¿Oferta o demanda de classe de religió?

El sistema educatiu, els pares i la religió transiten per camins diferents. Els estudis senyalen que Catalunya és una país amb poca demanda familiar de l’aprenentatge de la religió dins del sistema educatiu públic. Aquesta situació pot ser analitzada des de moltes perspectives. Hi ha el dret dels pares a escollir la formació que han de rebre els seus fills; establir les relacions que han d’haver-hi entre aquesta educació i la catequesi a rebre en l’àmbit de la religió. També és important recordar que l’oferta de classes de religió està emparat per unes lleis que vinculen al sistema educatiu; en aquesta sentit és notori el desinterès que es té en fer acomplir aquesta normativa i, de forma especial, en relació a les religions minoritàries. Malgrat el que diuen les lleis, encara hi ha tensions entorn a la definició dels currículums i el nomenament dels professors, així com la seva regulació laboral. Des de la perspectiva de les religions queda el debat si és adient aquesta classes de religió dins del sistema educatiu o fora millor una educació en cultura religiosa. Una altra dimensió d’aquesta problemàtica és la incidència que té en aquesta qüestió la força càrrega d’un model de laïcitat més proper al laïcisme francès que al model constitucional de laïcitat positiva. La creixent banalització de la religió en la societat fa també que hi hagi menys preocupació en les famílies per la formació religiosa dels fills.

Totes aquestes aspectes, i altres, podrien justificar la baixa demanda alhora d’exigir l’educació religiosa dels fills en el sistema educatiu públic. Des del punt de vista de l’oferta educativa, la que s’ha de garantir des del sistema públic no es fa res atendre les demandes dels pares. Una mostra d’aquesta situació són les converses que s’han recollit a partir de situacions reals en les quals uns pares demanaven a escoles públiques si tenien oferta de classe de religió pels seus fills. Un grup de catòlics ha fet l’exercici de recollir aquestes respostes algunes de les quals resumeixo tot seguit. A la demanda d’un pare si l’escola té la classe de religió la resposta és “no. Això és una escola pública, laica, o sigui, arreligiosa, catalana”. Altres resposta fou més lacònica: “no. Aquí no donem l’assignatura de religió”  o “no impartim l’assignatura de religió. Som una escola pública. En principi, les escoles públiques són laiques”. Aquesta percepció d’escola laica es repeteix en diverses respostes per tal de justificar la no oferta de classes de religió.  Algunes respostes eren ben curioses, per exemple aquesta: “Aquí  no donem classes de religió. Amés, si només ho demana un nen no creiem que enviïn un professor. L’alumne seria vist com un bitxo estrany perquè el trauríem de classes cada dos per tres. Com que per aquí a la vora hi ha varis col·legis religiosos és molt més fàcil que l’enviïn a una escola religiosa”.  En altres escoles les respostes eren més matisades: “no en tenim perquè no hi ha demanda”.

Aquesta darrera resposta introdueix un tema que ens porta a una reflexió de major profunditat: ¿no hi ha oferta perquè no hi ha demanda, o la demanda no es verbalitza perquè no hi ha oferta? Ben segur que, si hi hagués una oferta d’aquesta assignatura, tal com preveu la normativa sobre aquest tema,  hi haurien més demandes. Aquestes respostes demostren que el sistema educatiu no és ni receptiu a les demandes dels pares ni saben que l’oferta de classes de religió és obligatòria pels centres públics d’ensenyament. Seria bo que els responsables del sistema educatiu, a la llum d’aquesta situació, analitzessin el perquè de tot plegat.