s embroidered cloths,
Enwrought with golden and silver light,
The blue and the dim and the dark cloths,
Of night and light and the half-light,
I would spread the cloths under your feet:
But I, being poor, have only my dreams;
I have spread my dreams under your feet;
Tread softly because you tread on my dreams.


Si algun dels lectors té una altra traducció del poema de Yeats m’agradaria tenir-la. La meva és la que ha fet Daniel Aguirre per Lumen

diumenge, 3 de setembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Primera aportació. “El qui prega que també dejuni, el qui dejuna, que practiqui també la misericòrdia. El qui desitja ser escoltat en la seva pregària, que escolti ell també quan algú li demana alguna cosa, ja que qui no tanca les seves orelles a les peticions d’aquell qui el suplica, obre les de Déu a les seves pròpies peticions”. Sant Pere Crisòleg, sermó 43. Bisbe del segle V.


Segona aportació. “I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes”. Del pròleg de sant Benet per a la seva Regla per a monjos.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Agitprop, La nota inexistent

En els anys durs del comunisme com a forma d’estat l’agitprop es feia servir per manipular en favor propi les consciències de les persones. Avui, tants anys després d’aquella època, estem vivint una situació similar. Aquesta setmana s’ha fet un enorme debat polític a partir d’una informació periodística sobre una suposada nota, primer de la CIA i després del mateix govern americà, que ningú ha vist l’original. És una versió actualitzada del diuen, diuen i diuen fet famós per en Jordi Pujol. El cert és que la insistència d’alguns medis, especialment de fora de Catalunya, donava la impressió que la seva pretensió era escampar dubtes sobre la bona feina feta pels Mossos d’Esquadra en la lluita contra el terrorisme i, per responsabilitat derivada, es volia escampar dubtes sobre el govern de la Generalitat. Paradoxalment, donava la impressió de que Espanya era l’únic país del món on sembla que els actes terroristes siguin causats per la policia i no pels terroristes. 

Totes aquestes anomalies es donen pel moment polític que viu Catalunya. Dóna la impressió que tot si val per evitar el referèndum del 1 d’Octubre. L’Estat espanyol ha activitat la seva agitació i propaganda quan ha vist que Catalunya ha pogut resoldre sola l’atemptat del 17 d’agost de Barcelona i Cambrils. El govern de Catalunya ha actuat com un estat sense necessitat de la tutela de cap altra institució política. A partir d’aquest fet, la maquinaria de l’agitprop s’ha possat en marxa i el ventilador de les calumnies i mentires. La filtració de la suposada nota pretenia desprestigiar les institucions catalanes. En Jordi Graupera afirma “els responsables d’aquesta filtració pensen que si els mossos apareixen com a responsables de l’atemptat, la credibilitat de la convocatòria del referèndum quedarà tocada”. Lamentable càlcul. Però, aquesta campanya difamatòria no fora possible sense la complicitat d’uns medis de comunicació, alguns de Catalunya i molts dels espanyols, que s’han prestat a difondre els continguts d’una suposada nota però ningú, al dia d’avui, ha publicat l’original. Tot és un interminable diuen, diuen i diuen, però cap dels medis suposadament objectius s’ha preguntat ¿on és la nota original d’on es deriven les altres publicades ?. L’agitprop no s’inventà per fer preguntes, sinó al contrari, per enterbolir i adormir les ments.

divendres, 1 de setembre de 2017

Costa estimar els enemics

Volia dedicar el primer comentari després del repòs reparador del mes d’agost a reflexionar sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils des d’una perspectiva diferent a la que ha estat habitual en aquests dies. He trobat a faltar, al menys d’una manera explícita, un exercici de misericòrdia vers els terroristes. Estic convençut que aquesta afirmació pot sorprendre i molestar. Intentaré explicar-me per evitar interpretacions equivocades de les meves paraules o malentesos contraproduents. Vagi per davant el meu total i absolut refús de tota violència, sigui quin sigui el seu origen. El terrorisme no és admissible des de cap perspectiva. Durant els següents dies de l’atemptat a Barcelona he anat diverses vegades a la Rambla i he llegir els escrits de solidaritat escrit anònimament pel ciutadans en record de les víctimes. Molts d’aquests escrits afirmaven que no es podia respondre a la violència amb odi, contra el terror calia estimar. 

Això mateix és el que diu l’evangeli. “Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,43-44) perquè “si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair?” (Lc 6,32). Jesús ens recomana estimar als enemics. Entendre aquestes paraules costa després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Però, ho hem de fer convençuts. ¿Què significa estimar-los? ¿estimar vol dir perdonar-los? Hem de respondre aquestes preguntes perquè del contrari, els eslògans de rebuig a l’odi seran paraules estereotipades, buides, sense capacitat de transformació social i de les ànimes. La mirada cristiana als fets de Barcelona i Cambrils obliga a introduir aquesta dimensió, tot sovint oblidada, fins i tot per les autoritats religioses en les seves cerimònies de record de les víctimes. Algú ens hauria d’explicar com podem estimar els terroristes que assassinaren a innocents a la Rambla barcelonesa i al Passeig Marítim de Cambrils.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Sant Ignasi de Loiola

Avui és sant Ignasi de Loiola. Aquest home, noble i cavaller, abandonà les comoditats de la seva condició social i les aventures guerreres de la seva condició militar al servei dels castellans, per servir només a Déu. El camí per donar aquest pas fou un camí de conversió que culminà en la vetlla d’armes al monestir de santa Maria de Montserrat. Durant la seva pujada cap al monestir deixà la seva roba de militar i es vestí de peregrí. Amb aquest canvi exterior comença el seu canvi interior a través de l’anomenada vetlla d’armes en la llavors petita esglesiola romànica de tres naus situada a mig camí entre l’actual plaça i l’atri de la basílica que tots coneixem avui.


Ignasi de Loiola comprovà que tot procés de conversió o de transformació interior necessita un mètode que ajuda a caminar cap a l’encontre i el servei de Déu. A partir de lectures espirituals fetes a Montserrat, Manresa i altres llocs, sant Ignasi escriví el seu conegut llibre dels Exercicis Espirituals. Probablement, en la seva estada al monestir de santa Maria de Montserrat, deuria conèixer el llibre de l’abat García de Cisneros Exercitatorio de la vida spiritual considerat com un referent en els orígens de la gran obra espiritual ignasiana. L’obra de sant Ignasi culmina amb la fundació de la Companyia de Jesús, institució que esdevé fonamental per entendre fins avui l’Església catòlica. Els jesuïtes, fundats els 1540, han conegut motes vicissituds al llarg de la seva dilatada història, entre les quals hi ha persecucions, algunes d’elles en el nostre país en el segle passat, però en cap moment han defugit del seu compromís fundacional. Els cristians hem d’estar agraïts als jesuïtes, avui família jesuítica, de la qual modestament formo part, perquè el seu testimoniatge ajuda a fer creïble la fe cristiana en un món massa incrèdul o indiferent a la causa de Jesús.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Vilanova de Meià

La majoria de persones estan vinculades a un lloc concret. Generalment és el lloc on una persona neix, tot i que les circumstàncies de la vida, sempre més torçades del que hom vol, poden fer que aquest referent geogràfic canviï. Els emigrants, per exemple, fugint del seu lloc d’origen per raons econòmiques, o els refugiats que ho fan per raons polítiques, han d’adaptar-se i adoptar com a propis altres paisatges. Cal reconèixer que no sempre aquestes emigrants o refugiats acaben de sentir-se integrats en els països d’acollida i sempre es veuen com a forasters permanents.


Hi ha altres persones, com és el meu cas, que voluntàriament hem escollit adoptar com una pàtria circumstancial. Es tracta d’una pàtria diferent a l’anomenada xica. Això és el que m’ha passat amb a partir de la meva relació amb Vilanova de Meià, petit poblet meravellós de la Noguera. Els meus vincles amb aquest indret s’han forjat al llarg de més de trenta anys. Amb tossuderia m’he fet adoptar per Vilanova de Meià i la seva gent. Bé, alguns més que altres, perquè també en cada lloc hi ha gent tancada als forasters. He integrat tots els racons de Vilanova en la meva experiència vital de tal manera que, parafrasejant a un salmista diria “que si m’oblidava de tu, Vilanova, que s’enclasti la llengua al paladar”.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La vida ens dóna cada dia moltes oportunitats per estimar als altres. Cada dia està ple de moments on les persones podem descobrir el misteri de la vida i comprendre el seu sentit. No endurim els nostres cors. “No enduriu, avui, els vostre cors, escolteu la veu de Déu”. Salm 94,8

Ningú és una illa, les persones som ésser socials i vivim als costat d’altres persones. Aquestes tenen sentiments i expressen esperances. Hem de saber escoltar-los i acollir el que necessiten. “El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls” . (Mt 13, 13)


De la mateixa manera que prenem els aliments per nodrir-nos hem d’alimentar l’esperit. Cada dia hem de cercar moments per alimentar el nostre esperit. Hi ha moltes pràctiques que poden ajudar-nos a mantenir-nos espiritualment vius en mig de les activitats quotidianes. “El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis: donà un aliment als qui el veneren” (Salm 110,4-5)

divendres, 28 de juliol de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La contemplació pot ser la resposta a una crida. Es pot sentir una crida interior orientada a descobrir com ens parlen les coses. Per copsar-ho només cal estar atents i  escoltar des del silenci. Llavors tot esdevé comprensible i el nostre cor s’omple del valor del incomprensible que viu en nosaltres. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi”. Ap 3,20


La vanitat és una mala consellera. Els seus sinònims: altivesa, arrogància i supèrbia, també. Els fums de superioritat alimenten la vanaglòria perquè són gegants amb peus de fang. L’error és atribuir-nos uns mèrits que no tenim. L’actitud desitjable és el servei i la humilitat. El fer les coses per amor, no per benefici propi. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres”. Mt 20,26-28

dijous, 27 de juliol de 2017

La fe expressiva en l’amor

He trobat en la pàgina Parròquies i Evangelització un escrit de Pere Domènech que expressa molt bé el sentit de l’amor cristià. Resumeixo el que s’anomena Decàleg de la fe expressiva en l’amor. L’escrit d’en Pere comença recordant-nos el que es diu a Gàletes 5,6 “Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho; només compta la fe que actua per l'amor”. A partir d’aquesta afirmació en Pere Domènech es pregunta i respon: “La veritat de fons i de vida de l’Evangeli és estimar als altres i a Déu. Com estimar als altres?. Fent el bé. Com estimar a Déu?. Fent el bé als altres i deixant el cap i el cor oberts al sentit de Déu. Ningú veu Déu, però el seu silenci i les seves petjades poden trobar-se en el cor i en la vida, en una actitud de fons i englobant de la vida en totes les seves expressions”. La proposta resumida en diversos punts és:
  1. La raó ha de guiar el teu cor. És tota la persona la que estima, i aquesta ha de ser assessorada sempre per la raó.
  2. Estimaràs sense buscar utilitat.
  3.  No confondre amor amb egoisme. L’amor només pensa en el bé i en la realització de l’amic i de la persona estimada.
  4. L’amor ajuda a superar les dificultats i diferències. Amb l’amor i per l’amor, “sentiràs l’alegria de viure”,
  5.  L’amor t’exigirà disponibilitat.
  6.  No oblidis que l’amor és un art. En qualsevol art, són necessaris tres passos per aprendre’l: domini de la teoria, domini de la pràctica, i considerar-lo com quelcom fonamental en la teva vida.
  7. Descobriràs que l’amor humà no és un joc barat.
  8. Amb l’amor construiràs convivència. Comunió fraterna.
  9. Déu és la font de l’amor. Sant Joan ens diu que Déu és amor i llavor de tot amor. “L’Amor és Déu” (1 Jn 4,7)
  10. L’amor és la font de vida. Amb el teu amor donaràs sentit a les persones amb les quals convius, i elles seran per a tu, motiu de bé i encaminament de sentit a la vida.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Gràcies Pasqual Maragall

Confesso que sóc maragallista convençut i orgullós de ser-ho. Reconec que Pasqual Maragall ha estat un polític excepcional. Gràcies al seu lideratge Barcelona abandonà el provincialisme i somnolència que un sector de la burgesia catalana li havia contagiat.  Gràcies a Pasqual Barcelona la ciutat recuperà la seva autoestima i la situà a unes cotes insuperables. El mateix hauria pogut fer per Catalunya si els seus correligionaris i els primers signes d’una infermetat amb nom de dona no li haguessin impedit. Pasqual Maragall sabé assumir el lideratge de la ciutat i creà les complicitats necessàries perquè molts barcelonins estimessin com ell aquesta Barcelona que començava a retrobar-se a ella mateixa. Els barcelonins es sentien propietaris de nou del seu futur i el volien construir amb orgull.

Avui Barcelona és una ciutat molt diferent a la ciutat en blanc i negra heretada per Pasqual Maragall. La ciutat d’avui no se sembla en res a la que vaig conèixer com a nen, adolescent i quan començava a formar una família. Ara, el tenir uns referents prou clars, puc comparar i agrair a Pasqual Maragall, així com els polítics i tècnics que l’acompanyaren, la seva Barcelona somiada. Gràcies a tots ells la ciutat avançà prodigiosament i els ciutadans esdevingueren els grans protagonistes de la història del canvi de la ciutat.


En ocasió dels vint-i-cinc dels jocs olímpics s’ha evocat un esdeveniment que canvià radicalment la ciutat. Aquests jocs canviaren també el pensament dels barcelonins. Han passat molts anys i la ciutat, i les persones, hem anat canviant i han aparegut un nous protagonistes. Molts dels quals no han participat en aquest procés de transformació i, en certa manera no se’l senten del tot seu. Això és un petit dèficit que cal resoldre. Avui ens cal que l’elit política i social que dirigeix la ciutat sàpiga interpretar el que li passa, encerti en la diagnosi i proposi l’alternativa encertada. En el seu moment, Pasqual Maragall sabé fer-ho, ara cal que els governants tinguin el mateix encert. Però també cal que els ciutadans mostrin les mateixes responsabilitats i complicitats que tinguérem quan Pasqual Maragall ens convidà a somiar una nova Barcelona. De nou, els barcelonins necessitem una nova Icària.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

Rellegint un text escrit fa uns quants anys he vist que encara té prou vigència per tornar-lo a publicar. En aquest text reflexionava sobre el fet de que els catòlics catalans som diferents de la resta de catòlics del nostre entorn, però aquesta diferència no significava no debilitat no afebliment. L’escrit deia:

La recent inauguració de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a estat una excel·lent ocasió per comprovar que, a Catalunya, la relació entre l’àmbit polític i social, i l’Església catòlica es normal. En l’acte inaugural coincidiren el President de la Generalitat, el cardenal arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i la consellera de Sanitat. Cada una de les institucions implicades en l’Hospital de Sant Pau explicà el sentit que tenia aquest hospital en l’espai de la ciutat, en el treball assistencial i en l’àmbit de la política sanitària; així com el sentit de les futures activitats que es desenvoluparan en els antics pavellons modernistes de l’hospital. Fou un acte joiós: era la inauguració d’un nou equipament i un acte de normalitat democràtica i maduresa social.

A Catalunya, les relacions entre les institucions públiques i l’Església catòlica es basen en el respecte mutu i el reconeixement dels valors que la religió aporta avui a la societat. Dins de l’Església catòlica espanyola no tothom considera que l’Església catalana sigui una església vigorosa. Quan es pregunta que vol dir ser una Església vigorosa, la resposta és ben curiosa: hi ha poc seminaristes i els laics no estan presents en els moviments de l’església. Aquesta visió contrasta, curiosament, amb l’opinió del que fins fa poc era el nunci de la Santa Seu a Espanya. Aquest, en ocasió de l’acte de la Facultat de Teologia de Catalunya en motiu del seu 40 aniversari, diuen que a l’acabar la cerimònia institucional demanà la traducció a l’italià de les paraules del president de la Generalitat per enviar-les a Roma com a evidència de la bona relació, i del reconeixement del paper social de l’Església que tenia el govern de la Generalitat. També es comenta la bona impressió que se’n portà aquest nunci en la missa de la Festa de la Mercè, amb l’assistència del president de la Generalitat i de l’Alcalde de Barcelona, i com després de la cerimònia, les institucions eclesial i política anaren caminant pel carrer en comitiva des de l’església de la Mercè fins a l’ajuntament de la ciutat sense cap problema. El nunci pogué comprovar, en viu i en directe, que a Catalunya el diagnosi catastrofista de l’Església catalana és molt interessat i tergiversat. Es comenta que aquest, i altres qüestions, impressionaren positivament al nunci Manuel Monteiro de Castro. Suposa que aquest canvi de criteris de l’antic nunci fou, entre altres fets, el detonant de la furibunda campanya contra seu iniciada per la caverna del catolicisme espanyol.


Per més que es critiqui, i mai s’ha deixat de fer-ho, a l’Església catalana cal afirmar el camí de presència eclesial promogut per la comunitat catòlica catalana. Cal seguir per senda marcada pel Concili Provincial Tarraconense sense dubtar de la se va bondat. A Catalunya els catòlics vivim una experiència eclesial diferent, amb unes expressions de fe pròpies d’una cultura particular i hereus d’una tradició que sempre s’ha afirmat universal. Però cap d’aquestes realitats ens debilita com a cristians i afebleix a l’Església. Més aviat enforteix el testimoniatge cristià i ens apropa a la renovació paulina d’explicar la fe a través de la cultura del nostre temps. És aquesta dinàmica eclesial la que fa possible evitar els conflictes que solquen a l’Església espanyola. És aquesta voluntat d’entesa, per exemple, la que ha fet possible el consens que la recent aprovada Lleis d’Educació ha trobat en l’escola cristiana. Les discrepàncies que es poden donar, com és lògic, entre el poder polític i l’Església, s’estan resolent pel diàleg i no per l’enfrontament moralment desqualificatiu. De tot això es pot concloure afirmant que els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

dilluns, 24 de juliol de 2017

La vida està apedaçada

Contemplant la paret d’un corral de Vilanova de Meià, on veig acabar els dies de juliol, he pensat que la seva estructura, pedra del lloc,tàpia amb còdols, ciment i totxanes, eren una bona metàfora del que és la vida. L’ofici de viure, art que sempre cosa aprendre del tot, ens dóna l’oportunitat de teixir la vida com un conjunt d’experiències que s’han donat en moltes i diverses situacions. De cadascuna d’elles hem aprés i, com els components de la paret, els hem anat apilonant fins anar trobant la forma definitiva.

