dilluns, 20 de novembre de 2017

Democràcia, llei i obediència, una mirada des de la fe

En el debat polític sobre la independència de Catalunya ha aparegut reiteradament la tensió entre els principis de legalitat, legitimitat, democràcia i obediència a les lleis. Esquemàticament, podem dir que hi havia persones que defensaven la idea de que sense respecte a les lleis no hi ha democràcia i, en sentit contrari, altres persones consideraven que sense democràcia no hi ha lleis. Entorn d’aquests principis s’han fet debats durs, fins a l’extrem de plantejar en algunes ocasions dos mons conceptuals antagònics. Davant d’aquesta confrontació d’idees m’he preguntat, en més d’una ocasió  ¿quina podria ser la mirada cristiana a aquests temes?.

Penso que la legítima passió política eclipsa molts judicis o els pot distorsionar en excés. Al la base de tota consideració sobre la prelació d’aquestes principis ha de prevaldre, com a criteri fonamental, la recerca d’allò que és just. Les lleis positives no són principis autònoms al marge de la legitimitat moral. Perquè la democràcia, per si sola no garanteix la justesa de les lleis, tot i que sense democràcia no es poden fer les lleis. Com digué el bisbe Xavier Novell “els cristians no ens guiem ni tenim criteris en funció de lleis positives sinó per allò que és just, veritat i digne”. Per això la legitimitat de qualsevol actuació política està associada al sistema normatiu vigent, les lleis vigents, però també als principis morals.

Gràcies als principis morals i la recerca del bé moral, les lleis és poden desobeir. Com diu el pare Jesús Renau, “quan la llei és injusta o contraria a una llei fonamental superior o a uns principis dels drets humans, desobeir-la no sols no és delicte sinó exigència moral”. En aquestes condicions la desobediència quan es donen situacions d’opressió no pot ser un delicte sinó que és una virtut moral. En cas de dubte sempre resulta útil consultar la Doctrina Social de l’Església. En l’article 407 del compendi es diu amb tota claredat que “una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte dels drets de l’home, l’assumpció del «bé comú» com a fi i criteri regulador de la vida política”.  Si es perden aquests referents en el debat polític, com bé ha dit l’abat de Montserrat, es “dificulten la construcció de ponts de diàleg” i es fa difícil treballar per la convivència.

diumenge, 19 de novembre de 2017

El moviment del President

Les eleccions del 21D aporten vàries novetats. La primera, i pot ser la més important, és el fet de ser unes eleccions imposades per la força de l’Estat espanyol amb alguns dels candidats a la presó a l’exili. Per sort, la intel·ligència política de les forces independentistes han donat la volta a aquesta situació i han fet d’aquestes eleccions una oportunitat per referendar de nou el camí cap a la independència de Catalunya. La segona novetat és la irrupció, com inesperat, d’un moviment polític nou que pot capgirar les estratègies dels partits polítics tradicionals, independentistes o no. Es tracta del moviment generat entorn l’anomenada llista del President. Mentre la majoria de partits independentistes han fonamentant la seva estratègia electoral en la confrontació partidista, un grup ampli de ciutadans, amb la complicitat del president Puigdemont, han sabut aglutinar al seu entorn la demanda de quasi mig milió de catalans que demanaven una llista unitària de les forces independentistes. 

La llista del President ha superat el marc estret dels partits polítics, inclòs el mateix PDCAT, formació on milita el propi Carles Puigdemont, i ha introduït a Catalunya la dinàmica dels nous moviments polítics que comencen a consolidar-se en alguns llocs d’Europa. El moviment “En Marche” de Macron a França fou un exemple d’aquest canvi en el panorama polític. Tot ha anat molt ràpid i està per veure el seu impacte electoral. Però aquest moviment del President aporta alguns trets nous que caldrà seguir ben de prop, perquè pot marcar el futur electoral de Catalunya en els propers anys. Les properes eleccions municipals poden ser nova pedra de toc per veure la solidesa d’aquesta aposta electoral per les eleccions 21D. Hem d’estar-hi atents.

dissabte, 18 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Cada cop costa més entendre els esdeveniments socials i polítics del nostre temps. Els raonaments que tenim semblen insuficients per comprendre el que està passant. Ens cal aplicar una saviesa que va més enllà de la raó. És una saviesa que neix en el cor i que s’entén des d’una lògica diferent a la que el món proposa. “La saviesa té un esperit intel•ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitat, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atenent a tot. Impregna tots els esperits, sobretot els més subtils, intel·ligents i purs” (Sv 7,22-23) 

 Diuen que tota pedra fa paret. Gràcies al treball continuat i silenciós de moltes persones l’esperança segueix viva per a molts. En el món hi ha molts exemples de persones que calladament estimen i treballen per fer un món més just i lliure. Aquestes persones són grans testimonis d’esperança. “Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s’escampa per tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món”. (Salm 18)

divendres, 17 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

¿Perdonem o cerquem cobrar-nos les ofenses? ¿Perdonem prou?¿Som venjatius? El perdó no abunda en la nostra societat. Tinc la impressió que està molt estesa la idea de qui la fa la paga. El camí del perdó és costerut. Perdonar costa i exigeix una capacitat interior que neix de l’exercici de la misericòrdia. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar “ (Lc 17, 3-4)

Necessitem ser persones confiades. Hem d’obrir el cor a fiar-nos d’altres persones que ens estimen i ens volen el bé. El recel tanca el cor a la vida. L’amor es confiat i ens fa confiar. L’egoisme ens gira d’esquena a deixar-nos estimar pels altres i confiar en ells. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en pres deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna” (Salm 22)

La fe cristiana ha de ser un compromís per la justícia. La justícia brolla de la fe. Els creients no podem ser persones insensibles al sofriment de les persones que pateixen injustícia. Des de l’amor al pobre, a l’exclòs o el marginat la presència de Déu esdevé comprensible. Sense amor alliberador Déu resta amagat. “Són els febles i els orfes que he d’afavorir feu justícia als pobres desvalguts, allibereu els indigents i els febles, arranqueu-los de les mans dels injustos” (Salm 81)

dijous, 16 de novembre de 2017

El procés i el principi de realitat política

No fa masses anys impartia un seminari de Lideratge polític. Llavors explicava que la ciutadania atorga el lideratge polític, entre altres raons, a qui és capaç de llegir bé la realitat, detectar els seus principals problemes i proposar les millors alternatives per resoldre’ls. També explicava que els líders polítics ho són perquè tenen la capacitat de situar sense dissimular als ciutadans davant dels seus problemes i els ajuden a créixer personalment construint un futur diferent. El principi de realitat resulta bàsic per generar confiança i és fonamental assumir-lo en tota la seva complexitat.

He quedat sorprès escoltant les darrers declaracions d’alguns dirigents del procés independentista. Alguns d’ells, i no és el cas de president Puigdemont, s’han apressat en un vertiginós exercici d’autocrítica. Escoltant algunes de les coses dites m’ha entrat vertigen. He sentit dir que s’explicaven aquelles coses que sonaven bé o que ajudaven a cohesionar a la gent i també s’ha dit que no hi ha independència perquè no hi ha una majoria que la vulgui. Més d’un ha dit que havien estat ingenus al no avaluar correctament la força repressiva de l’Estat.

Si tot això és veritat ¿per què no es va deixar al president Puigdemont convocar eleccions?; ¿per què se’l pressionà per terra, mar i aire per no convocar eleccions? ¿per què se’ns va fer creure que s’havia declarat la independència, quan ara alguns d’aquests dirigents ens diuen que només fou un gest simbòlic perquè no hi havia consistència jurídica?.  Els resultats de la manca de principi de realitat són palmaris: mig govern a la presó i l’altre a l’exili, els Jordis a la presó i el la capacitat d’autogovern dels catalans intervinguda. Però, seguirem lluitant per la independència i per recuperar el govern legítim de Catalunya. Pot ser el que caldrà és pensar lideratges nous per nous temps.

dimecres, 15 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XII

La idea d'una manipulació de l'Alcorà va tenir molta acceptació, en un principi entre la comunitat alida, els partidaris d’Alí. Durant els primers anys de l'islam, a llarg del temps en el qual l'Alcorà va ser recopilant fins a adquirir la seva forma última al califat d'Abd al Malik, van haver moltes denúncies sobre les addicions o supressions de versicles alcorànics per satisfer els interessos del poder polític. Alguns islamòlegs comenten que el context polític influí en el procés de confecció de l'Alcorà. Diuen que les alteracions del text alcorànic són un reflex del clima de violència desfermada després de la mort de Muhammad i les lluites entre les diferents faccions de musulmans per liderar la comunitat.

Molts musulmans dels primers temps consideraven, per diverses raons, que la versió feta per Uthman, la considerada primera compilació de l’Alcorà, no era fidel a les revelacions fetes a Muhammad i dites per ell. Diversos escrits d'aquella època demostren que una sèrie d'erudits sunnites durant els tres primers segles de l'islam no van deixar de criticar la vulgata d'Uthman per la seva violació de la revelació. Les acusacions més explícites, més dures i més insistents contra la falsificació de l'Alcorà feta pels tres primers líders de la comunitat, Abu Bakr, Umar i Uthman van ser formulades per l'oposició alida, i, en concret del xiisme imamí. Segons aquest corrent del xiisme Alí era l'única persona que posseïa l'autèntic Alcorà recopilat. Aquest text era molt més extens que la versió oficial, però havia estat descartat per les autoritats, principalment perquè contenia un homenatge explícit a Alí com a futur hereu de Muhammad. Davant el rebuig que va provocar aquesta versió Ali l’amagà i es va transmetre secretament entre els que feien la funció d'imams dels xiïtes. Van ser els xiïtes imamíes acusaren els sunnites d'haver falsificat l'Alcorà. La polèmica estava servida.

dimarts, 14 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XI

Avui parlaré d’un tema poc conegut. La composició de l’Alcorà. La tradició musulmana afirma amb contundència que l’Alcorà reprodueix literalment el que Déu dictà a Muhammad. Aquesta afirmació no es pot discutir. Però en els primers temps de l’islam van haver-hi erudits que dubtaren que el text canònic fos realment la revelació rebuda. Al segle IX aparegueren obres que parlaven de la manipulació de l’Alcorà. Tenien títols prou suggerents: “Revelació i falsificació”, “Revelació i alteració” o “L’Alcorà i la falsificació”. Hi havia preocupació perquè això hagués passat.  La qüestió de l’alteració de l'Alcorà aparegué relacionada amb els problemes de la successió de Muhammad. Les dues qüestions, falsificació i drets successoris en el lideratge de la comunitat, han anat estretament unides.

Després de la mort de Muhammad el seu gendre Alí pretengué succeir-lo però perdé la disputa amb un altre sector de musulmans. Els partidaris d’Alí afirmaven que els seus contrincants a fi da barrar-li el pas manipularen l’Alcorà. Tingueren oportunitat de fer-ho. L’Alcorà en vida de Muhammad s’havia transmès oralment. Eren missatges per ser recitats. Després de la mort de Muhammad, els primers líders de la comunitat musulmana decidiren passar de la tradició oral a un text escrita per por de perdre el record dels seus ensenyaments. Aquí comença tot. Deixo per uns següents comentaris explicar com acabà tot.

dilluns, 13 de novembre de 2017

La impassibilitat de les elits polítiques

A les eleccions del 21D hi arribem condicionats per la lògica dels partits. Ni les constants i sostingudes mobilitzacions sobiranistes, ni la gran recollida de signatures per fer una llista unitària han estat suficients per capgirar aquesta lògica. L’obcecació partidista ha deixat perdre l’oportunitat per retornar a la legitimitat perduda per l’aplicació de l’article 155 i ha transformat les properes eleccions en unes simples eleccions autonòmiques. Tinc la sensació de que les cúpules dels partits van en una direcció i les dinàmiques socials en una altra. Els egoisme partidistes, els dictats de les seves elits, s’han imposat al sentiment de molts ciutadans que han expressat de forma reiterada als partits polítics que havien d’entendre’s per fer una llista unitària. Aquesta dissociació entre el que vol la ciutadania i les decisions de les elits partidistes em fa pensar que ens trobem davant d’un nou episodi de la profunda crisis dels partits polítics.

La sostinguda deficiència de la democràcia empresarial, on les cúpules directives controlen el poder de decisió de l’empresa al marge de la junta d’accionistes, s’ha traslladat de ple als partits polítics. Les elits dels partits polítics tradicionals decideixen al marge dels seus militants i estan totalment desconnectades del sector social que pretén representar i del qual reben el lideratge polític. Aquestes elits han segrestat la seva funció social en la societat democràtica. L’únic lligam vinculant entre la ciutadania i les elits són els processos electorals els quals permeten verificar l’encert de les elits polítiques. Les dificultats per fer una llista unitària expressen aquesta situació. La solidaritat mostrada reiteradament per la base social de l’independentisme no troba correspondència en la unió de les elits polítiques. Aquestes segueixen aferrades a lògica partidista la qual divergeix notablement de la lògica ciutadana. Aquest és el problema. Els fets semblen demostrar que, entre les elits polítiques, encara perdura la concepció leninista de la direcció política. Mala pesa al taler. 

diumenge, 12 de novembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

És des de la humilitat que podem adorar Déu i beneir-lo. (P. Abat Josep Mª Soler
homilia del 3 de febrer de 2017)

El vostre amor és gran, més alt que el cel, la vostra lleialtat arriba fins als núvols. (Salm 107:5)

Preguem el Senyor perquè mentre nosaltres bastim exteriorment temples visibles, ell en basteixi en nosaltres, d’invisibles (Sant Paulí de Nola, Carta 32)


Aquell qui s’exaltarà a si mateix, serà humiliat, i el que s’humiliarà a si mateix serà exaltat. (Mt 23:12)

dissabte, 11 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Vivim moments excepcionals perquè la societat catalana ha de donar resposta a grans reptes polítics i socials. En aquests moments cal tenir el cap ben endreçat i l’esperit asserenat per valor i jutjar amb rectitud i tenir la llibertat d’actuar en consciència. Guiats per l’amor, la voluntat de fer el bé i respectar les persones. Ser pacificadors i acollidors del qui no pensen com nosaltres.

La persona justa, compassiva i benigne,
és llum que apunta a la fosca.
Sortós l’home que presta de bon grat,
que disposa a consciència els seus afers..
(Salm 111)

Ens ha de sortir del cor respectar les altres persones. Les hem d’estimar i tractar-les amb el respecte que mereix la dignitat que tenen. En elles es manifesta la profunditat de la condició humana. Hem de saber trobar en els altres el rostre de la humanitat. ¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres. Si algú profana el temple de Déu, Déu li demanarà  compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres. (1Co 3,16-17)

De jove cantava amb tota l’ànima “Vull ser lliure, abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau i llibertat”. Han passat els anys i aquest anhel segueix en peu. Llibertat i pau, pels altres i per mi. Llibertat per no ser presoner de situacions injustes i pau interior per tenir la serenor per lluitar a favor de la justícia.


Que hi hagi pau dintre teu. Per la casa del Senyor, el nostre Déu, et desitjo la felicitat. (Salm 121)

divendres, 10 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Hem d’estimar sense límits, sense contraprestacions. L’amor cerca el bé de l’altra persona, l’amor és desinteressat. L’amor és misericordiós perquè acull a les altres persones tal com són. L’amor és compassiu perquè ens fa solidaris amb el sofriment dels demés i ens mou a la justícia per alliberar-los. Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç tu, llavors ells no tenen res per a recompensar-t’ho. Deu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos. (Lc 14,13-14)


Hi ha moments, pot ser el que vivim és un d’ells, que són feixucs. Moments en els quals sentim un pes a l’ànima que ens costa alleugerir. Quan ens passa això necessitem sentir-nos acollits, acompanyats i reconfortats. Hem de trobar persones i instants de calidesa que ens renovin l’esperit i en donin assossec. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. (Mt 11,28)

dijous, 9 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. X

Un dels problemes que tingueren els primers musulmans fou l’existència de diverses versions circulants de l’Alcorà amb importants diferències entre elles. Per resoldre aquesta situació el líder de la comunitat islàmica Uthman recopilà totes les versions en un únic text i ordenà destruir les anteriors versions. Però, tot i l’ordre donada, les versions concurrents de l’Alcorà seguiren circulant. Probablement això és el que va succeir amb l'antic còdex d'Abu Musa, mort entre 662 o 672. Algunes cròniques històriques, com la de Sayf i ​​Ibn Shabba, esmenten l'existència d'aquest recull costat de l'oficial. Sembla ser que va passar una cosa similar amb la recopilació feta per Ubayy. Es tenen notícies d’aquesta versió en el segle IX. Per algunes cròniques que reprodueixen parcialment el contingut d'aquests còdexs se sap que l'ordre de les sures no és el mateix que l'Alcorà considerat canònic; fins i tot falten algunes.

Va ser Ibn al Nadim (mort al voltant de 996) qui va anotar aquestes diferències entre els còdexs circulants de la seva època i el text alcorànic oficial. Va ser aquest autor, juntament amb l'egipci Al Suyuti, autor del segle XV, els qui van facilitar l'ordre de les sures i van reproduir la seva ordenació en el còdex guardat d'amagat per Abdullah Ibn Masud. Aquest text presenta notables variacions en relació a l'Alcorà canònic. Varia l'ordre de la sures i, tal com va denunciar Abdullah Ibn Masud, no existeixen les sures 1, 113 i 114 i altres presenten algunes variacions. La troballa dels manuscrits a la Gran Mesquita de Sanaa, Iemen, va confirmar que hi havia uns còdex alcorànics amb les sures ordenades d'una altra manera.

La disparitat de còdexs alcorànics replanteja també el paper que exerciren els erudits en la recopilació de l'Alcorà. ¿Van ser fidels als textos recopilats o introduiren variacions per justificar esdeveniments que estaven passant anys després de la mort de Muhammad?. Encara que van haver-hi altres relats islàmics sobre l'origen de l'Alcorà, a més de l’escrit per al Bujari, cap d'ells va tenir la consideració de canònic. Curiosament, el relat pres en consideració com canònic va se extret de diversos hadits, narracions on es poden barrejar dades certes amb altres que estan més a prop de les llegendes, i foren rebutjades les cròniques més històriques. No se sap massa bé el perquè de tot això.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Els CDR

Avui ha estat un nou dia especial a Catalunya. No ha estat pròpiament una Vaga General, ni una Aturada de País com la del dia 3 d’octubre, ja que els sindicats majoritaris i algunes patronals s’havien distanciat d’aquesta convocatòria. Però ha estat el dia de la posta de llarg dels anomenats CDR. Nova forma d’intervenció política, desfermada des de la irritació i la indignació. En pocs dies, els CDR s’han metamorfosat  en uns ens ben visibles per tot Catalunya. Han passat de ser el comitès populars de defensa del Referèndum, configurats amb una certa espontaneïtat popular per defensar el referèndum de l’1 d’octubre,  a ser els Comitès de Defensa de la República. Els DCR estan molt ben organitzats. Dominen bé les xarxes socials i les aprofiten per estendre les seves convocatòries i actuacions. Són amants de les accions directes. Amb poca gent, això si plena de valors i decisió, tallen vies de comunicació, impedeixen sortides dels trens, ocupen carrers i places, i els omplen de cants i consignes.

Les sigles CDR a la llarga poden transmutar-se sens problema com a Comitès de Defensa de la Revolució. Recordo que aquest nom fou un dels pilars de revolució cubana i la seva missió era delatar als contrarevolucionaris. Cada bloc d’habitatges tenia el seu CDR. Eren actius i eren un niu de delators. Estic convençut que no tots els ciutadans que ens comprometeren a defensar la celebració, per damunt de tot repressió, les eleccions de l’1 d’octubre ara compartim els idearis de l’agitació desfermada pels CDR a Catalunya. No és el moment de fer cap revolució, encara que sigui en minúscules. Encara que sigui com fer una festa, les accions proposades pels CDR em desconcerten. ¿És possible que ens trobem de nou davant del debat entre democràcia i revolució que tants problemes donà als catalans a l’any 1936?. Recordar això no és per evocar la Guerra Civil, sinó intuir, a través de l’anàlisi dels comportaments polítics, maneres de fer que es donen davant de determinades conjuntures, del present o del passat.


Em preocupen el protagonisme autònom dels Comitès de Defensa de la Revolució. No sé qui són, tot i que és perfectament deduible que siguin una prolongació de la CUP. No sé qui són els seus els dirigents de les mobilitzacions. ¿Qui ha escollit els seus líders per orientar les accions dels catalans?. En aquests moments, no m'agrada l'acció directe. Ara, més que mai, hem d'anar units amb una direcció clara, precisa i identificable. La resta, és pur joc de rols més popera a la kale borroka que a l'acció política democràtica. Una de les frases predilectes dels CDR és: “els carrers sempre seran nostres, és una gran error estratègic a més d’una ingenuïtat. Perquè avui, com abans, per guanyar la presència continuada al carrer serà necessari un ús més intensiu de la violència perquè l’Estat és poderós i cada cop més violent. Caure en el parany d’aquest eslògan, repetir-lo com si fos una convocatòria a una festa d’aniversari és adoptar una actitud contrària al que vol transmetre al món el sobiranisme català: somriure, pulcritud i amabilitat. Reconec que alguns d’aquests CDR tenen poesia en la seva retòrica, però m’agradaria també que dominessin el seny. Poesia i seny no s’exclouen, es complementen. Però per trobar-ne l’equilibri cal perícia política i això necessita temps. Els moviments espontanis, plens de vigor juvenil poden ser cobejats per aquells que tenen ganes de mostrar al món una violència que no existeix a Catalunya. Alerta amics dels CDR que podeu començar estar en l’agenda dels provocadors. No ens despistem, ara hem d’assegurar la democràcia, les institucions de govern catalanes i el camí cap la independència, no és el moment de fer cap revolució social.

dimarts, 7 de novembre de 2017

La llista del President, ara sí

Aquest cop no ha pogut ser. Els partits independentistes no han pogut bastir una coalició electoral. Ara fa dos anys, PDCAT i ERC foren capaços d’unir-se electoralment a Junts pel Sí. Lamentablement els partits majoritaris no han sabut repetir una coalició per fer front als partits unionistes defensors de l’aplicació del 155 contra Catalunya. Segons el portaveu d’ERC cal anar a les eleccions amb candidatures diferenciades “davant la impossibilitat de formar una llista realment unitària”. ¿Per què s’ha arribat fins aquest punt? . Les condicions posades per ERC era de grans màxims: per fer coalició havien de ser-hi tots, sinó, millor anar separats. Com que la CUP estava obstinada en no col·ligar-se amb el PDCAT, tot que aquests eren els únics que semblaven voler-la sense posar-hi condicions, no s’ha pogut reeditar una coalició electoral. Feia dies alguns tertulians habituals anaven repetien insistentment, justificant-se en estudis d’opinió, que els resultats electorals serien millor pels independentistes anant separats que junts.  Semblava que la demoscòpia, disciplina que darrerament erra en els seus vaticinis, era l’oracle que calia atendre. Paradoxalment, aquesta opinió no estava compartida ni pel President Puigdemont, l’ANC i les quasi 315.000 persones que han signat un manifest a favor de la llista unitària. Els coneixedors de les converses negociadores per articular han deixat entreveure que en alguns dirigents polítics alhora de prendre la seva decisió  els hi ha pesat més les bones expectatives electorals donades per les enquestes electorals que altres criteris.

És evident que tots els partits volen guanyar les eleccions, però les del 21D no són unes eleccions normals. Són unes eleccions imposades forçant la dissolució del Parlament; mig govern de la Generalitat està a la presó i la resta a l’estranger; l’Estat ha intervingut la Generalitat i els seus funcionaris estan aterrant a les conselleries; segueixen a la presó els dos líders d’Òmnium i de l’ANC; i els contingents policials segueixen esperant en el port de Barcelona per atemorir als catalans. Res és normal, res permet pretendre fer unes eleccions normals. Com molt bé ha dit el president Puigdemont, vivim en una situació d’emergència que requereix respostes d’emergència. És un moment excepcional on, a més de la independència de Catalunya està en joc la pròpia concepció de la democràcia i la dignitat del país. Ens trobem davant d’un atzucac històric on uns pocs volem imposar per la violència física i institucional allò que no aconseguiren en les urnes. El 21D no haurien de ser unes eleccions per governar el país, sinó per restablir la democràcia, mantenir la dignitat institucional manllevada i avançar cap a la independència.

Com que el moment és excepcional cal trobar propostes polítiques imaginatives. Entenc que alguna formació política, com ERC, estigui seduïda per les seves bones perspectives electorals i defensi concórrer en les llistes diferenciades ampliades amb altres forces polítiques avui presents a Junts pel Sí. Una manera de fer una llista unitària pel darrera. Però, un cop evidenciada la impossibilitat de fer una llista unitària de tots, aquesta circumstància no pot significar abandonar la idea de promoure una llista, en aquest cas en la forma de agrupació d’electors,  capaç d’aprofitar l’impuls i la il·lusió expressada aquests dies en la campanya a favor de la llista unitària. S’han recollir quasi 315.000 signatures. Aquesta xifra no és gens irrellevant. En les darreres eleccions del 2015 la CUP obtingué 337.794 vots, el PP 349.193 i Catalunya Sí Que es Pot 367.613.

Un manera d’aprofitar la il·lusió generada pel manifest a favor d’una llista unitària seria donar sortida política aquesta voluntat de prioritzar, en aquests moments d’emergència històrica, la unió enfront del sectarisme partidista i els càlculs electoralistes. Només la unitat ens farà forts i ens permetrà afirmar la independència de Catalunya. Per fer-ho possible proposaria que el president Puigdemont encapçales una llista plural i diversa on coincidissin persones de trajectòria política honesta i compromesa amb el país amb persones representatives de les diferents sensibilitats polítiques i socials existents a Catalunya. Fora un gest de gran generositat política que el PDCAT renuncies, en aquestes eleccions del 21D, a presentar-se sota les segles sigles, i aportés en aquesta llista els seus millors actius polítics començant pel president Puigdemont. Caldria esmerçar-se en fer la millor llista possible convençuts que, units pels objectius comuns de democràcia, dignitat i independència de Catalunya, i sota el lideratge del president Puigdemont, els catalans i les catalanes podem donar resposta al moment excepcional que viu el nostre país. En aquesta llista haurien de participar, sense cap afany partidista, totes les persones que comparteixen aquesta idea de que la unitat avui és la nostra gran força i l’únic camí per vèncer l’unionisme i les seves polítiques antidemocràtiques. 

dilluns, 6 de novembre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. IX

Hi ha una anotació de l'historiador Wakidi (747-823) comentant que Abdallah ibn Sa'd ibn Abi Sarh, germà de llet d'Uthman, i un esclau cristià van tenir algun paper en la redacció de l'Alcorà. Un altre historiador, en aquest cas molt important en l'islam, Tabari (838-923), va proposar que Alí i Uthman van començar a escriure la revelació de Muhammad però quan van desaparèixer el seu treball va ser continuat per Ubayy i Zayd. Aquest historiador explicà que la gent increpava a Uthman dient que "l'Alcorà eren diversos llibres i vas desacreditar-los tots menys un". Mentre Abu Bakr i Umar havien mantingut la transmissió de la revelació, Uthman havia destrossat el llibre. Era evident que el judici de Tabari sobre Uthman era molt negatiu.

Fins aquí, a grans trets, s’han explicat en vàries notes alguns dels relats més sòlids sobre l'origen de l'Alcorà. De tots ells el relat d'Al Bujari va esdevenir la versió islàmica canònica de com va ser compost l'Alcorà. No obstant això alguns islamòlegs moderns es pregunten com pot ser que, després d'uns 238 anys després de la mort de Muhammad s'escollís una font de transmissió oral com veraç, desestimant totes les restants. Ningú té una resposta convincent a aquesta qüestió.

La descripció que fa l'Bujari de la confecció de l'Alcorà persegueix certificar l'autenticitat de tot procés perquè estableix una cadena de transmissió inqüestionable: els tres primers líders de la comunitat musulmana. A més, tenia un altre interès, deixar clar que ser un Omeia, Uthman, qui va realitzar la recol·lecció dels materials que van donar origen a l'Alcorà. Hi ha qui sosté que Uthman va manar realitzar una nova fixació d'un text canonge de l'Alcorà per contrarestar el poder dels Qurra, personatges que s'havien convertit en recitadors professionals de l'Alcorà, vivien d'això i tenien un gran poder entre la població musulmana arribant a qüestionar en algunes ocasions el poder del líder polític-religiós de la comunitat. D'altra banda, davant l'absència d'un text normatiu escrit l'Alcorà, va donar a peu que alguns Qurra inventessin històries per afavorir els seus interessos.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Aliança per la democràcia


Aquest cap de setmana s’ha fet públic el manifest “Per una llista electoral unitària” qual els ciutadans s’hi poden adherir. El document ha estat una iniciativa de diverses persones en relació a les properes eleccions catalanes convocades pel govern de Madrid. Les eleccions imposades pel govern espanyol el 21-D són una oportunitat. Són una tria decisiva entre democràcia i imposició, entre partits sobiranistes i partits destructors de l’autogovern de Catalunya. Entre els partits que han donat suport al legítim govern de la Generalitat i els partits que han patrocinat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. El 80% de la societat catalana sempre ha volgut resoldre aquest conflicte mitjançant les urnes. El sobiranisme, amb tots els seus múltiples matisos polítics, ha abanderat aquest moviment amb radicalitat democràtica gràcies a la mobilització pacífica popular. Al davant ha tingut empre un adversari poc democràtic, trampós i fins i tot violent.

Penso que cal afrontar aquest moment decisiu de la nostra història bastint un front electoral sobiranista ampli, que vagi més enllà d’una coalició de partits amb una llista unitària i transversal que inclogui tots els sectors que volen enfrontar-se al bloc del 155. Ens cal reforçar la unitat d’acció més enllà d’unes sigles i defensar entre tots la democràcia. Cal establir una aliança per la democràcia. Cal anar plegats en aquestes eleccions, és una bona estratègia per guanyar. Certament, no hi ha cap altre objectiu pel 21D: guanyar, guanyar i guanyar. L'horitzó d'una llista cívica genera esperança. Sumar avui és multiplicar.

Per fer-ho, penso, que l’únic camí a seguir és promoure una candidatura unitària i transversal. M’agradaria que les forces polítiques que tenen en les seves mans fer-ho reflexionessin les encertades paraules del gran patriota Maurici Serrahima escrites en les seves memòries Mentrestant. Les paraules d’aquest polític pensador catòlic foren: “Quan es vol fer política de debò s'han de veure les coses en conjunt i s'ha de tenir un pensament llunyà. Això no vol dir que no el puguem aconseguir, però vol dir que ens hem d'estranyar si no ens el trobem fet, perquè no és la nostra ordinària manera de ser. El mateix podríem dir de la necessitat d'aplegar-se, d'anar junts, indispensable en la política, si es volen fer grans coses". Espero que aquestes reflexions ens ajudin entendre quin és atzucac d'aquests dies. 

Per adherir-se a la proposta d'una llista unitària a les eleccions del 21-D cliqueu aquí: llista unitària, adhesió

dissabte, 4 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La nostra societat ha banalitzat la mort fins el punt que ja no infon respecte fins que es mor alguna persona del nostre entorn. Llavors tot són preguntes sense massa resposta. Quan passa això ens envaeix la tristor i ens sentim desvalguts. Cal trobar el sentit, més enllà de la circumstància concreta d’un fet que aparentment que ens sembla totalment irreparable. Jo sóc la resurrecció i la vida, diu el Senyor, els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els que creuen en mi, no moriran mai més. (Jn 11,25-26)

Per damunt de tota llei hi la caritat. La capacitat d’estimar, d’entendres, de pacificar i fer el bé. Si no hi ha amor, fins i tot en política, tot s’esvaeix endut per l’egoisme. Sense amor, la llei és l’escut per emparar els interessos personals i oprimir els legítims drets dels altres. Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. Davant d'ell hi havia un home que era hidròpic. Jesús tenia al davant un malalt, preguntà als entesos en la Lleu i als fariseus: “Es permès o no de curar en un dia de repòs? Però ells callaven. Jesús agafà aquell home, el va guarir i el va fer marxar.(Lc 14,1-4)

divendres, 3 de novembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Els cristians hem de lluitar per la justícia. No podem defugir aquesta responsabilitat. La misericòrdia i la compassió ens permeten obrir el cor a les persones que pateixen tota mena de discriminació o exclusió. Però hem de ser més radical i anar a combatre les estructures de pecat que són la causa de les injustícies i desigualtats que deshumanitzen.

Déu és pare d’orfes, defensor de viudes,
des del lloc sagrat on resideix.
Déu dóna casa als desemparats
allibera els captius i els enriqueix.

Salm 67

A moltes persones ens sosté l’esperança. Vivim temps plens de preocupacions i dissorts que ens intranquil·litzen i donen perplexitats. Sense esperança tot fora més difícil. Vivim confiats que no estem sols i que ens mantindrem fidels en al camí que hem emprés.

Renoveu la vostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Negueb.
Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls
criden de goig a la sega.


Salm 125

dijous, 2 de novembre de 2017

Llibertat, democràcia i amnistia

L’empresonament a Estremera i Alcalà Meco de la quasi la totalitat del govern de la Generalitat ha commogut la festivitat dels sants Difunts. La decisió de la jutgessa, força criticada per molts juristes tant pel fons com per la forma, evidencia la feblesa de la democràcia de l’Estat espanyol. Aquest Estat ha permès la vulneració de les garanties processals i ha tolerat la indefensió jurídica dels consellers de la Generalitat metre les elits polítiques aplaudeixen la decisió judicial. Diuen “amics, qui la fa, la paga”. La irrupció de la judicatura en l’espai polític ha estat possible perquè aquestes elits polítiques de l’Estat han traslladat constantment el debat polític a l’àmbit judicial. L’any 2006 el partit Popular comença a recollir signatures per revisar la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Quan l’elit política abandona l’espai polític el seu lloc és ràpidament ocupat per altres poders de la societat. En aquest cas una part de la judicatura sembla que està assumint un protagonisme per sobre les seves responsabilitats constitucionals. La divisió de poders ha saltat pels aires i la contaminació política del Tribunal Constitucional feta pels partits majoritaris s’ha estès a altres nivells del poder judicial. Al final, les elits polítiques pretenen guanyar en els tribunals allò que no pogut aconseguir en l’àmbit polític i alguns membres de la judicatura llueixen perfil propi alimentats per alguns medis de comunicació. 

Les elits polítiques d’Espanya han entès el seu paper social com una qüestió d’ordre públic abandonant la visió clàssica de la política: diàleg, negociació i acord. L’Estat espanyol ha estat colonitzat per uns joves professionals educats sota la influència de visions autoritàries, centralitzadores i que entenen la política com una prolongació de la vida de les casernes. No calen raons, sinó bones mesures repressives. ¿Per què negociar, si la força pot imposar les idees que han d’esdevenir guanyadores?. La degradació de la política viscuda arran del desafiament independentista evidencia la crisi de la democràcia de l’Estat espanyol. Davant la incapacitat de l’estament polític per trobar solucions als problemes polítics s’ha propiciat que altres poders de l’Estat comencen a imposar directament les seves solucions. Els salva pàtries estan sempre a punt per actuar i, probablement, ja ho han començat a fer. Intueixo que l’empresonament de bona part del govern de la Generalitat és una mostra de l’actuació paral·lela d’aquests poders de l’Estat que han començat a reconduir una situació que consideren que s’ha escapat de les mans a la classe política. D’alguna manera, el lema de “a por ellos” ho contamina tot.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Audaços per guanyar

En Miqel Martí Pol, en el seu magnífic poema Ara mateix en recordava que tot està per fer i tot és possible. Sabies paraules i molt adients avui en dia per invitar-nos a seguir treballant, i sense defallir, en la construcció del projecte nacional català. És evident que tot és possible, fins i tot guanyar sobradament les eleccions del 21D, però fer fer-ho tot està per fer. Cal transmetre al poble català que hi ha una voluntat política de no aturar-nos fins la independència de Catalunya. Els líders del procés no poden dilapidar la il·lusió dels més de milions de catalans que votarem en el referèndum del 1 d’Octubre. Aquest líders han de consolidar aquesta adhesió a l’independentisme i han d’eixamplar el vot. Calen molts més de dos milions de persones.

L’horitzó electoral del 21D és una importunitat pels independentistes. Cal sortir a guanyar unes eleccions que seran el plebiscit que les elits de l’Estat no han deixar fer. Les forces polítiques contraris a la independència lluitaran per barrar el pas a l’independentisme. Però, cal ser astuts i audaços per mantenir viva la il·lusió que ens ha dut on hem arribat. La gran força de l’independentisme és la gent. La gran capacitat de mobilització de molta gent que tenaçment ha lluitat per defensar la llibertat i la sobirania dels catalans. Ara, les forces independentistes han de ser responsables del moment polític que ens ha tocat viure i reforçar la seva unitat per aprofitar al màxim aquesta oportunitat de les eleccions del 21D. La unitat ens farà vencedors.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VIII

A l'Bujari compte que Zayd va començar a recol·lectar tot el material existent sobre l'Alcorà i el que havia estat memoritzat pels memoriones. Alguns islamòlegs dubten de la veracitat del relat sobre la por d'Abd Bakr, després de la batalla de Yamama, ordenés realitzar una primera compilació espantat per la mort en aquest combat de moltes persones que havien memoritzat la revelació de Muhammad. El primer dubte sobre aquesta qüestió és si realment en aquesta batalla van morir, com s'explica tants memoriones de l'Alcorà, si es té en compte que en aquesta batalla, segons explica la mateixa tradició musulmana, els guerrers morts eren conversos d'última hora amb la qual cosa , era poc plausible que fossin memoriones de la revelació. Altres dels dubtes és el poc temps emprats per fer la recol·lecció de textos, uns dos anys o perquè el text compilat es va lliurar a Hafsa la filla del líder Umar i no va ser fet públic. No hi ha respostes a estar preguntes. Per això, alguns autors suggereixen que tot aquest relat explicat per la tradició musulmana és una simple invenció per situar la recopilació del text alcorànic el més proper al moment de la mort de Muhammad. També hi hauria la possibilitat que aquesta primerenca compilació de l'Alcorà fora elaborada per alguns detractors d'Uthman per treure-li el mèrit d'haver estat el primer compilador del text sagrat musulmà.

La confecció d'un text escrit no va haver de ser una tasca fàcil. En aquells moments l'àrab era una llengua en definició. En els primers escrits àrabs, i l'Alcorà no va ser cap excepció, les paraules només tenien consonants. Amb tot el material recopilat Zayd va confeccionar unes fulles que va lliurar a Abu Bakr qui les va conservar fins a la seva mort. Aquests fulls, al costat d'altres escrits, va passar al següent líder de la comunitat, Umar (634-644) i a la seva mort les va guardar la seva filla Hafsa, una de les vídues de Muhammad. En temps de Uthman, es va constatar l'existència d'una gran disparitat en les recitacions de l'Alcorà. L'imperi s'havia estès per grans territoris i els recitadors de l'Alcorà introduïen variants particulars al text de la revelació. Per corregir aquesta situació Uthman va encarregar de nou a Zayd una nova escriptura del text alcorànic. Aquest encàrrec va ser, a diferència del primer, no era una fer una col·lecció de materials dispersos doncs això ja estava fet en l'època d'Abu Bakr, sinó reescriure el text que havia guardat Hafsa, escrit també pel propi Zayd, i sota la supervisió de tres destacats companys de Muhammad verificar la qualitat del llenguatge per assegurar que els termes emprats eren els propis de l'àrab parlat per la tribu Coraixí atès que Zayd no pertanyia a aquesta tribu.

Un cop realitzada la revisió del text Uthman va manar realitzar diverses còpies que es van enviar a les ciutats guarnició ordenant la destrucció de qualsevol recopilació versió anterior. L'original va ser retornat a Hafsa. A.L. Prémare fa l'incís que per l'observació introduïda per Al Bujari es pot deduir que existien altres recopilacions escrites circulant per les províncies de l'imperi. ¿Van ser realment destruïdes totes les còpies anteriors de l'Alcorà ?, els musulmans van acceptar sense problemes aquesta nova compilació? Què hi havia de diferent en la nova compilació en relació als textos base? Preguntes que segueixen sense trobar resposta. A partir de la narració dels hadices d'Al Bujari la tradició musulmana afirma que l'Alcorà va començar a recopilar durant el temps d'Abu Bakr i l'encàrrec d'aquesta tasca va ser Zayd.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VII

La tradició musulmana acceptada tant per sunnites com xiïtes, encara que aquests últims amb algun matís, afirma que l'Alcorà es va compondre tal com diuen els hadits recopilats per Al Bujari. Tot el que la tradició islàmica diu sobre l'Alcorà està basat en els hadits recopilats per Al Bujari al segle IX (810-870) en el seu llibre "Virtuts de l'Alcorà", (volum 6, llibre 61 del recull de hadits Sahih al Bujari). En uns quants paràgrafs al Bujari explica com es va revelar i va transmetre l'Alcorà. Aquesta versió, i no una altra, va ser acceptada com a oficial per l'islam sunnita.

Segons al Bujari després de la mort de Muhammad la comunitat de creients començà a recopilar la seva revelació dispersa entre textos escrits i el record dels seus deixebles, i els dirigents de la comunitat es van enfrontar al repte de donar a aquest conjunt de material recopilat una fórmula escrita. En el temps d'Abu Bakr, el primer líder de la comunitat, s'havia fet un primer encàrrec a Zayd ibn Thabit de començar a recopilar els materials de la revelació, encàrrec que va ser confirmat pel següent líder, Umar, per por a la desaparició dels memorions, persones que sabien l'Alcorà de memòria, en alguna de les batalles en què estaven compromesos els musulmans. Aquesta tradició explica que a la batalla de Yamama havien mort molts d’aquests memorions i els dirigents de la comunitat musulmana temeren que es pogués perdre alguns aspectes del llegat de Muhammad.

No deixa de sorprendre, segons la pròpia narració de al Bukhari, que quan Zayd va rebre l'encàrrec li digués a Abu Bakr: "¿com pot fer una cosa que l'enviat de Déu no va fer?". L’islamòleg A.L. Prémare interpreta que aquesta frase significava que fins aquell moment ningú havia posat per escrit la revelació de Muhammad. Finalment, va ser Uthman, el tercer líder de la comunitat musulmana després de la mort de Muhammad, qui va manar recol·lectar el material dispers de la revelació per formar l'Alcorà tal com explica al Bujari. El relat facilitat per aquest autor assegura la cadena de transmissió, el isnad, que assegura que és autèntic el que s'ha dit, perquè l'encàrrec donat per Abd Bakr el va continuar Umar i el va acabar Uthman.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

En moments de tribulació i incertesa com els que vivim, reconforta l’esperit escoltar paraules i percebre sensacions encaminades a donar pau interior. Cal cercar aquests moments i deixar-se  amarar per ells. Cal obrir els cors i sense preses deixar confortar l’esperit.

Feliç la persona
Que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s’asseu al ròdol burleta dels descreguts.
Estima de cor la llei del Senyor,
la repassa meditant-la nit i dia
Salm 1


Algunes veus aquests dies insisteixen molt sobre la llei. La presenten com un bé absolut i superior a tota altra consideració. Fins i tot, sembla que aquesta llei estigui per sobre la democràcia oblidant que més d’un cop s’han fet lleis injustes gràcies a la democràcia. El dilema l’hem de resoldre tenint uns valors morals superiors que siguin referents per evitar aquesta comprensió absoluta de la llei. Voldria fer el bé, però només sóc capaç de fer el mal. Interiorment m’agrada la Llei de Déu, però en veig en mi una altra, que combat contra la llei de la meva raó i em te presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. (Rm 7,21-23)

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Les riqueses no donen la felicitat per més que ens els anuncis de la societat del consum diguin el contrari. El sentit de la vida, el seu valor i densitat, provenen de la joia de viure a través de l’amor als altres. La felicitat està no en el tenir, sinó en ser plenament un mateixa. Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns. (Lc 12, 15)

Hi ha moments en la vida que les persones hem de saber mantenir la dignitat. No sempre és fàcil saber el que cal fer per mantenir-la, però hem de preparar-nos interiorment per tenir l’estat d’ànim ferm i saber el que cal fer per actuar amb dignitat. Estigueu alerta pregant en tot ocasió perquè us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home. (Lc 21,36)

Aquests dies se’ns repeteix insistent la necessitat de sotmetre’ns al domini de la llei. S’afirma que llei preval a la democràcia. Rés pot substituir la voluntat de les persones i aquestes s’expressen i ordenen les seves opinions gràcies a la democràcia. Som els humans que, dialogant, fem les lleis que ens regulen. El pecat ja no tindrà cap domini sobre vosaltres, perquè no viviu sota la Llei, sinó sota la gràcia de Déu. (Rm 6, 14)

divendres, 27 d’octubre de 2017

República catalana, el dia després

Avui ha estat el dia: a les 15:27 hores s’ha proclamat la república catalana per 70 vots a favor, 10 vots en contra i 2 en blanc. Semblava que no veuria arribar mai aquest dia. Però sí, avui ha estat el dia somiat per molta gent. Pares, també va per vosaltres. L’espera ha valgut la pena. S’hi ha arribat d’una manera no massa elegant, però al tancar-se totes les portes del diàleg no quedava altra camí. És molt cinisme polític exigir exquisidesa i rigor polític quan els qui ho demanen han posat totes les traves possibles per acomplir els procediments democràtics. Las úniques alternatives possibles eren tirar pel dret, tal com s’ha fet, o renunciar a la independència i admetre la derrota. Ara venen moments difícils, molt difícils. Inaguantables en certs aspectes. L’aprovació, quasi simultàniament, de l’article 155 al Senat en plena efervescència d’un preocupant sentiment de revenja del senadors del PP obre moltes incògnites. Les plagues d’Egipte seran poques per entendre el que pot passar a la societat catalana.

La intervenció de les institucions catalanes escollides democràticament pels catalans és totalment inacceptable. El cessament del govern de la Generalitat i de tota una sèrie de càrrecs polítics de la Generalitat són unes mesures extremes que anul·len de facto la democràcia a Catalunya. La ràpida convocatòria pel president Rajoy d’eleccions el 21 de desembre és una evidència de l’enorme fragilitat del govern de Madrid davant d’una situació que no saben com gestionar. Sembla que el temor de la reacció a popular a Catalunya i la majoritària resistència dels funcionaris de la Generalitat davant l’aplicació de l’article 155 han fet limitar, en un primer moment, l’aplicació més dura d’aquest article. Dóna la impressió que el PP fa una aplicació extrema però limitada de les mesures polítiques i administratives que permet l’article 155 i trasllada a la via judicial l’aplicació més dures de les mesures repressives.

Ara cal mantenir actiu el compromís per la independència i hem de tenir astúcia per transitar en el nostre camí cap aquest futur de llibertat. Hem de posar-nos a treballar, des d’avui mateix, per situar-nos per consolidar la república. Ho de fer amb generositat i comprensió amb aquells que no ho veuen clar o n’estan en contra. La societat civil i política ha de construir els instruments per afrontar aquesta nova etapa i defensar, malgrat la ignomínia de l’article 155, la legitimitat dels governants catalans per dirigí la república catalana. En un primer moment, pot ser estarem més sols del que ens pensaven perquè les adhesions estrangeres de fora no arribaran tal com ens havien dit. ¿Haurem d’esperar molt? Viurem moments difícils i complexes, però no podem fer cap marxa enrere claudicant perquè l’objectiu de la independència segueix en peu i és irrenunciable. La solidesa d’aquest horitzó exigeix combinar tàctica política i visió estratègica per tal d’eixamplar la base social de l’independentisme, per una banda, i consolidar un gran acord polític solidari amb aquells sectors socials que, sense estar per la independència, eren partidaris del referèndum pactat. Tots, independentistes i partidaris del referèndum hurien de fer un bloc polític sòlid capaç d’afrontar els reptes futurs que hagi d’afrontar d’immediat Catalunya. Pot ser que aquesta reivindicació, ara aparcada per l’exaltació del moment, s’haurà de recuperar si el camí de la República catalana queda encallat per l’ofec institucional internacional o perquè la situació política esdevé insuportable per la seva duresa. Si calgués donar un pas enrere per agafar embranzida, per tal de saltar i anar encara més lluny , pot ser caldrà fer-hi una pensada. Aquest nou escenari requereix una nova reflexió.

dijous, 26 d’octubre de 2017

Ara és hora segadors d’estar alerta

Vagi per endavant l’afirmació de dos objectius irrenunciables: proclamar la independència de Catalunya i consolidar-la internacionalment. Aquest dos objectius són innegociables. Per aconseguir el primer cal molta èpica, pel segon cal ser astuts. El dilema és ¿com ho fem?. Per fer-ho calen instruments polítics i tenir institucions d’estat. Nosaltres sols, amb molta exageració i pocs instruments ho tenim costa amunt. La DUI pot tranquil·litzar-nos l’esperit, però ¿servirà per consolidar la República?. Els riscos són elevats. Les solidaritats internacionals són febles. Els càlculs especulatius poden ser només foc d’encenalls. És un risc tirar pel camí del mig. Si surt malament, ho perdem tot. Alguns, per edat, podem perdre per partida doble. Podem perdre els importants nivells d’autogovern que tenim, amb això perdem com a tos, però també podem malbaratar els temps de lluita constant per aconseguir-ho. Perdent totes les institucions que ens han permès arribar fins on hem arribat seríem doblement perdedors. Sense aquests instruments la derrota és més gran i dolorosa. Ens quedaríem en un terreny erm des d’on la represa seria molt més difícil. L’horitzó és negre perquè tot el PP vol una rendició total i humiliant dels catalans independentistes.

Fora de l’èpica hi ha espai per la política. L’articulació del 155 està obrint esquerdes en el bloc constitucionalista. Els indicis apunten que el propi TC té dubtes sobre  el contingut que el govern vol donar a aquest article. Hi ha confusió en el quadre de comandament. ¿Ho podem aprofitar a favor dels nostres objectius?. Probablement sí, si tenim uns objectius graduals. Si sabem aturar-nos per agafar aire i empenta per seguir avançant sense recular. Hem de saber llegir la realitat i adonar-nos que la maquinaria destructiva del govern espanyol està enfollida i no hi ha masses indicis dels ajuts solidaris d’Europa. No intueixo que la ruptura unilateral de Catalunya obligui al govern espanyol a negociar de manera immediata. Hem arribat on estem amb les forces justes, som els que som i tenim una majoria social independentista al límit del seu sostre. Mentre es percep que ha crescut el suport per celebrar un referèndum negociat el sobiranisme radical està sense saber quina és la seva força real. ¿Què podem fer?

Primer, construir un ampli front polític per la celebració d’un referèndum pactat amb reconeixement internacional             que permeti, i segons quin sigui el seu resultat, i aquest és el segon pas, proclamar la independència. Primer un i després l’altre. No hi ha prou força social per saltar-se etapes. El primer objectiu necessita un nou escenari polític a Espanya. Cal aprofundir l’esquerda en el bloc constitucionalista aïllant les forces polítiques que no volen cap referèndum i només entenen la seva relació amb Catalunya sobre la base de la violenta repressió i l’anul·lació de la identitat política dels catalans. Enfront d’aquest bloc cal construir-ne un altre amb les forces polítiques que estiguin a favor del diàleg i accepten un referèndum pactat. Cal intentar portar als socialistes a aquest bloc. Hi ha sectors de l’independentisme que considera es necessita temps per consolidar aquesta articulació política. En l’agenda d’aquest bloc els primers punts han de ser: el retorn del poders retallats a Catalunya; la llibertat dels Jordis; i la marxa de les forces policials de l’estat. Ens toca decidir quin camí agafar ¿La DUI, i Déu dirà, o eleccions a Catalunya per crear un nou escenari polític que permeti el referèndum negociat i homologat internacionalment?.


 Les dues alternatives són possibles i legítimes. No admeto que davant aquests dilema es qualifiqui de patriotes valents els que volen la DUI i catalans porucs els qui volen les eleccions. Em sembla legítim que hi hagi catalans que no vulguin perdre el que s’ha aconseguit com a país. Mal favor que faríem a Catalunya si en aquests moments decisius ens dividim. El gran mal dels catalans, les divisions caïnites inoportunes en els moments decisius pel país. Hi ha molta gent que porta molts anys lluitant per la independència de Catalunya i ara es que es veia a tocar, algunes d’aquestes persones tenen dubtes més que raonables sobre la idoneïtat de la DUI pel gran objectiu que ens aplega: un Catalunya lliure i forta amb un estat sobirà. No podem dubtar cap moment de la sinceritat i honestedat d’aquestes persones. Com tampoc són admissibles els retrets dels qui pensen que ara, tal com estan les coses, la DUI és la millor defensa contra els atacs de l’Estat espanyol i que ens en sortirem perquè no estem sols. Hem de resoldre aquestes diferències dialogant, decidint i respectant quina sigui la decisió presa. Ara és hora segadors d’estar altera, no tant per esmolar les eines sinó per encertar en les decisions polítiques.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. VI

Un altre dels relats primitius de la composició de l'Alcorà es deu a Ibn Shabba, mort en 876 a Bàssora. Aquest historiador va escriure una crònica general de la ciutat de Medina, Tarek al Madina, on, en comentar les actuacions dels líders Umar i Uthman, esmentà el seu paper en la recopilació de l'Alcorà. Sorprèn que Ibn Shabba no parla per a res d'Abu Bakr en la seva obra. En presentar la biografia d'Umar esmenta que va impulsar una primera recopilació de l'Alcorà i l'escriba encarregat d'aquesta tasca fou un membre de la tribu Coraxí. Ibn Shabba esmenta l'existència d'algun conflicte entre Umar i algunes persones que tenien còdexs alcorànics diferents, bàsicament per estar escrits en llengües dialectals diferents. Ibn Shabba esmenta també que Umar també va tenir un conflicte amb Ubayy per no estar d'acord amb la seva compilació. L'assassinat d'Umar impedí acabar el treball de recopilació de l'Alcorà.

En la seva crònica, Ibn Shabba no esmenta que en temps d'Umar hagués un recull de tots els materials alcorànics existents. Més aviat descriu una situació en la qual es produïa una concurrència de diferents recopilacions alcoràniques. Efectivament, aquesta era la situació. Hi havia una recopilació feta per Ibn Masud a Kufa; Ubayy havia escrita una altra a Síria; i Zayd havia realitzat una altra a Medina. Davant d'aquesta concurrència era lògic preguntar-se: quina d'elles s'havia de seguir? El mateix Ibn Shabba dóna la resposta quan descriu les actuacions d'Uthman i comenta que va ser el mateix Uthman qui va fer un recull de l'Alcorà i no Zayd; mentre que en una altra part diu que Zayd va fer un recull per encàrrec d'Uthman. Per les dades aportades per Ibn Shabba se sap que a més dels còdexs d'Ibn Masud, Zayd i Ubbay coneguts pel que s'ha dit per altres autors existia un altre d'Abu Musa (mort entre 661 i 673) que circulava a Bàssora i al Iemen.


La narració d'aquests fets per Ibn Shabba posa en evidència l'existència d'una gran diversitat de còdexs alcorànics en aquells primers anys de l'islam. Cada un d'aquests còdexs representava un recull de textos alcorànics amb importants diferències respecte a la resta. Les diferències entre aquests còdexs, no eren menors i no es reduïen a simples variacions dialectals o ortogràfiques a partir d'un text únic. Es tractaven de textos molt diferents, amb afegitons i omissions importants per la seva significació. Cada autor d'aquests còdexs proposava que el seu recensió fos considerada com la bona.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Hipòcrites governants de l’Estat, ¿per què mentiu tant?

No tenen solució, miris com es miri, hi ha persones al govern de Madrid que no són bona gent. No tenen misericòrdia pels catalans, només entenen de revenja. Per ells, Catalunya no és Espanya, Catalunya és d’Espanya. Matís important. Per més que l’abat de Santa Maria de Montserrat hagi demanat que hi hagi un diàleg i es busqui una sortida a la situació actual "sense que ningú surti humiliat" al govern de l’Estat hi ha persones que volen humiliar als catalans. Són persones dolentes incapaces d’abordar políticament el problema plantejat per una part de la societat catalana. Porres contra urnes, aquest és el seu llenguatge. Són governants de cor de pedra, burletes en les seves declaracions, superbs en els seus judicis falsaris. Mentiders sense aturador. Durant temps han sostingut que el president Puigdemont havia d’afirmar simplement que no s’havia proclamat la independència. La vice-presidenta, amb to insolent, el que habitualment gasta, afirmà que “no era muy difícil decir si había declarado o no la independencia".

Doncs bé, el darrer paràgraf de la darrera carta del president Puigdemont al president del govern de Madrid deixà ben clar que no s’havia aprovat la independència en el Parlament de Catalunya. Si és així, perquè, no només es nega que ho digués, sinó que ara es demanen més condicions per no aplicar l’article 155. Com manipuladors subtils de consciències perverteixen el llenguatge. Com ja han repetit diferents càrrecs del PP, entre els quals hi ha el ministre de Cultura que ha explicat que amb l'article 155 no "se suspèn l'autonomia", sinó que "el que fem és restaurar-la". Nou eufemisme que amaga la versió més cínica de la política.


Governen com els hipòcrites, diuen una cosa i en fan una altra. Encegats per l’odi han dictat sentència: “a por ellos”. Aquesta és la seva lògica. Sinó no és per això, com poden justificar la seva actitud davant d’un fiscal de l’Estat que està disposat a empresonar al president Puigdemont tant bon punt proclami la independència. En què quedem, ¿l’ha proclamat o no?. Com que està en llibertat, això vol dir que no l’ha proclamat. Algú menteix i molt. Pobre Espanya està en mans dels hereus polítics de la llarga ombra franquista. Són els fills de los “novios de la muerte” i dels patriotes de camisa blava exultants  cantants del “Cara al sol”. Mentrestant, molts catalans ens preparem a celebrar la joia de la independència i ens preparem per resistir pacíficament la folia repressiva de l’estat. 

dilluns, 23 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. V

Llegint a Ibn Sa'd no queda clar qui va tenir la iniciativa de recopilar l'Alcorà, si Umar o Uthman. Part d'aquesta ambigüitat es deu al fet que no se sap amb certesa quina és la data exacta de la mort de l’escriba Ubayy. Fins i tot, en un moment diu que el recol·lector de l'Alcorà va ser el mateix Uthman. Encara que, en un altre moment comenta que el propi Umar havia recollit la revelació de Muhammad en alguns suhufs. En la crònica d'Iban Sa'd tampoc es diu que Hafsa, la vídua de Muhammad, fora dipositària d'una primera redacció de l'Alcorà. Aquest historiador concedeix, tant a Ubayy com a Zayd un paper destacat en la transmissió de l'Alcorà. Considera que tots dos eren uns grans memorions del text de la revelació. Encara que només esmenta que Ubayy va ser el compilador de les fulles soltes de l'Alcorà però no Zayd, a qui el situa fora d'aquesta iniciativa i simplement reconeix que era un expert en temes legals.


Tot i l'ambigüitat mostrada entre el paper d'Umar i Uthman, Ibn Sa'd atribueix a Umar la primera iniciativa recol·lectora de l'Alcorà, que no va poder acabar pel seu assassinat. No aporta més informació per saber com va haver de realitzar aquest procés, encara que va comentar que Ubayy havia realitzat un recull molt estesa per les tropes a Síria però Umar valorava millor els treballs sobre l'Alcorà realitzats per Abu Darda a Damasc. La veritat és que resulta sorprenent el silenci que Ibn Sa'd mostra sobre el que va poder haver fet Uthman a favor del recull de Alcorà perquè contrasta amb la versió oficial de recopilació dels textos alcorànics. Són silencis preocupants segons comenten alguns experts corànics.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. IV

La següent crònica sobre la composició de l'Alcorà es deu a Abu Abd Allah Muḥammad ibn Sa'd simplement conegut com Ibn Sa'd, un musulmà mawla (784-845), qui va donar la seva versió particular de com es va compondre l'Alcorà. En la crònica d'aquest historiador és tan important el que es diu com el que no s'explica. Ibn Sa'd va néixer a Bàssora abans que Ibn Shabba i Bukhari, uns altres narradors de la composició de l'Alcorà que es comentaran a continuació, però va viure molt de temps a Bagdad treballant com a secretari de l'Waqidi, important historiador i biògraf de Muhammad, conegut també per seva adhesió a la corrent islàmic mutazila.


L'obra principal d'Ibn Sa'd va anar al Tabaqat al Kubra, traduïble com Les grans classes o generacions. Una de les primeres obres d'un nou gènere bio-historiogràfic denominat Tabaqat. En aquesta obra Ibn Sa'd, després de descriure la vida de Muhammad explica un seguit d'informacions sobre els primers transmissors de la revelació després del, i de manera particular esmenta a qui havien memoritzat l'Alcorà en vida d'aquell. Les diferents informacions biogràfiques estan organitzades per diferents Akhbar juxtaposats sense que hi hagi cap fil argumental entre ells. Sorprèn que Ibn Sa'd no esmenta per res la intervenció Abu Bakr en la recol·lecció dels escrits primitius de l'Alcorà i queda ambigu el paper d'Uthman en l'elaboració de l'Alcorà. En contraposició amb el que s’ha comentat abans, Ibn Sa'd té clar que l’escriba important en la recopilació de l'Alcorà fou Ubayy a qui anomena escriba de la inspiració.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Creure és comprometre’s amb la justícia, la veritat i la pau. Entre elles transiten moltes virtuts que donen cos a la fe. No podem restar indiferents al que passa al nostre entorn. Ens guien la compassió i la misericòrdia. L’amor esdevé l’eix que orienta la vida. I la contemplació acompanya a l’acció per la construcció del nou món. El Senyor envià els deixebles perquè anunciessin a la gent: el Regne de Déu és a prop vostre. (Lc 10,1,9).

Bon dia a tothom. La societat humanitzada necessita fonamentar-se en el perdó. Cal saber perdonar tantes vegades com faci falta. La rancúnia empobreix les relacions humanes, mentre que el perdó redimeix l’esperit i allibera el cor de l’odi.

Si tinguéssiu en compte les culpes,
¿qui es podria sostenir?
Però és molt vostre perdonar
i això ens infon respecte.
Salm 129


Hem de sincers amb nosaltres mateixos i amb els altres. No podem simular unes qualitats o uns sentiments que no tenim. Hem de dir sempre la veritat. Recordem la dita que abans s’atrapa a un mentider que a una persona coixa. Guardeu-vos del llevat dels fariseus, vull dir de la hipocresia. No hi cap secret que tard o d’hora no sigui revelat, no hi ha res amagat que tard o d’hora no si conegut. (Lc 12,1-2)