No som una generació perduda

Durant la primavera de 2012 Cristianisme i Justícia va proposar a un grup de Joves una sèrie de trobades per a reflexionar sobre el moment actual. Són joves que van viure amb il·lusió el naixement del 15-M, comparteixen el desig de canvi i el nou llenguatge polític que aquest moviment proposa, però alhora són conscients de les seves debilitats i limitacions. Formen part de la generació de joves millor preparada de la història d'aquest país, i també la que està patint una precarització laboral molt despietada. A partir del seu discerniment, fet des de la seva condició de joves cristians, s’ha proposat la següent reflexió presentada com a propostes de final d'any 2012 de Cristianisme i Justícia amb el títol “No som una generació perduda”.

Es viu un canvi d'època caracteritzat pels següents elements. Primer, les desigualtats són més creixents. Davant d'aquesta situació es reivindica “una caritat i una solidaritat que sentin el problema del pobre com un problema propi, fruit del reconeixement de la comuna identitat humana, i no només com a fruit d’un “neoliberalisme compassiu” que no qüestiona les causes de la pobresa.”. En segon lloc, es constata un esfondrament de les institucions polítiques i una ideologització de la societat. Es donen unes condicions socials i polítiques que dificulten exercir la ciutadania. Els mercats s’han apoderat dels centres de decisió i han afeblit la democràcia. Hi ha una gran polarització ideològica que dificulta poder dialogar en l’àmbit polític i la construcció de consensos i llocs comuns.

La tercera constatació és l’absolutisme tècnic i l’ocàs de l’humanisme. S’afirma que “vivim  en un món que ha magnificat la tècnica i l’economia, com si aquesta fos una ciència exacta generadora de veritats absolutes” i l’evidència que el progrés tècnic no comporta progrés moral. Davant d'aquesta situació es reivindica “la figura del pensador, de l’humanista, del crític. Cal afegir profunditat i rigor intel·lectual a tots els nivells de la societat.”  La següent consideració es refereix a la feblesa dels valors. “Tot se’ns escola entre els dits. Aquesta superficialitat, aquesta cultura de l’efímer associada al dogmatisme del canvi constant, ens fan més vulnerables als vaivens de cada moment”. Això es manifesta amb “l’ asèpsia en el llenguatge, que esdevé eina eufemística que ens fa cecs a la realitat” i en “la inconsistència es plasma també en hàbits com el consum a tots el nivells”.

La darrera reflexió es centra en l’hivern eclesial. Es constata que “els grans relats s’esvaeixen, les grans paraules desperten ironies i, en el millor dels casos, perplexitats. Això afecta, evidentment, les religions. El cristianisme és una opció vital amb una clara pèrdua de legitimitat social”. Aquesta situació provoca que molts cristians sentin amb tristesa que ningú representa a l’Església de Jesús. Per la qual cosa es demana “redescobrir definitivament la vocació cristiana com encarnació enmig del món; cerquem l’expressió d’una fe i una espiritualitat capaces d'integrar totes les dimensions de la persona; i creiem que el cristianisme d'avui hauria d'ésser una utopia engrescadora, una ètica compromesa i una transcendència versemblant”.

Aquests joves no volen sentir-se una generació perduda. Volen estar presents en el món convençuts de que estan cridats a caminar vers un nou horitzó que permeti recuperar la fraternitat, i treballar per allò comú, el que és de tots; per lluitar contra el binomi individualisme/indiferència i crear espais que tinguin cura de la persona en la seva integritat.