Generalment,
l’acció política està abocada al futur. El procés per la independència de
Catalunya és una aposta per un demà millor on els catalans, plenament sobirans
del seu destí, puguin decidir sobre com ha de ser Catalunya, sense més lligams
i condicions que les lliurament acceptades. Per això, la independència política
convoca a persones que, probablement no es consideren catalanistes i que la
seva identitat catalana té molt poc recorregut mirant al passat. Però cal reconèixer
que, si estem a on estem per ser el que volem ser, es deu al treball de
generacions anteriors i de persones que tingueren l’audàcia de donar passes a
favor d’aquest futura anhelat.
Una
d’aquestes persones ha estat la visió política del President Pasqual Maragall.
Gràcies a la seva decisió de dotar a Catalunya d’un nou Estatut avui estem on
estem. Després d’uns anys d’acomodació de Catalunya al desigual Estat de les
Autonomies, la voluntat obstinada de Pasqual Maragall permeté donar un pas més
i proposar els catalans, l’any 2006, tenir un nou Estatut on es garantís i
protegís la singularitat nacional de Catalunya i corregís els desequilibris
territorials. L’Estatut aprovat pels catalans i convertit en Llei Orgànica pel
Parlament de l’Estat fou retallat, sota una notable pressió política, pel
Tribunal Constitucional l’any 2010 com a conseqüència del recursos presentats
per algunes forces polítiques i Comunitats Autònomes. A partir d’aquest fet un
major nombre de catalans començaren a prendre consciència mobilitzar-se de que
calia donar major volada política a la realitat nacional de Catalunya. El
primer pas fou la manifestació del 10 de juliol del 2010 sota el lema «Som una
nació. Nosaltres decidim» contra la sentència del Tribunal Constitucional. Les
successives mobilitzacions posteriors, que tenien en les manifestacions de
l’Onze de Setembre la seva màxima expressió, evidenciaven com aquesta
consciència s’anava estenen fins a modificar profundament l’arena política
catalana fins arribar on som avui. On som ara, i on volem anar, neix de la frustració
col·lectiva provocada per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut,
primer, i després per la negativa del govern de Madrid d’accedir al pacte
fiscal.
La
iniciativa política del President Pasqual Maragall de dotar a Catalunya d’un
nou Estatut contribuí a donar cos al sentiment nacionalista dels catalans. Pot
ser aquesta era la gran signatura pendent dels catalans. Catalunya, tal com afirmà
Jaume Vicens Vives, és un país que ha
evolucionat a batzegades. En el seu itinerari històric el poble català ha sabut
governar-se bé i amb encert, però no ha tingut la habilitat de fer política en
les situacions que reclamava tenir molta visió i cintura política. Com tampoc
sabé, llevat el temps de Prat de la Riba, de donar una gran perspectiva
nacionalista a la bona acció de govern. Tot quedava difós per la necessitat de
mantenir estables les relacions amb els altres realitats polítiques hispàniques,
Però
el President de la Generalitat, Pasqual Maragall, obrí una dinàmica nova que
trencaria les inèrcies d’estabilitat dels anys anteriors. La seva decisió de
situar el nou Estatut com la màxima prioritat política del Govern venia de
lluny. Recordo que quan l’any 2003 mentre es preparava el programa electoral se
m’encomanà, en un primer moment, donar un redactat unitari a les diferents
aportacions de les comissions que elaboraven els continguts. En el seu moment,
el document que vaig proposar començava descrivint la realitat socio-econòmica
de Catalunya i quines eren les alternatives de govern per transformar-la i una
segona part on, després de descriure el moment polític institucional s’acabava
proposant un nou marc polític que culminava amb la proposta d’un nou Estatut.
Al presentar la meva primera proposta de programa electoral al comitè de
campanya electoral recordo que els dos germans Maragall decidiren canviar
l’ordre de l’escrit i situar, com a primer i principal punt del programa, dotar
a Catalunya d’un nou Estatut.
He
explicat tot això perquè crec que avui,
moment de grans il·lusions i expectatives polítiques, hem d’estar enormement
agraïts al President Maragall. És juts reconèixer que la seva intuïció política i la seva voluntat
nacionalista desencadenà una dinàmica que ens ha permès arribar on som avui.
Gràcies a la seva obstinada voluntat d’aprofundir la via nacionalista per
Catalunya, especialment superant els límits polítics que constrenyien el
nacionalisme dels anys anterior,
eixamplà l’horitzó del nacionalisme català i aportà el convenciment necessari
de que era possible una Catalunya sobirana del seu destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada