diumenge, 8 de setembre del 2013

Les campanes de mitja tarda

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. A les urbs es construeix civilitat gràcies, entre altres, a alguns valors simbòlics que permeten definir identitats i tradicions. Entre els símbols que ajuden a perfilar aquesta identitat estan les campanes dels pobles. Aquestes han estat apropiades pels ciutadans com objectes i sentiments. El seu so evoca històries, anècdotes i vivències. Per això, en un poble, el dringar de la campa genera emocions contingudes quan es torna a sentir després d’un temps d’absència. No hi ha res més viu en el record que el so de la campana quan convida a estar atent del tràfec quotidià.

Aquesta apropiació popular de les campanes els hi dóna una transcendència que va més enllà de qui en sigui el propietari. Hi hagut una secularització amable d’un valor religiós. Per això em resulta estranya la polèmica encetada entorn al repic de campanes el dia 11 de setembre. Cada comunitat parroquial ha de decidir, en coherència amb el que és el sentiment del seu poble, si fer o no fer el repic de les campanes de la seva església. El cert és que ningú pot imposar que toquin o no toquin les campanes. Aquesta decisió correspon als seus administradors parroquials i aquests han d’actuar en consciència del sentit pastoral del gest.

És molt positiu que una iniciativa que surt de la societat civil, com la proposada pels promotors de l’Assemblea Nacional de Catalunya,  reconegui el paper del factor religiós a Catalunya i busqui la complicitat de les parròquies per donar rellevància a la iniciativa. Voldria creure que, al darrera d’un possible uns instrumental dels campanars, hi hagi un reconeixement del valor que poden aportar les religions en la configuració de la identitat de Catalunya. Entenc que aquesta iniciativa és encertada, i coherent amb el símbol cívic del campanar; com és positiu haver pensat que una manera elegant d’incorporar als ciutadans de Lleida en la iniciativa de la cadena fer que toquin les campanes de la seu Vella. Tot i que penso, que s’hauria d’haver tingut la mateixa imaginació per haver trobat una manera més participativa per fer que la cadena fos una realitat per les terres lleidatanes.

Si bé la proposta inicial de l’Assemblea Nacional de Catalunya era fer un repic de campanes en els municipis on passava la cadena, el que podia haver estat un fet excepcional al voler-ho estendre a tots els municipis ha generat una polèmica des proporcionada. En molts pobles, i aquesta és la realitat eclesial, les esglésies i els seus campanars estan tancats llevat dels dies de missa. Tot i que pot ser un problema de logística que ben segur es podria resoldre, aquesta no és la qüestió important.

El nucli real del problema es troba en que el centre de la decisió per fer repicar les campanes ha d’estar en la comunitat parroquial no fora d’ella. No comparteixo el que algun eclesiàstic hagi dit o fet en contra l’ús del campanar perquè tornaria a situar fora del lloc on s’ha de prendre la decisió. Però no comparteixo les crítiques, ni pel fons ni la forma, que s’han escampat per les xarxes socials contra aquestes opinions. Per més legítims i nobles que siguin els objectius no justifiquen l’insult o la desqualificació grollera per combatre les opinions en contra. Recomanaria els promotors dels insults o els autors d’alguns titulars precipitats que llegissin a fons el que han escrit alguns eclesiàstics que, tot i haver expressat la seva opinió en contra del repic de campanes, han manifestat que són les mateixes comunitats parroquials les que, en darrera instància i en consciència, han de decidir repicar o no les campanes.


En aquestes ocasions, quan apareix un conflicte que sembla excloure totes les alternatives i que no fer res, enlloc de ser una postura neutral, és també una opció  tan bel·ligerant com les altres, cal un millor control de la rauxa i deixar que el seny dirigeixi els judicis. És per això que trobaria més assenyat preguntar-se coses com: ¿per què hi ha eclesiàstics que no volen la implicació de l’Església en iniciatives com la del dia 11 de setembre? ¿se’ls ha explicat bé a aquests eclesiàstics el que es persegueix amb aquesta iniciativa? ¿s’ha entès que aquest dia, a part de la independència, també és demana el dret a decidir dels catalans? ¿hi ha un judici moral sobre la negació d’aquest dret?. Si hi ha dubtes o foscors entorn a aquestes qüestions, vol dir que alguna cosa s’ha fet malament i que encara cal esmerçar esforços en un sector de l’església catalana. Però, tampoc aniria malament que, des del seny, es fessin lectures més atentes, sense apriorismes o maniqueismes, dels escrits d’alguns pastors publicats en els darrers en relació a la festa nacional de Catalunya. Tots en sortiríem guanyant.

1 comentari:

  1. Si es fes amb el cor pur, com significacio de l'importancia del fet religios cristia a l'historia de Catalunya no generaria conflicte però la desconfianza en el us partidista no invita a fer-ho amb goig. Podiem haver significat l'importancia del cristianisme en el progres i evolucio del poble catala fent el mateix aprofitant la festa del naixement de la Verge Maria. Crist en la politica i la vida de l'home si però politica en Crist..; Ell ho hauria fet en la diada de Cafarnaum p.e.?

    ResponElimina