Les burques sota sospita

Una de les notícies de l’estiu ha estat la instrucció donada a la policia catalana de censar les persones que vagin amb burca per llocs públics. El cert és que els Mossos d'Esquadra des de fas temps segueixen de molt de prop l'aparició de nicabs i burques a Catalunya, perquè se'ls considera indicadors de l'expansió de la doctrina salafista. La qual es considera preludi sempre d’actituds que es poden radicalitzar a pitjor. Per a la policia catalana, «la detecció en un municipi d'un augment de les dones que porten el nicab o el burca» forma part dels «indicadors per detectar una visió salafista de l'islam».

És cert que el rigor salafista, portat al seu extrem, suposa un risc de fractura social, ja que predica l'aïllament dels col·lectius musulmans de la resta de la societat. I també és cert que part de la radicalització política de l’Islam busca els seus adeptes dels sectors fonamentalistes. Però l’estratègia a seguir per combatre aquesta deriva no ha de ser únicament policial, sinó bàsicament política i evitar escampar als quatre vents les lògiques mesures de prevenció que podem, i han de fer, les forces de seguretat. Cal actuar amb prudència, discreció i fermesa. Sabent que es tracta d’un tema on la reserva sempre és bona consellera. Com també ho és l’astúcia i molta més de la que sembla. Doncs els jihadistes, per tal d’acomplir els seus propòsits, dominen l’art de la dissimulació taqiyya, actitud permesa per l’Islam que consisteix en amagar les creences i pràctiques religioses a fi d’aconseguir uns propòsits religiosos superiors. Per això, quan ulls més oberts millor. Però aquesta no és l’únic camí que cal seguir. Perquè la criminalització mai és bona consellera per ningú.

Les necessàries preguntes que han de trobar una resposta política adequada haurien d’anar cap una altra direcció. Per exemple, cal procurar saber ¿per què el rigor salafista guanya adeptes entre els catalans musulmans en els darrers anys?, ¿per què a la comunitat musulmana hi ha persones que no s’identifiquen amb les propostes culturals occidentals?, ¿per què a Catalunya hi ha tants predicadors de l’Islam desarrelats de la realitat del nostre país?, ¿per què molts imams provenen de països fonamentalistes? ¿per què encara les comunitats musulmanes han de pregar en llocs poc aptes pel culte? ¿per què la ciutat de Barcelona no té encara una mesquita homologable a les existents a altres capitals europees? ¿per què cada cop que una comunitat musulmana intenta construir una mesquita es genera una oposició frontal? Les inadequades respostes a aquestes preguntes creen unes condicions òptimes on abonar amb èxit les paraules i les propostes del rigor fonamentalista. És en aquesta direcció on cal actuar i saber explicar a la població el que s’està fent per trobar les respostes polítiques.