Tot sovint els cristians cerquem criteris per ordenar les nostres pràctiques en la vida quotidiana. Recordo quan vaig fer els exercicis de Sant Ignasi el pare jesuïta, Josep Rambla, va fer-me meditar sobre el valor moral dels criteris d’amor exposats en la primera carta de Sant Joan (1Jo, 4,1-16). Quan vaig voler escriure la meva impressió sobre aquest text només se’n va ocórrer el següent: aquesta carta és per meditar, guardar-la en el cor i rumiar-la fins pair-la totalment, no cal escriure res.
Ara, rellegint aquesta carta tinc la mateixa sensació. Que dir davant dels magnífics textos de “estimeu-vos els uns als altres" (v 7), “qui estima a nascut de Déu" (v 7), "Déu és amor" (v.7), "mai ningú no ha vist a Déu, però si ens estimem mútuament, Déu està en nosaltres" (v.12), "Déu és caritat: el qui està en la caritat, està en Déu i Déu està en ell" (v.16).
Tinc la vivència que aquests textos aporten pautes clares per orientar la pràctica cristiana. Fins i tot, ens permet pensar en la presència misteriosa de Déu en la història de la humanitat. Ja que allí on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Així, Déu es manifesta des de l’anonimat d’aquelles persones que estimen a fons, fins i tot sense considerar a Déu com una hipòtesi. És la mateixa experiència encertadament expressada per Roberto Rossellini en la seva pel·lícula “Roma città aperta” a través de les reflexions del sacerdot, Don Pietro, inspirat en la vida real del capellà Luigi Morosini, quan és interrogat pels nazis i veu per un porta mig oberta la cruel tortura de l’enginyer Giorgio Manfredi, un dirigent comunista de la resistència. En aquelles circumstàncies, davant la incomprensió dels nazis del perquè Don Pietro defensa a Manfredi, el capellà manifesta la grandesa i la inescrutabilitat de l’amor a Déu.
Ara, rellegint aquesta carta tinc la mateixa sensació. Que dir davant dels magnífics textos de “estimeu-vos els uns als altres" (v 7), “qui estima a nascut de Déu" (v 7), "Déu és amor" (v.7), "mai ningú no ha vist a Déu, però si ens estimem mútuament, Déu està en nosaltres" (v.12), "Déu és caritat: el qui està en la caritat, està en Déu i Déu està en ell" (v.16).
Tinc la vivència que aquests textos aporten pautes clares per orientar la pràctica cristiana. Fins i tot, ens permet pensar en la presència misteriosa de Déu en la història de la humanitat. Ja que allí on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Així, Déu es manifesta des de l’anonimat d’aquelles persones que estimen a fons, fins i tot sense considerar a Déu com una hipòtesi. És la mateixa experiència encertadament expressada per Roberto Rossellini en la seva pel·lícula “Roma città aperta” a través de les reflexions del sacerdot, Don Pietro, inspirat en la vida real del capellà Luigi Morosini, quan és interrogat pels nazis i veu per un porta mig oberta la cruel tortura de l’enginyer Giorgio Manfredi, un dirigent comunista de la resistència. En aquelles circumstàncies, davant la incomprensió dels nazis del perquè Don Pietro defensa a Manfredi, el capellà manifesta la grandesa i la inescrutabilitat de l’amor a Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada