La
meva fe ha de ser proclamada en diàleg i amb respecte. No vull que s’imposi a
ningú, ni la meva ètica ni la meva moral. Però sí que aspiro a poder-la
proposar des de la meva església i en llibertat. Vull estar present allí on les
persones construeixen el futur; m’agradaria fer-ho amb la mateixa actitud que
han mostrat els bisbes catalans en els seus documents pastorals Al servei del nostre poble o Creure
en l'evangeli i anunciar-lo amb nou ardor. El bisbes catalans parlen de
proposar i no d’imposar. Aquesta església que acompanya és la que trobo més
adequada pels temps que vivim.
Des
d’aquesta actitud de testimoni acompanyant l’Església podrà proclamar la nova
evangelització amb respecte amb les creences d’altres persones, sense que això
impedeixi donar respostes clares i convençudes als interrogants d’aquells
individus que cerquen el sentit de la seva existència. La societat ha de
respectar aquesta dimensió pública de l’església. Aquest marc de llibertat i
respecte mutu és la pedra de toc per saber si la societat nostra és oberta o
tancada. El que fa madura una societat és la possibilitat de coexistir la creença amb
la no creença. Aquesta convivència és signe de llibertat i
democràcia. Però aquesta coexistència ha de manifestar-se a l’espai públic. Per
això, és necessària la confessió convençuda i pública de la fe. Fins i
tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada