Mai havia vist una cosa igual: una senyora tapada de negre, de dalt a baix, de tal manera que no sabia on era el davant i al darrera. Amb esforç podia endevinar-li el rostre ja que una subtil tela el tapava. Tampoc se li veien les mans, ja que les duia tapades per uns espesos guants. Com que portava a braços un nen que per la seva posició, la del nen, situava les coordenades de la persona que el duia. Per deducció he pensat que era una dona. En l’altre ma arrossegava un cotxet infantil supermodern. Al costat hi havia un senyor vestit de blanc a la manera dels països del Golf. Tot això passava a uns cèntrics magatzems de la Plaça Francesc Macià.
Abans havia vist uns quants nicabs i alguns, menys, burques a la meva ciutat. Però mai una cosa així. El vel de la cara no tenia ni la minúscula finestra dels burques. Quin estupor i quanta indignació. Segueixo pensant que aquest tipus de vestimenta és un retard cultural i un notable menyspreu a la dona. A banda dels aspectes de seguretat de trobar-se en un lloc de concurrència publica amb una situació com aquesta. Curiosament a prop de la persona de negre hi havia un guarda de seguretat totalment absent a la situació.
Segueixo considerant que no pot haver-hi una religió que en nom de la fe anul•li tan brutalment la capacitat de relació de les persones. Els humans ens comuniquem amb l’expressivitat del rostre, per això un rostre amagat darrera una tela, amb finestra o sense, com és el que acabo de veure, representa una vexació que no es pot permetre. M’indigna pensar que això passi i que uns barbuts barruts ho toleren i justifiquen religiosament. Són uns opressors de la dignitat humana. Res més. Aquesta actitud senyala una línia vermella que no es pot tolerar. Al marge que socialment sigui un comportament reprovable i suspecte de regulació, el que cal es educar a les dones musulmanes, i als homes, per tal que condemnin aquestes pautes culturals impostades a la seva religió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada