Cristianisme messiànic

El papa Francesc sorprengué favorablement quan afirmà que volia un església pobre i pels pobres. Els seus gestos i paraules, com la recent recepció al teòleg peruà Gustavo Gutiérrez  evidencien que aquest papa, a diferencia dels anteriors, està obert a acollir les aportacions bàsiques de la Teologia de l’Alliberament. Un tret característic d’aquesta teologia és l'opció preferencial pels pobres. Aquesta visió aporta una nova dimensió a la vivència de la fe en la qual la política no és una qüestió estranya. La política esdevé una forma més de presència dels cristians en el món. Certament, no tots els cristians participen d’aquesta comprensió. Alguns afirmen que la societat postsecular ha sentenciat la fi del cristianisme messiànic i la necessitat de viure una experiència cristiana menys contaminada per les mediacions del món. Penso que davant d'aquesta possibilitat es bo seguir reivindicant la vigència de la dimensió messiànica del cristianisme.

Es evident que no es tracta de qualsevol messianisme, doncs és cert que aquest ha estat, en moltes ocasions, motiu d'experiències negatives i font de sofriment. Però la pràctica de Jesús aportà un nou sentit al messianisme: la lluita per la justícia des de l'opció fonamental pels pobres. Per això els moviments cristians que es proclamen hereus del profetisme de Jesús han de contribuir a que l'Església no oblidi la seva dimensió profètico-política. Els cristians hem d’insistir en la vigència de la dimensió profètico-política de la fe superant el dualisme lliberal que nega l’expressió pública de la creença  tot s’ha de resoldre en l’àmbit privat. Cal recuperar l'exercici de la profecia, tal com fos entesa en l'Antic Testament, perquè la societat contemporània no oblidi la referència dels ideals utòpics cristians expressats a través de la dimensió pública de la fe i del compromisos en les mediacions socials.