La resurrecció en l’amor

A la fi de tot el temps de Quaresma i la Setmana Santa l’experiència cristiana transita entre la perplexitat d’una mort, amb una important sensació de fracàs, i el convenciment de que res d’això ha estat en va perquè hi ha la certesa, transmesa pels deixebles, de que Jesús és el Crist ressuscitat. Si això no fos cert, la mort de Jesús fora un absurd, un sense sentit. Però no és així, ja que els testimonis dels deixebles i les posteriors vivències parlen de la presència viva del Crist entre la comunitat humana. Sense la força de la resurrecció Jesús fora la impotència d’un messies més invalidat pels seus pobres resultats: la mort en creu.

La resurrecció del Crist ens fa propera una nova experiència de Déu. Aquella que Jesús experimentà en la intensitat de la seva vida terrenal i que el portà a anomenar-lo Pare. La seva filiació divina projecta cap a nosaltres la força del seu estimar. Gràcies al seu amor comprenem que estimant vivim l’experiència de ser fills de Déu, germans de tota la humanitat i experimentem la joia de la vida més enllà de la mort. Sense amor la vida queda assumida en la foscor de la mort. La resurrecció ens il·lumina en la força d’estimar i fa comprensible que l’amor tot ho pot, fins i tot, vèncer la mort. La llum pasqual trenca les tenebres de la mort i ens ensenya que el camí de l’amor, manifestat en l’amor màxim de donar la vida pels altres és font de vida.