La fe és autònoma de la política i aquesta no està supeditada a
aquella. L’autonomia de la fe i la política aporta una nova comprensió de la
laïcitat. Política i fe cada una segueix les seves lògiques internes que cal
conèixer i respectar. Però aquesta autonomia no incomunica la fe de la política.
Ambdues es relacionen i dialoguen. La fe necessita de la política per situar la
“caritat política” en la història i
la política necessitat de la fe per combatre la seva absolutització.
La relació entre política i fe dins de
la lògica establerta pel pensament modern ha evolucionat a favor d’una
comprensió positiva i inclusiva de la laïcitat. Aquesta ha deixat de ser un
espai de confrontació amb la religió, sinó un espai obert per facilitar la
convivència. La autonomia porta a la independència. Església i política són
independents. “L’Església
i la comunitat política, tot i que ambdues s’expressen amb estructures
organitzatives visibles, són de naturalesa diversa tant per la seva
configuració com per les finalitats que persegueixen. El
Concili Vaticà II ha ratificat solemnement: «En els seus àmbits respectius, la
comunitat política i l’Església són independents i autònomes l’una de l’altra” (Compendi de la
Doctrina Social de l’Església nº 424).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada