Aquesta tarda he quedat profundament perplex en els
ferrocarrils de la Generalitat. A la parada de Gràcia, han pujat dues noies
d’uns vint poc anys, ben arreglades i amb gust per la vestimenta, amb dos nens
petits a braços i amb sengles cotxes a l’altra ma. El metro estava totalment ple
per això tots els seients estaven ocupats per persones de totes les edats. Amb
la mirada he comprovat com vàries persones, perfectament assegudes, observaven
les dues noies mentre aguantaven l’equilibri amb els seus nens. Altres
passatgers ni s’han assabentat de la situació perquè estaven entretinguts amb
els seus telèfons mòbils o llegint un llibre. Ningú, però ningú, ha fet el gest d’aixecar-se per
cedir-los-hi el seient. Aquelles noies semblaven que eren transparents.
Passat un breu instant, que m’ha semblat etern, i a
la vista de que els passatgers passaven de cedir el seu seient he demanat, amb
to alt i enèrgic, si hi ha havia alguna persona que amablement cedís el seu
lloc a les dues mares. Les noies, s’han sorprès de la meva crida; l’altre
sorprès he estat jo mateix al comprovar que ningú feia havia el gest propi de
la bona educació cívica. Per segon cop ho he demanat, ara amb un to més
contundent, la mateixa crida. Novament un petit silenci fins que dues senyores
grans s’han aixecat per deixar seure les dues mares. Alguns passatgers, que
estaven el cas del que passava, m’han mirat i ha mirat a les noies però no han
fet cap gest i han passat totalment de la situació; altres han seguir absorts
en les seves coses sense adonar-se res del que estava succeint. Finalment, les
dues noies s’han assegut i han agraït tímidament el meu gest. He baixat a la
següent parada, Muntaner, pensant que havia de comentar el grau de mala
educació i el poc civisme que ens envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada