Pensament sòlid

He trobat ajustat a la realitat de les misèries humanes el que Tony Judt escriví, en el seu magnífic llibre Postguerra, sobre l’actitud d’alguns escriptors durant els règims comunistes dels països de l’Est. Amb l’agudesa de bon observador i analista del seu temps, Judt comenta les raons profundes que tingueren alguns literats d’aquests països per preferir exili interior resistent en lloc de l’exili a alguna democràcia occidental, tot i tenir l’oportunitat de fer-ho. La verdadera raó que portà a alguns d’aquests autors a quedar-se fou el percebre que serien millor considerats i tindrien més notorietat i importància com autors perseguits que ser uns literats irrellevants en un país lliure.

Aquest raonament pot aplicar-se a molts decisions que les persones prenem al llarg de la vida. L’arrogància és una mala consellera alhora de prendre algunes decisions. La recerca de notorietat, el ser públicament conegut o sabut, mou a moltes persones més enllà de les seves capacitats intel·lectuals. La manca de rigor que acostuma acompanyar l’arrogància convida a conrear el pensament frívol. Vivim en un temps de  pensaments de poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. Els pensaments líquids s’han tornat insubstancials. Necessitem conrear la cultura perdurable més enllà de la impostura dels opinadors mediàtics que persegueixen la notorietat efímera de l’acudit o l’ocurrència popular. El país necessita enfortir les fonts culturals perdurables que ens permetin identificar-nos com a poble, explicar-nos el que som i dibuixar cap on anem.