Lluís Baciero

En Lluís s’ha mort en un lamentable accident a la muntanya de Montserrat. En Lluís era una bellíssima persona, un bon company i un gran i prudent escalador. El vaig conèixer més intensament en la meva etapa de President de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Durant aquells anys  establiren unes grans complicitats en relació a com fruir de la muntanya sense malmetre-la. Ell fou l’artífex de l’acord de regulació de l’escalada considerat per moltes persones com a  modèlic. La seva paciència permeté trobar els punts d’acord entre els escaladors, la Federació d’Entitats Excursionistes, el Patronat i altres departaments de la Generalitat. Calia arribar a un consens perquè s’havia arribat a una situació tensa que abocava a conflicte irreductible. En Lluís feu possible aquest l’acord.

Durant aquest anys havíem fet algunes excursions de control de les vies equipades. Al començament manteníem criteris diferents. Però el temps ens ajudà a trobar també el consens sobre què fer. Tot i que la iniciativa d’equipar les canals no hagués sortit dels gestors del parc natural estàvem d’acord que els excursionistes havien de trobar seguretat en els seus itineraris. Al final, pujàrem vàries canals per comprovar l’estat dels equipaments i reequipar aquelles instal·lacions que calien preservar. Gràcies a la paciència d’en Lluís Baciero les canals del massís de Montserrat són més segures. Però el sentit de responsabilitat li exigia preocupar-se també per la seguretat dels excursionistes amants de canals difícils i les vies ferrades montserratines. Treballava amb meticulositat i alta professionalitat, cuidava tots els detalls. Era concís i precís, per això m’ha sobtat el seu accident reequipant una via d’escalada. La seva mort es produí en indret que en Lluís havia insistit en preservar per evitar la proliferació descontrolada de llocs on al massís de Montserrat s’aprèn a escalar.

Al Lluís la mort el visità inesperadament en la muntanya que estimava i fent allò que el deleitava. Però això no és cap consol, perquè voldríem tenir en Lluís viu entre nosaltres. Amb el seu somriure a mig camí entre el respecte i a l’alegria. En Lluís tenia un somriure a mig fer apuntant a la melancolia que solia acompanyar amb un constant posar-se i treure’s les ulleres; gest que li permetia captar l’atenció. La seva mirada li donava un aire de savi de l’escalada, que ho era. Lamentablement en Lluís ja no està aquí, ens ha deixat per sempre i el seu record perviu entre les agulles, roques i parets de Montserrat. Allí sempre hi trobarem la petita figura d’en Lluís Baciero que ens acompanyarà perquè no ens extraviem.