Mentre construïm la nostra vida ens trobem de tot i en cada moment aprenem a ser més persones. Segurament, aquests petits instants de vida, deliciosos quan són bons, i rúfols quan no ho són perquè ens amarguen l’esperit, són els que ens donen personalitat i constitueixen la singularitat personal. Al final, que l’hora foscant ens convida a mirar el que s’ha viscut, ens adonarem que la vida, aquesta gran joia que tenim l’oportunitat de fer-la magnífica cada dia, està feta de molts pedaços, alguns més ben cosits que altres. 

diumenge, 23 de juliol de 2017

Onades de tendresa

Diu Joan Sales a Incerta gloria:  “la vida és bonica”. Quanta veritat. L’apreciació de l’escriptor d’una de les millors novel·les de la literatura catalana queda immediatament justificada. En primer lloc, la vida és bonica perquè hi ha moltes bones obres a fer. Cert. Hauríem de viure dues vides o més, per fer totes aquestes bones obres . Però com que només en tenim una, l’hem d’aprofitar per deixar passar l’oportunitat de fer les bones obres que ens toquen fer. Perquè, ben segur, que cada persona tenim assignades les bones obres que hem de fer. El bon Déu, de la mateixa manera que té clar el nombre d’estels que hi ha i els compte un a un, segur que té anotat les bones obres que cadascú ha de fer al llarg de la vida. Després, cada individu farà el que vulgui en honor a la llibertat que el mateix Déu li ha donat.

Les bones obres poden començar per un mateix, com diu Joan Sales. Per estimar els altres, primer ens cal estimar-nos a nosaltres mateixos. Tothom té “nafres per posar-hi bàlsam, amics desgraciats a qui tornar la felicitat perduda”. Només ho hem de descobrir. Cal sortir d’un mateix i mirar al voltant per adonar-nos de quines són aquestes persones que esperen la nostra tendresa. Onades de tendresa. ¿Qui fa un lleig a un gest amable, a una carícia oportuna, a un silenci acompanyant? Cada persona podem esdevenir protagonistes de la tendresa humana. Tothom pot fer obres benefactores cada dia. No endurim els nostres cors. La capacitat de fer el bé és immensa. Com també la capacitat de fer el contrari. Només ens cal tenir uns bons criteris morals per discernir el bé del mal. Al final, tot queda reduït a un bon exercici de la nostre llibertat. Però no podem defugir d’aquesta responsabilitat. Fent el bé les persones poden ser felices i estar en pau amb elles mateixes.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Estimar als altres vol dir estar atent a la seva realitat i assumir com a pròpia la seva situació. No podem ser-ne indiferents i hem de procurar ser-ne consol i descans quan ens ho demanin. Per fer-ho, hem de tenir el cor obert i no guiar-nos pels nostres prejudicis. L’amor ha de ser incondicional. “Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitgeu, perquè el meu jou és suau i la meva carga lleugera” (Mt 11,29-30)

La societat necessita tenir bons governants. Els assumptes comunitaris han d’estar ben conduits per persones assenyades, entenimentades i honestes. Necessitem confiar la gestió política en persones preparades i capaces de ser recordades com a bons governants. “Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduit el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”(Dn 12,3)

divendres, 21 de juliol de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Obrir-se als altres es trobar-se a un mateix. L’amor sincer i desinteressat ajuda a descobrir el sentit de la vida. La ceguesa espiritual neix del tancament de l’ànima a la vida de les altres persones. El cor esdevé insensible com una pedra quan ens tanquem a la mirada aspectant dels qui cerquen pau i bé. “Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran.” (Mt 10, 39)

Durant tot el dia d’avui, i així cada dia, hem de fer el propòsit d’estar atents per veure com podem estimar millor als altres. Probablement podem sentir-nos atrapats per preocupacions i presoners d’estat d’ànims que tanquen el cor. Per sortir de nosaltres mateixos cal estar simplement atents el que ens podem sol·licitar les persones que ens envolten. En elles trobarem una oportunitat per estimar. “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu”(Salm 94,8ab)

La fe dels cristians anuncia una Bona Nova que dóna esperança a qui pateix qualsevol forma d’opressió. L’amor que està a la base d’aquesta fe esdevé caritat política perquè vol eradicar les injustícies que oprimeixen. Els cristians som misericordiosos i compassius, però també hauríem de ser activistes de la justícia i lluitar activament contra qualsevol opressió. “El Senyor fa justícia als oprimits, sentencia a favor d’ells” (Salm 102)