Escoltar i prescriure

En la regla de Sant Benet trobo força atractiva l’associació que es fa entre escoltar i prescriure atorgant-li el significat de reconèixer l’actitud d'obertura de cor esperada en qui escolta i la responsabilitat de qui prescriu. Obeir no és traspassar la responsabilitat personal a un altre. No és propi de les persones adultes renunciar a prendre decisions i esperar que altres diguin el que s’ha de fer. Aquesta forma de submissió és alienadora. Acceptar una comprensió madura de l’obediència és assumir també l’esperit de revolta. Això significa que l’obediència responsable comporta, a vegades, l’exercici de la desobediència. La consciència personal, fonamentada sobre creences profundes, per coherència amb aquestes conviccions, pot exigir la pràctica de la desobediència.

Qui prescriu l’obediència ha d'assumir també aquest esperit de revolta. Ha de saber donar raó de la l’obediència, fer-ne pedagogia com es deia abans, i estar educat per descobrir quan l’acte d'obediència pot violentar la consciència de les persones. És llavors quan més cal l’actitud amorosa del pare per saber acollir aquesta tensió i transformar-la en estímul de maduració personal. En aquests moments crítics, és més important aquest creixement personal que el compliment estricte de l’obediència. Perquè segur que és en aquests moments quan es dilucida sí l’obediència és un valor en si mateix o és només un instrument que ens porta, com més endavant veurem, a retrobar les vertaderes significacions de l’existència humana. És una gran temptació per qui prescriu oblidar-se d’aquest caràcter instrumental de l’obediència i no valorar el seu impacte en el conjunt de valors i creences de les persones.