Divergències

Percebo que avui és un dia trist. El comentari que vaig escriure ahir en el meu blog m’ha encongit l’ànima i ha trasbalsat els meus sentiments. Després de molts anys de fidelitat a un projecte polític, de neguits compartits i d’estar profundament identificat, i convençut, d’unes propostes polítiques concretes ara hem sento més orfe que mai. He transitat d’un temps en el qual acceptava renunciar a una part del que creia per poder participar d’un projecte compartit a experimentar que les complicitats entusiastes es desfien com una ombra quan és il·luminada. Constato com a plausible, una intuïció que tenia des de fa cert temps, que em trobo situat a la intempèrie del desarrelament polític i comprovo que el temps passat ja no tornarà. He quedat desemparat de la calidesa de saber-me còmplice d’un projecte col·lectiu que, amb encerts i entrebancs, volia apropar la justícia al nostre país i a les seves persones.

Un petit gest, que algú pot considerar insignificant, ha servit per confirmar-me en una intuïció llargament pensada i meditada. Potser ja no estic situat on tant anys considerava que era un espai polític còmode, confortable i coherent amb les meves conviccions. El temps passa, les persones seguim madurant, les institucions avancen i tothom canvia. Amb aquesta transformació es produeixen algunes divergències. Aquests són el resultat natural dels processos de canvi. No cal retreure res, sinó adonar-se quan les adhesions i les il·lusions arriben al seu fi i cal cercar nous horitzons. El camí de la vida és llarg i s’ha d’emprendre amb allò que portem al cap i al cor. Quan alguns dels convenciments trontollen, no és que s’esberlin els fonaments, però tot es torna dèbil sota l’ull del discerniment. Aquesta és la meva situació actual i és la que vull compartir, per ser honest, amb aquelles persones que han confiat en mi.