La política sempre comporta prendre decisions morals. Darrera d’un acord polític hi ha un judici que guia i orienta l’elecció entre diferents alternatives. Aquest judici, generalment, té uns referents morals. Això és evident quan la decisió afecta als interessos generals, el bé major que tot governant ha de defensar i promoure. Un cop establert el marc general, els fets demostren que no sempre és així. Les mesures de xoc contra la crisi financera són una bona mostra de tot això.
L’enrenou mediàtic d’aquest dies ha fet servir, amb una certa lleugeresa, com a sinònims conceptes que no són del tot homologables. Això és el que passa amb els termes austeritat i retallada, o reajust. Mentre el primer té un clar component moral, els dos següents són tècniques de gestió pressupostària que, el seu referent moral, està molt més matisat. ¿Que l’aplicació de les retallades podrien fer-se amb criteris morals?, cert. Però no és la pràctica habitual.
Irene Lozano, en un excel•lent article de El País d’avui, “El imperativo del acreedor”, explica les diferencies entre aquests conceptes. Casualment, l’edició electrònica de Le Monde abusa del terme austeritat per designar polítiques anticrisi que són simples retallades pressupostàries. Penso que és bo resistir a la contaminació dels mots, especialment si aquests estan carregats de sentit moral. L’austeritat comporta una elecció personal de renuncia entre diferents possibilitats sotmeses a l’anàlisi moral. Per això, l’austeritat no pot confondre’s amb escapçar a la brava qualsevol pressupost o reajustar a la baixa les partides pressupostàries. L’austeritat requereix una renuncia d’algunes coses i no d’altres; comporta una anàlisi i una elecció. Des de temps he cregut que en el sector públic calen més polítiques d’austeritat i que les simples retallades que s’adopten quan els números no quadren.
L’enrenou mediàtic d’aquest dies ha fet servir, amb una certa lleugeresa, com a sinònims conceptes que no són del tot homologables. Això és el que passa amb els termes austeritat i retallada, o reajust. Mentre el primer té un clar component moral, els dos següents són tècniques de gestió pressupostària que, el seu referent moral, està molt més matisat. ¿Que l’aplicació de les retallades podrien fer-se amb criteris morals?, cert. Però no és la pràctica habitual.
Irene Lozano, en un excel•lent article de El País d’avui, “El imperativo del acreedor”, explica les diferencies entre aquests conceptes. Casualment, l’edició electrònica de Le Monde abusa del terme austeritat per designar polítiques anticrisi que són simples retallades pressupostàries. Penso que és bo resistir a la contaminació dels mots, especialment si aquests estan carregats de sentit moral. L’austeritat comporta una elecció personal de renuncia entre diferents possibilitats sotmeses a l’anàlisi moral. Per això, l’austeritat no pot confondre’s amb escapçar a la brava qualsevol pressupost o reajustar a la baixa les partides pressupostàries. L’austeritat requereix una renuncia d’algunes coses i no d’altres; comporta una anàlisi i una elecció. Des de temps he cregut que en el sector públic calen més polítiques d’austeritat i que les simples retallades que s’adopten quan els números no quadren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada