Abd al Malik ibn Marwan (646/647-705) fou el cinquè califa de la dinastia omeia marwànida entre 685 i 705. Era fill de Marwan ibn al Hàkam, l’anterior califa, i d'Àïxa bint Muàwiya ibn al-Mughira. Durant el seu califat hagué de fer front a fortes tensions internes i hagué de recórrer a la intervenció militar per reafirmar el seu poder. Als darrers anys del seu regnat assolir estabilitzar el seu poder i aconseguí la prosperitat del califat i la pacificació interior. Abd al Malik ibn Marwan potencià la cultura àrab gràcies al fet de convertir aquesta en la llengua oficial i administrativa del califat substituint el grec i el persa fins aquells moments llengua d’ús.
Es considera que aquest durant aquest califat es produí la consolidació de la religió islàmica i la seva integració dins d’un sistema polític. Vàries de les decisions presses pel califa Abd al Malik ibn Marwan van en aquesta direcció. Impulsà, entre els anys 687 i 691, la construcció del temple (no una mesquita) anomenat la “cúpula de la Roca” (Qubbat aṣ Ṣaẖra) situada al centre de la muntanya del Temple de Jerusalem. Els musulmans consideren que aquesta roca, situada al centre de la cúpula daurada, és el punt des del qual Muhàmmad ascendí de manera miraculosa al cel per reunir-se amb Déu, acompanyat per l'àngel Gabriel, per això és un lloc sagrat per als musulmans. Els jueus i els cristians consideren que en aquesta muntanya fou el lloc on Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac per ordre de Déu i l’indret on Jacob va veure l'escala que pujava al cel. L'islam també recull aquesta tradició del sacrifici d'Abraham, encara que en la versió islàmica el fill no era Isaac sinó el primogènit, Ismael. Segons la tradició jueva des d'aquesta primera pedra del sacrifici es va construir el món. Per aquesta raó aquest lloc fou designat com el sancta sanctorum, la part més sagrada del temple de Jerusalem. En la decoració del temple de la Cúpula de la Roca Malik feu esculpí diverses inscripcions amb la pretensió d’afirmar la fonamentació dogmàtica de la teologia islàmica. Alguna de les inscripcions fa referència a la definició de la unicitat de Déu.
Abd al Malik donà contingut polític i religiós al califat, i desenvolupà el concepte de comunitat dels creients (Umma). Promogué l’ús de l’àrab com a llengua de l’administració del califat atorgant-li la consideració de sagrada per la seva vinculació a l’Alcorà. L’islam potencià entre l’escriptura de l’àrab entre els musulmans perquè, si bé era una llengua força estesa, amb algunes restriccions, no es feia servir en les comunicacions escrites. En alguns dels territoris conquerits pels musulmans, el llenguatge escrit habituals era un derivat de l’arameu per més que l’àrab fos la llengua parlada. Una altra decisió important del Califa fou la creació d’una moneda d'or destinada a suplir el solidus bizant, que es feia servir, conjuntament amb la moneda persa, en les transaccions. Aquesta moneda, anomenada, dinar, encunyada per unificar les transaccions dels àrabs volia ser també una manera formalitzar l’univers conceptual dels musulmans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada