dissabte, 10 de gener del 2015

Germà Carles Solà, un monjo feliç al servei de tots

Ha mort el germà Carles Solà, monjo del monestir de santa Maria de Montserrat.  Probablement aquesta mort no suscitarà masses comentaris de notorietat pública, hi hauran pocs obituaris en els medis de comunicació, però la seva vida mereix un record compartit. La seva atenta responsabilitat al front de la sagristia del monestir serà evocada per moltes persones. El germà Carles és part de la història més recent del monestir per la seva diligència perquè la sagristia, amb tota la seva petita complexitat, funcionés perfectament fins el mínim detall.

Vaig conèixer el germà Carles de ben petit. Ni arribava a ser un marrec quan vaig començar a passar els llargs estius dels anys 50 i 60 del segle passat a Montserrat. En aquell temps hi havia un grup d’estiuejants que sojornàvem a les cel·les del santuari de la Mare de Déu estiu darrera estiu. Allí vaig conèixer l’àmplia família d’en Carles Solà, eren molts germans i un d’ells, l’Oriol que deuria tenir la meva edat, era un bon company de jocs. Gràcies a aquesta amistat vaig anar algun cop d’excursió amb tota la família com a membre adoptiu. La gran família dels Solà eren els propietaris de la pastisseria del mateix nom que estava al carrer València cantonada Llúria; el seu obrador serví de refugi de molts catòlics perseguits durant la Guerra Civil. Aquesta pastisseria ha estat immortalitzada recentment en el llibre “Jo confesso” de Jaume Cabré.

En Carles Solà fou el primer monjo amb qui vaig tenir una relació continuada i que no vaig deixar mai de tenir-la. En aquells anys un motiu de distracció per a mi, tot i que després descobrí que tenia aires de vocació, era ajudar al germà Carles en tot el que fes falta. Eren temps de les misses particulars dels sacerdots i jo vaig convertir-me per ell en l’escolanet ideal. Així, com que sabia totes les respostes de la missa en llatí, un cop esmorzat anava ràpidament a la sagristia i començava a exercir les meves funcions d’escolanet de capellans visitants del santuari. Quan acabava aquesta tasca veia com el germà Carles preparava atenta i ordenadament totes les albes, casulles, estoles, cíngols, àmits i maniples per la missa conventual de la comunitat. Si podia, l’ajudava també amb això. Eren temps de grans concelebracions a la basílica de Santa Maria de Montserrat. A la fi de la conventual el germà Carles, i un servidor com ajudant únic, anàvem a treure els ciris gastats dels grans llantiers negres situats simètricament a banda i banda del temple. Aquests ciris, juntament amb els pans de cera fossa que regalimaven per arreu, eren reciclats per fer noves espelmes en l’habitació anomenada del ciri i del vi. La recompensa de la meva ajuda eren retalls de pa d’àngel, les hòsties, que emmagatzemava en un immens calaix sota la vitrina on estaven guardats els calzes emprats en les grans solemnitats i altres peces d’orfebreria.

El germà Carles era una persona sol·lícita i sempre amatent que tot funcionés bé. Durant la missa conventual eren freqüents les seves entrades i sortides a la sagristia. Per això seia a l’extrem del cor, al cantó de l’epistolari, per tal de poder fer diligentment la seva feina. Crec que feu aquesta feina durant més d'una cinquantena d’anys. Al llarg d’aquests anys la sagristia era el seu domini i n’estava ben orgullós. Ho tenia tot sota control. Els ciris, les flors, el vi i l’aigua per la litúrgia, la vestimenta litúrgica. Allí dominava la pulcritud noucentista tant pròpia del monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta era la seva feina, molts necessària perquè la solemne litúrgia montserratina funcionés dia darrera dia sense cap màcula d’error. Quan s’acabava el dia, després de la pregària de completes el germà Carles anava apagant les llums de la basílica deixant el temple en una intensa penombra on destacava només la tènue il·luminació de la Mare de Déu, un ombrívol altar i un llantió vermell sota el cambril. Pocs minuts després es sentien les passes el germà Carles retirant-se a la seva cel·la.

La història recent del monestir de Santa Maria de Montserrat i les activitats del santuari són també la història del germà Carles. Era ell el qui ordenava les ofrenes dels pelegrins durant la missa conventual o acollia les grans romeries a l’entrada a la basílica acollint els seus presents. Tothom qui s’atensava com a peregrí a la Mare de Déu coneixia al germà Carles. Tots els capellans que volien concelebrar en el conventual eren atesos pel germà Carles. Tot i que tenia un parlar amb mots superposats, a voltes atropellat, sabia transmetre la felicitat i la serenor de la vida monàstica i de la seva vocació de monjo. Certament, fou un monjo al servei de la Mare de Déu de Montserrat i del seus peregrins. Tenia una gran devoció a la Mare de Déu, sovint en parlava amb naturalitat i admiració. Tot ell era acolliment ple seguint el que diu la Regla de sant Benet. La seva sol·licitud transmetia pau. No fou un erudit del pensament, ni de la teologia, ni de la litúrgia, ni de la música, com altres companys seus de cor. Però la seva vocació de ser servidor de tots el feu ser un gran monjo practicant de la pregària i el treball, el gran lema de la vida benedictina.

Admirava aquesta actitud del germà Carles perquè cada dia feia realitat, en tot moment, allò que Jesús digué de servir als demés. Per això, cada cop que anava al monestir de  Montserrat trobava un moment per estar amb ell i parlar-hi. En aquelles estones el germà Carles em preguntava sobre moltes coses, la política i l’esdevenir de la societat catalana a fi de fonamentar els seus criteris. En aquells instants m’adonava que el germà Carles estava al corrent de tot i tenia opinió sobre moltes coses. Estava interessant per l’esdevenir del món i es sentia part del món al qual contemplava des de la seva mirada de monjo. Quan deixà la sagristia per la seva infermetat sé que li costà acceptar deixar aquell territori tan estimat, però la vida prepara uns revolts no sempre agradables. En Carles Solà acceptà aquesta nova realitat amb la dolçor que sempre havia transmès. Vaig anar diverses vegades a veure’l a la infermeria del monestir. Les primeres vegades encara podíem parlar i l’entenia, després calia estar molt atent per comprendre el que deia fins que a partir d’un moment només podia estar al seu costat i mirar-lo. Així  va viure molts anys. Algun cop vaig experimentar que la seva mirada i el seus sons transmetien sentiments, altres moments només estaven un davant l’altra.


Ara, l’hora definitiva s’ha endut al germà Carles al Paradís. Allí, es trobarà amb molts dels sants i marededéus que ha estimat i venerat. Tots li faran un lloc reconeixeran en ell el que fou: el sagristà de Santa Maria de Montserrat. Al cel sia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada