“On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu”. Això és un dels cants de
lloança que s’entona durant dijous Sant. En ell es condensa el sentit últim de
l’experiència cristiana: la vivència del Transcendent i l’amor als germans.
Dues realitat que ens projecten en la recerca de les dimensions, vertical i
horitzontal, que donen sentit a la vida. La pregària i la justícia unides en
una única realitat: l’experiència personal de Déu a través de l’amor. Aquestes
dues dimensions han estat presents en la darrera catequesi de Benet XVI. A
partir de la reflexió sobre la queixa que els primers cristians de llengua
grega formulen de desatenció de les seves viudes en el servei als pobres, (Ac
6,1) el Papa desenvolupà la idea d’unitat entre oració i caritat.
Benet XVI indicà que
l’oració i la caritat formen una unitat en el nucli de la fe creient. Tant
necessari és dedicar temps a la pregària i a la proclamació de la paraula de
Déu, com el d’ocupar-se en practicar la caritat. Acció i contemplació, en
definitiva, no són dues realitats estranyes. Ans al contrari; elles
interaccionen ja que una porta a l’altre. Cal dedicar temps a predicar la
paraula de vida i també cal fer caritat pràctica com a manera real l’amor de
Déu. S’han de viure les dues realitats com experiència única i en la seva justa
relació. Ens trobem, com diu el Papa, en la mateixa situació aparentment
contraposada entre Marta i Maria davant Jesús narrada per Lluc (Lc 10,38-42).
Però no hi ha cap antagonisme en aquestes actituds, ja que elles integren el
que és propi de tota la vida cristiana: l’oració i l’exercici de la caritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada