dilluns, 4 de juny del 2012

Andreu Marqués


Ahir morí el pare Andreu Marqués, monjo de Santa Maria de Montserrat. La notícia va deixar-me trasbalsat. Tinc tants records de l’Andreu que és impossible evocar-los i ordenar-los tots. Són molts anys de relació personal, des de la meva joventut fins ara, quan amb la Lluïsa, compartíem llargues converses entorn de les seves múltiples i diverses curiositats. Pot ser la Lluïsa coneixia millor els interessos de la vida de l’Andreu. També ella el coneixia des de feia molt temps.

L’Andreu Marquès era un filòsof arrelat a la vida. Pascal era el seu filòsof predilecte. Recordo haver-li vist rellegir darrerament, amb moltes dificultats d’atenció i de concentració, un vell llibre de la biblioteca del monestir de les obres completes de Pascal. Aquest filòsof era el seu acompanyant intel•lectual. L’Andreu estimava la vida plena construïda des de les múltiples experiències humanes. Algunes podien estar en contradicció amb el seu pensament cristià i humanista, però les acollia amb interès. Era dialogant, comprensiu i sabia acollir, i si calia perdonar, qualsevol experiència humana perquè darrera d’ella sempre hi veia la presència de Déu. Aquest Déu que el portà a fer-se monjo i viure com a monjo.

La vida monàstica de l’Andreu ha estat un exemple d’entrega plena a la comunitat. Se’n ve a la memòria veure’l servir els àpats amb el davantal blanc. Ell, el filòsof de l’experiència humana, un savi de la densitat de la vida era el primer servidor de la comunitat. Amb aquest esperit assumí la direcció de Qüestions de Vida Cristiana. Aquest actitud de servidor dels demés li donà la seguretat i la pau interior per assumir una malaltia plena de dolor. Era rebel amb el seu dolor però l’assumia de manera exemplar. Mai cap retret per una situació que li era insuportable. Recordo algunes dels darrers cops que ens veiérem a la infermeria del monestir. Quasi bé no parlava, però la seva mirada era tota comunicació. Els seus ulls transmetien allò que la malaltia li impedia dir. Aquella mirada lluminosa s’ha m’ha fet present en moltes ocasions.

Poc a abans de quedar-se enllitat passejavem per les terrasses de la basílica. Sempre agafava amb estil estètic, i pràctic, el seu barret Panamà. I així, camina que camina, desgranaven les notícies que havia llegit en la premsa. El seu caminar era pausat, com sempre ho havia estat; i de la mateixa manera que caminava parlava. La seva veu greu, característica de les seves homilies, afegia color a la profunditat de les seves idees. Després, a la distància curta, la seva parla era diferent. Alguns cops les paraules semblaven costar-li de sortir i els seus silencis, acompanyats de la clara mirada dels seus ulls blaus, allargaven el sentit dels seus mots.

Algun cop m’havia comentat que no era l’hora encara d’entonar-li In Paradisum. Però ara la mort ha estat l’acte definitiu de tancament de la seva vida. L’Església catòlica catalana, els cristians, perdem un gran savi i un humanista. El monestir de Santa Maria de Montserrat perd un germà de la comunitat i jo perdo un gran amic. Andreu, que els àngels del Senyor et surtin a rebre.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada