dijous, 20 d’octubre del 2011

La Tafanera

Aquest és el nom d’un edifici ocupat, desallotjat a la matinada del dimarts passat per la policia, al carrer Gombau del barri de Santa Catarina, allí on les excavadores s’endugueren, seguint les directrius dels urbanistes barcelonins, moltes cases entre elles la que nasqué el poeta Joan Maragall. Des de llavors els edificis del forat de la Vergonya havien estat un espai emblemàtic per persones que creuen que pot haver-hi un altre sistema de relacions humanes més humà si s’abandona l’especulació. La finca desocupada havia estat anomenada Margarida Tafanera, en homenatge a una dona del segle XVI que havia viscut al mateix carrer i que havia patit la persecució de la Inquisició. La Margarida va ser acusada de bruixa i va morir a la foguera. L’edifici ocupat forma part dels plans constructius de les immobiliàries Prediosol S.L. i Ulcabir S.L.

Conec una mica la història de la Tafanera perquè és també la història de la meva filla. Ella era una de les persones que ocupaven l’edifici. Ho feia per convicció, no per necessitat. Tot i que, les dificultats de trobar feina ajuden a conformar les actituds davant de la vida i les eleccions ideològiques. No compartia la seva decisió, però la respectava i la comprenia. Les persones que ocupaven l’edifici de la Tafanera tenien un projecte idealista ple de rigor i no mancat de raons. Els que em coneixen saben que sóc una persona d’ordre i de normatives, i respecto la propietat privada; encara que els meus estalvis cada dia estiguin retallats per uns especuladors que diuen també respectar el sistema de mercat. Però el consideració de la legalitat no impedeix descobrir l’existència d’unes immoralitats que resulten prèvies al propi ordenament jurídic.

¿És moralment acceptable segrestar l’esperança de futur a tota una generació de joves?, ¿és èticament assumible tenir pisos tancats a l’espera de futures especulacions immobiliàries?. Aquestes preguntes alimenten actituds valentes com la de la meva filla i els seus amics. Són valentes perquè comporten renunciar a una vida fàcil i còmode, com la que per raons familiars li havíem ofert a la meva filla, per viure en la intempèrie i a la precarietat més absoluta. Cal trobar sortides a aquesta situació que permetin recollir l’esperit de revolta i la construcció d’un nou model de societat. ¿No seria possible, des de la lucidesa cívica, crear contractes de responsabilitat entre el municipi, els propietaris dels edificis desocupats i els joves, per tal de crear comunitats de convivència càlida vertebradores del teixit veïnal?.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada