Nadal està a la punta dels nostre dits, apareix al tombar la cantonada. El Nadal que s’acosta ens convida a no perdre l’esperança tot i la duresa de les notícies que ens aclaparen. Sembla que el món no se’n surti. Tot està més embolicat i les notícies amargues i tristes, plenes de mort i sofriment, ens inunden dia darrera dia. Però no podem deixar que algun ens robi l’esperança. No es tracta de confiar en un somni atòpic, sense cap mena d’arrelament a la realitat. Reivindico la utopia del possible. I serà així si algunes persones treballem perquè sigui així. Paulo Freire parlava dels inèdits viables. Hem d’anar per aquí. Si imaginem el futur, ja l’estem apropant. Si ens mobilitzem, ja el comencem a construir.
En el món d’avui no hauria d’haver-hi espai a la desesperació. És evident que hi ha gent sense esperança, perquè la vida se’ls ha torçat de manera cruel. En aquest cas, podem intentar aportar consol i un vinga som-hi !. Hem d’apropar-nos a ells i estant al seu costat, acollir la seva dissort, fer-la nostre i, amb el nostre braç sobre la seva espatlla, procurar seguir caminant. Sempre ha d’haver-hi possibilitat a una segona oportunitat; sempre ha d’haver-hi un temps per construir la pau. No podem deixar que ens prenguin l’esperança, la personal o la col·lectiva. Per més que sembli que alguns hagin decidit arrabassar-nos el futur, hem d’aixecar-nos, els cops que faci falta, i dempeus, amb el millor somriure d’esperança, seguir caminant. Aquesta és la nostra dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada