El model de democràcia plebiscitaria consolidat en les societats occidentals es basa en un estat de "campanya electoral permanent" que persegueix assolir el màxim consens polític possible. Els governants, moguts pel seu interès i sensibilitat cap a l'opinió pública, moltes vegades aconsellats pels seus assessors polítics, són àvids de conèixer a l'instant si les seves actuacions són del grat dels seus electors. El model plebiscitari necessita, abans de res, que el polític sigui bon comunicador i amb domini dels mitjans perquè la seva opinió sigui reiteradament repetida. No és dolent que els polítics siguin bons comunicadors, actualment aquesta capacitat és una virtut, el problema és quan es confon el mitjà amb el missatge.
Per a assolir aquests propòsits els assessors de comunicació utilitzen la televisió, les enquestes, els sondejos, etc... a fi de manejar l'opinió pública o per a aconseguir una bona imatge en els mitjans de comunicació dels seus polítics patrocinats. Aclaparat per l'afalac d'aquests mitjans el polític pot caure en la temptació d'adaptar la seva oferta ideològica o política a les preferències del mercat polític o els índexs d'audiència o de venda dels propis mitjos. Quan les enquestes i sondejos d'opinió estan en mans de polítics sense principis ferms es converteixen en els baròmetres del consum polític. És llavors quan els ideals de les formacions polítiques, en lloc d'aparèixer com valors força orientadors de l'actuació política, són diluits per d'adaptar-los permanentment segons les preferències del mercat de votants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada