dissabte, 23 de març del 2013

Obeir a Déu


Un estereotip estès en la nostre societat és considerar que obeir comporta passivitat. Des d’aquest prejudici sorprèn llegir en la regla de sant Benet que el pare monaquisme associï l’obediència a l’acció pràctica. Ens diu, amb tota claredat “escolta fill, les prescripcions del mestre, parar-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica a fi que pel treball de l’obediència ....”. Aquest text de sant Benet està lluny de qualsevol passivitat. Ens al contrari, l’obediència convida a l’acció. A més, una acció concreta retornar “a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència”. Amb aquesta doble associació: escoltar i practicar; apartar-se i retornar, sant Benet dóna una comprensió pragmàtica de l’acte de l’obediència i incorpora un element important de discerniment.

Només té sentit l’obediència si ens porta cap a Déu. El sentit últim de l’obediència és orientar-se cap a un retrobament personal amb Déu. Obeir és mobilitzar-nos cap a la recerca de l’amor de Déu. Aquí es condensa el discerniment sobre si s’obeeix en llibertat o en submissió. Qualsevol prescripció que ens allunyi del retrobament de Déu, del seus plans o de la seva voluntat, pot esdevenir un exercici autoritari de l’obediència; pot ser perseguir altres interessos, però no està orientat en el sentit que sant Benet dóna a l’acte d’obeir. Arribats en aquest punt, cal assumir amb tristesa i dolor l’abús que l’església ha fet d’interpretacions interessades de l’obediència. Moltes autoritats eclesiàstiques han fet de l’obediència una excusa per la seva persistència en el poder. Cal demanar-ne perdó i pregar a Déu perquè la pràctica de l’obediència sigui sempre una instrument al servei del Regne i no dels interessos humans de poder. El poder, com a dit el papa Francesc, és servei.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada