dissabte, 3 de maig del 2014

Cardenal Antonio Cañizares

Algunes insistents notícies situen al cardenal Antonio Cañizares com al candidat més ben situat per anar a la seu barcelonina en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach que porta dos anys de pròrroga al front de la diòcesi. Les informacions que circulen, sempre indirectes o provinents de fonts reservades, tenen l’habilitat d’encaixar perfectament peces i especulacions donant consistència a les càbales obertes per alguna crònica periodística. En qualsevol cas, la discussió sobre el relleu en la diòcesis barcelonina situa a primer pla un assumpte de fons i un de procediment. El primer convida a reflexionar sobre la idoneïtat del candidat i el segon qüestiona directament el sistema de provisió de les seus episcopals a l’Església catòlica. En aquests casos, les formes són tant importants com les qüestions de fons. Resulta paradoxal que un fet de tanta incidència en l’església catòlica catalana, com és el nomenant del bisbe de l’arxidiòcesi de Barcelona, estigui envoltat d’ombres i manipulacions.

No crec, des de la perspectiva de la tradició de l’Església catalana, que el cardenal Antonio Cañizares sigui l’eclesiàstic idoni per la diòcesis de Barcelona. Per vàries raons. De totes elles, la més fonamental és que la seva visió pastoral és inconsistent amb la pròpia identitat eclesial catalana. El cardenal Cañizares, per origen i trajectòria eclesial, està allunyat de les costums, identitats i significacions pròpies de l’Església catalana i aquesta distància comporta importants complicacions pel treball pastoral. Concebre aquest nomenament com un premi a una dilatada carrera eclesial és un error. La diòcesi de Barcelona, no hauria de ser un final d’etapa sinó una invitació a un treball pastoral. Com tampoc el nomenament hauria d’estar motivat per raons estranyes a la pastoral que necessitat la ciutat de Barcelona. La decisió s’ha de fonamentar en criteris pastorals.

Hi ha una altra observació que no és menor. El cardenal Antonio Cañizares, des de fa molt de temps, no és una persona neutre en les relacions entre l’Església catòlica i els nacionalismes. Són prou conegudes les seves reiterades proclames a favor de la unitat d’Espanya i la defensa d’aquesta unitat com a bé moral. Per ell, l’únic nacionalisme possible és l’espanyol. És evident que els seus arguments i punts de vista, repetits en nombrosos articles i dissertacions, estan força allunyats de les opinions dels eclesiàstics catalans que tenen les seves referències en els documents episcopals “Arrels cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”. L’opció Antonio Cañizares trencaria clarament amb la discreció i prudència adoptada pels bisbes catalans en els darrers mesos en el seu interès de no alinear-se en l’actual debat polític en relació a la via sobiranista. Tot i que aquesta actitud no és del tot compartida per algunes personalitats polítiques, que haurien valorat més positivament una implicació més clara i decidida. Sospito que la candidatura del cardenal Antonio Cañizares està promoguda des de fa uns quants mesos per sectors del govern de l’Estat fermament convençuts que la unitat d’Espanya i el cristianisme formen part d’un projecte polític vigent des del temps dels visigots.


Els patrocinadors de la candidatura del cardenal Antonio Cañizares consideren que, en el cas de reeixir en el seu intent, obtindrien una victòria de les tesis de la unitat d’Espanya sobre els independentistes i la deriva nacionalista d’una part de l’Església catalana. Els partidaris del cardenal Cañizares no dubten d’emprar els instruments polítics i mediàtics al seu abast per estendre la solidesa de la seva candidatura. Està fora de tot dubte que han procurat influir diplomàticament al Vaticà per fer prevaldre les seves tesis i que no paren de pressionar al nunci en aquest sentit. Per totes aquestes raons el relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach requereix d’una finor i sensibilitat com són pròpies de les decisions de la diplomàcia de la Santa Seu. Qualsevol incoherència o inconsistència en aquesta sentit no s’entendria en bona part de l’Església catòlica catalana i afectaria la credibilitat d’aquesta institució en la societat catalana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada