¿Què confessem els cristians quan diem creiem en Déu?, ¿és diferent
aquest Déu dels altres déus? ¿ha canviat l’experiència de Déu al llarg de la
història de la humanitat?, ¿com s’entén aquest concepte en relació a la
història de la salvació?. Masses preguntes per ser respostes en un comentari
breu. Deixo les preguntes obertes per reflexionar-hi pausadament al llarg de
l’estiu. Però alguna cosa voldria avançar. La més clara per mi és que el Déu
dels cristians és l’únic que s’ha encarnat. Des de la seva humanitat, aquest
Déu patí i fou mort per redimir a la humanitat i, en tot aquest procés, mai
deixà de perdre la seva condició divina. Aquesta visió mereix ser desenvolupada
amb més deteniment.
Una altra idea que mereix dedicar-hi més atenció, i
que està estretament lligada amb l’anterior, és l’herència que tenim els
cristians d’un Déu alliberador. Jueus i cristians compartim l’experiència
pasqual de Déu i, en el cas dels cristians, en l’encarnació que fa Jesús
d’aquesta Pasqua. En les dues tradicions religioses, Déu intervé en la història
de la humanitat per aportar-hi alliberament.
El mateix Déu es dirigeix als humans, no a l’inrevés, per aportar-hi una
esperança històrica per mitjà d’una proposta concreta d’alliberament. Déu es fa
història i la història ens parla de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada