Irak i Síria, la revolta dels sunnites

Les primaveres àrabs del 2011 tingueren diferents conseqüència en els països àrabs. Síria, un dels països afectats per aquesta onada de reivindicacions democràtiques, les protestes populars atiaren diversos conflictes socials latents, entre els quals, els més notori eren les tensions entre les diferents tradicions religioses islàmiques. A Síria, el 74 % de la població àrab és musulmana sunnita i el els xiïtes són una minoria dins la qual els alauites representen el 10%, mentre els ismaelites i els drusos  un 3%. Els cristians demogràficament són entre el 7 i el 10% de la població siriana. Una altra minoria ètnica important a Síria són els kurds els quals representen el 9% de la població i també són de religió sunnita. Els cristians no són una problema política com a tal perquè estan reclosos en la seva micro-comunitat (ortodoxa, catòlica, la tradició grega, siriana, assíria, etc.) i els drusos tampoc perquè les seves preocupacions són les relacions sirià-libaneses. Totes aquestes confessions havien donat suport explícit al dictador ) han estat un suport sòlid del Baixar al Assad. L’esclat de conflictes entre sunnites i xiïtes a Síria, amplificà el mateix problema que s’estava expressant a Irak des de l’any 2003 a partir de la invasió nord-americana per derrocar a Sadam Hussein.

.

Part d’aquests conflictes són la expressió genuïna dels problemes creats per la creació dels estats resultants dels processos de descolonització organitzat a la fi de l’Imperi Otomà. A Síria i l'Iraq, la legitimitat dels estats, pures invencions colonials, segueix sent problemàtica. A Irak, quan els nord-americans propiciaren la caiguda del règim de Sadam Hussein s’ensorrà un sistema polític fundat l’any 1920 pels britànics. El disseny d’aquest sistema havia assegurat que la minoria sunnita, al voltant del 20% de la població, tingués el monopoli del poder polític. El nou estat iraquià sorgit a partir de 2003 es creà atorgant el poder polític als exclosos del sistema anterior (kurds i, especialment, xiïtes). A Síria, el país colonitzador, França, no dissenyà un pla polític tan acurat com els anglesos a Irak.

Com a conseqüència d’aquest estat de la qüestió Irak, abans de la invasió nord-americana era de majoria xiïta amb un poder dominat pels sunnites i després d’aquest any, aquests foren foragitats del poder pels primers. A Síria, país de majoria sunnita, el poder polític sempre havia estat en mans dels xiïtes.

La primavera àrab siriana propicià la venjança dels sunnites contra les tradicions religioses islàmiques que havien donat suport al règim de Baixar al Assad donant així continuat  als processos iniciats, no masses anys enrere, en altres països com el Líban, Iraq i Bahrain on tradicionalment els primers havien estat dominats sempre pels segons. 

El canvis polítics d’Irak, el 2003, i Síria el 2011 fomentà l’esclat de les tensions històriques entre sunnites i xiïtes. Tant és que els alauites no siguin xiïtes duodecimams (branca més important del xiisme) com són els casos dels xiïtes del Líban, l'Iraq o l'Iran. Esclatat el conflicte era irrellevant que molts alauites no haguessin atès a les crides dels predicadors iranians o libanesos a reintegrar-se a la majoria xiïta majoritària. Els sunnites seguien veient als xiïtes com rawafid (renegats) o safavids (el nom de la dinastia iraniana que es converteix en el xiisme iranià). Pels radicals sunnites els alauites són acusats de ser Qarmats (dissident secta ismaelites a l'Edat Mitjana) i anomenen despectivament l’Hezbollah libanesa com Hizbu-la-Lat (el nom d'un deïtats paganes pre-islàmics). Sota aquest conflicte estrictament religiós els extremistes salafistes trobaren la base receptiva per estendre la seva proposta d’una nova gihad que està en l’arrel de l’aparició d’Estat Islàmic.