dilluns, 17 d’octubre del 2011

Inacció política

En política, la inacció i el tempo poden ser virtuts lloables, però també poden ser indicis de debilitat. Avui, algunes forces polítiques ho practiquen com a mostra de la seva feblesa o desorientació, tot i que vulguin fer de la necessitat una virtut. Quan la inacció s’instal•la com a guia de l’acció política els seus promotors acostumen a esgrimir raons de tota mena per justificar-la i, sovint, projecten a un enemic extern la seva incapacitat per elaborar una alternativa política.

Les formacions polítiques presoneres de la inacció renuncien a condicionar l’escenari polític i deixen tota la iniciativa política als altres. El resultat és prou palès, en lloc de ser motor del canvi, el motor agafa una gripada i tot s’atura: s’esdevé políticament irrellevant. Aquesta tendència s’acostuma a emprar alhora de promoure pactes polítics o de negociar pressupostos. L’excusa més escoltada és: “no ens han trucat”, “no ens han dit res”. Excuses de mal pagador. Perquè la qüestió és tenir la iniciativa, no esperar que la tinguin els altres.

En moltes ocasions, la inacció és el fruït d’un càlcul malèvol esperant l’enfonsament de l’altre en benefici propi. Cosa que no acostuma a passar o, si més no, en el tempo esperat. Al final, la política especulativa basada en la inacció acostuma a situar als seus promotors en l’oblit i la marginalitat política.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada