Socialcristianisme

De la mateixa manera que ha fet fortuna la dita que Europa s’ha forjat, en bona part, des dels cafès; no és menys cert que es podria dir que la unitat dels europeus fou pensada i iniciada des de les sagristies. És cert, aquesta idea d’unitat es forjà per la trobada d’unes dirigents polítics que compartien vàries característiques. Entre els grans promotors dels primers esbossos d’unitat a través de la Comunitat Europea del Carbó i Acer, hi havia l’alemany Konrad Adenauer, l’italià Alcide De Gasperi i el francès Robert Schuman. Totes tres eren originaris d’unes regions europees veïnes; per naixement tenien l’alemany com a llengua comuna i en ella dialogaven de com havia de ser l’Europa pàtria comuna; tots eren catòlics i compartien la mateixa ideologia socialcristiana inspirada en els cristianisme social.

El socialcristianisme estava força estès a l’Europa dels anys 40 del segle passat. Es pot considerar que es tracta de tota ideologia política influïda per les encícliques socials de l’Església catòlica. Aquesta ideologia ha tingut dos expressions polítiques ben diferenciades: les democràcia cristianes i el socialisme d’inspiració cristiana. Aquesta diversitat de trajectòries, malgrat l’origen comú, es degut a que cap grup o moviment polític pot apropiar-se en exclusiva dels principis del cristianisme social. Tot i els intents d’alguns polítiques de fer-ne un ús exclusiu.

Els cristians han de ser promotors actius de l’aplicació de la dimensió social del cristianisme allí on militin o treballin socialment. Els catòlics han de fer servir les mediacions polítiques i socials, conscients de les seves limitacions i deficiències, per projectar la doctrina social de l’Església en l’acció de govern i en l’activitat política en general. En qualsevol cas cal vèncer dues temptacions que històricament han condicionat aquesta dimensió social del cristianisme. La primera prové del poder eclesial i apareix quan es vol emprar aquestes grups polítics o moviments en benefici dels seus interessos. Són aquells casos en que es vol perllongar la moral i la pastoral catòlica  a través de les lleis dels estats. La segona es dóna en els propis grups polítics quan pretenen monopolitzar  en benefici propi la representació exclusiva social dels cristians. Un cas com l’altre alteren el mateix valor de la Doctrina Social de l’Església catòlica.

La Doctrina Socials de l’Església no és un programa ni pot quedar atrapada i reduïda a una alternativa política concreta. Forma part del patrimoni comú de l’acció social dels catòlics. Per aquests, ha d’actuar com a font d’inspiració,  d’exigència moral i d’alè per impulsar alternatives socials que promoguin traduït políticament els valors presentes en la Doctrina Social. Aquesta projecció de la doctrina social de l’Església és universal i transcendeix a la pròpia institució eclesial. L’Església es catòlica perquè és universal i té la capacitat de dirigir les seves propostes a totes les persones que entenen la política com un procés concret per definir el bé comú i construir una societat més justa i humana. Aquestes persones estan convocades a participar, des de l’especificitat de les seves opcions particular, a transformar la societat a partir de l’aplicació dels criteris del bé comú i proposar, allí on desenvolupin el seu treball polític i social, els principis de la participació i la subsidiarietat; la solidaritat amb total preferència per fer justícia als pobres i les persones que viuen sota qualsevol tipus de situació que afecti la seva llibertat i impedeixi la fraternitat de la humanitat.