La retòrica parlamentària porta a la confusió. Tot sovint, en els vehements debats parlamentaris, els conceptes són seduïts per unes paraules que no tenen res a veure amb el que es vol expressar. Els conceptes incòmodes es camuflen darrere paraules evasives pensades únicament per fer-los opacs a la intel·ligència. És el que Alex Grijelmo en un fantàstic llibre qualificà de la seducció de les paraules.
Ahir en el debat parlamentari sobre la participació d’Espanya a Líbia quasi bé tots els oradors, excepte un o dos, evitaren fer servir la paraula guerra. Amb eufemismes (figura que consisteix a emprar un mot o una expressió suau,inofensiu, en lloc d'un de dur, indelicat, desplaent) i circumloquis (expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o molt poques) intentaren justificar el que, de forma natural, la gent qualifica de guerra. Però no, aquesta paraula no es podia fer servir. ¿Per què?.
És evident que certes paraules estimulen reaccions mentals de prevenció o rebuig. Només pronunciar la paraula guerra les persones ho associem a morts, dolors, patiments i sofriments. Si això s’emmascaren amb altres mots, pensats per endolcir la duresa de la realitat. Perquè les paraules tenen un poder amagat precisament per les coses que evoquen. Molts cops, la força d’una paraula no està en ella mateixa sinó en allò que evoca o les relacions que estableix amb altres. Molts polítics són uns grans experts en camuflar la realitat darrera la buidor d’algunes paraules. Això ens obliga als ciutadans a l’exercici de descodificar les seves paraules. És la nostra defensa contra els prestidigitadors dels mots en que s’han convertit alguns polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada