Hi ha la sensació estesa que
la societat contemporània es troba mancada d’utopies. Es diu que la política
pragmàtica ha expulsat la utopia de la història. El pensament postmodern
representaria la seva acta de defunció i l’individu d’aquesta època estaria
identificat amb l’absència de qualsevol referència utòpica. El futur no sembla
millor. La crisi i les incerteses alimentarien la perspectiva d’un campi qui
pugui associat a un carpe diem extrem.
No obstant, els estudiosos d’aquestes qüestions afirmen que sempre s’ha donat
una tendència a l’abandó de la utopia. Cada època ha viscut i formulat, a la
seva manera, una fugida del pensament utòpic.
La formulació de la idea
utòpica no està deslligada de les preguntes fonamentals de la existència
humana. A mesura que aquestes preguntes es formulen, o es repensen les
respostes, se’n ressent i es formula de nou la pròpia noció històrica d’utopia.
Aquesta constatació no invalida la
pregunta bàsica en tota aquesta qüestió: ¿hi ha encara avui espai per un
pensament utòpic?. Per més que es tracti d’una constant històrica, l’aparició o
feblesa d’aquest pensament es formula en la història. La negació avui de tota
utopia sembla una afirmació de la impossibilitat de la transformació social.
Això es viu en forma d’acceptació resignada de la realitat. És així com l’ús de
qualsevol poder imposaria la creença de que no és possible produir un pensament
utòpic.
No obstant, de tant en tant, apareixen fenòmens
socials i polítics que esdevenen manifestacions de la utopia possible. És així
com els inèdits impossibles esdevenen inèdits viables. Per això, la funció del
lideratge polític ha de ser saber captar aquests moments i saber-los presentar
a la ciutadania perquè ella s’apropiï de la política i formuli com a propi el
somni utòpic. Quan això passa, el moviments social i polític s’acosta decididament
cap el futur i contribueix a la transformació de la societat. Pot ser, i és el
més probable, que no s’arribi plenament a la meta desitjada, però segur que la
societat haurà donat un pas ferm en aquesta direcció. Una de les condicions
perquè això sigui així és que els polítics liderin realment la societat més
enllà d’estar entretinguts en els jocs de poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada