Adolfo Suàrez , recordem-lo ara que podem

Algunes persones consideren que la transició democràtica va ser una enorme impostura. Tant per part d’aquells que des de l’oposició foren incapaços de derrocar el dictador Franco, com dels franquistes espavilats que volien seguir actius en política, fos com fos, per fruir dels privilegis del poder. Al final tot fou un combregar amb rodes de molí ple d’amnèsia: ni es donà la reconciliació reivindicada, ni el perdó necessari per tal de sofriment escampat, ni per honorar les víctimes de la repressió, ni per haver conegut la veritat dels fets històrics. La transició, segons aquestes opinions, fou un gran començar de nou com si no hagués passat res. Com escriví fa anys en F. Marc Alvaro “es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’uns i d’altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata. No es va jutjar ningú”. El comptador estava a zero. ¿Fou un error, com sostenen alguns, o era l’únic camí possible como opinen altres veus?

Aquesta descripció és també un judici que no amaga el sentiment d’algunes persones que consideren que la transició feu de la necessitat una virtut. El gran artífex d’aquest procés fou, sens dubte Adolfo Suárez, junt amb altres polítics molt rellevants en aquells moments. La seva hàbil gestió del temps polític, l’ús encertat del diàleg i del consens possibilità el pas del franquisme a la democràcia sense masses tensions tot i que s’hagué de pagar un alt preu. La història ha anat demostrant que no totes les sutures havien cauteritzat la matriu totalitària present en determinats nuclis de la societat espanyola. Fa pocs dies, per exemple, un destacat dirigent polític, vell conegut personal i que ens teníem una certa consideració, equiparava la violència terrorista amb la voluntat expressada per les urnes, en el cas que això es fes fora de la legalitat. Aquest pensament només és possible des d’una comprensió polític arrogant allunyada de tota voluntat d’enteniment i força estranya a l’esperit de la transició.

L’esforç de la transició no haurà servit massa si encara domina un pensament polític que aspirar a imposar-se enlloc de dialogar. Probablement el camí escollit per Adolfo Suárez era limitat i molt estret, però pot ser era l’únic possible a transitar després de la mort del dictador. Les forces reaccionàries estaven a l’aguait i pressionaven sense donar treva. Els assassinats dels advocats d’Atocha, el gener de 1977, situà la conjuntura política al límit del col·lapse. Però la determinació d’Adolfo Suárez de caminar, encara que fos per un tènue corriol, permeté aquest país avançar per recobrar la llibertat i vestir un règim democràtic. El pragmatisme i la valentia de Suárez el portaren a prendre importants decisions. La primera fou impulsar la llei de Reforma Política sotmesa a referèndum. Es oportú recordar que en aquells moments el Partit Comunista i el PSOE demanaren abstenir-se en la consulta. Les altres decisions cabdals foren la legalització del partit comunista i restauració de la Generalitat, malgrat els rumors de sabres en les casernes. L’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 fou una mostra fefaent del malestar d’un milícia consolidada a l’ombra de la dictadura franquista. A més, de promoure els pactes de la Moncloa com a gran pacte social per tirar endavant el país.

La vida d’Adolfo Suárez s’ha apagat definitivament. Amb la seva mort es comença a extingir una classe política que liderà aquesta país durant el llarg i complicat procés de la transició. Els polítics d’aquells anys destinaren moltes hores al diàleg i al consens. Saberen forjar relles de les seves espades, reals o dialèctiques. Aquest fou el seu gran encert perquè tothom guanyà. Amb la mort d’Adolfo Suárez desapareix, probablement la persona que més genuïnament representà l’esperit d’una Espanya que es volia vertebrada i que no volia trencar mai més els cors dels seus fills. Ara, els hereus d’aquells temps, herois de l’imaginari polític, hauria de saber estar a l’alçada dels seus antecessors i tender ponts de diàleg i consens amb la valentia i generositat que feu Adolfo Suárez.