L'esperança que salva

Sense la Resurrecció del Crist la fe cristiana no tindria sentit. Tampoc la fe en tindria sense la caritat. Resurrecció i caritat s’uneixen en la vivència de l’amor. Per això, l’experiència pasqual transcendeix la vida creient i eixampla l’horitzó de la vida humana. Molt sovint les persones ens trobem atrapades per les tensions interiors o infortunes que esgoten tota esperança. En aquestes situacions els individus experimentem la finitud de l’existència i les seves limitacions. Molts cops escoltem, i ens diem, “no hi ha res afer”. Aquesta expressió està plena de desesperança.

Quan ens adonem que no hi ha res a fer la vida perd el seu alè, el seu tremp i joia. Això passa quan les persones ens quedem atrapades en la desesperació i pensem que la vida està acabada i que res té sentit. És una experiència de mort en vida. Tot sovint aquesta és la sensació que tenim les individus quan ens trobem presoners dels nostres egoismes, pors, malestars i indolències. Són situacions en les qual ens abandonem a les desesperança. Quan falla l’esperança, la mort fa estada en el cor. Però l’experiència pasqual és una crida a l’esperança humana. És una invitació a creure contra tota desesperança i vèncer tot cansament de cor. Aquesta experiència creient hem de saber-la compartir amb tots els homes i dones del nostre temps. Perquè Crist ha ressuscitat per vèncer les buidors interiors i el pecat que empresona. Per això els cristians hem d’anunciar la Resurrecció a la humanitat sencera perquè ella és una bona nova alliberadora.