Anunciar i testimoniar de nou l’Evangeli

El fet religiós està canviant de fisonomia a Catalunya. Hi ha una nova manera de viure i celebrar les creences religioses. En pocs anys s’ha passat d’una societat catòlica per decret i pressió social a una nova societat altament secularitzada. Aquest canvi social comporta una valoració singular del fet religiós juntament amb unes expressions culturals noves del laïcisme, especialment actiu en alguns àmbits polítics o en importants medis de comunicació. Aquesta situació, juntament amb l’amplificació de la diversitat religiosa provocada per la important immigració dels darrers anys, i l’afebliment de les ideologies sòlides i l’evident debilitat d’alguns relats culturals i religiosos o la seva irrellevància per una part de la societat marca el fet religiós a Catalunya en els darrers anys.

El pensament il·luminat per la Modernitat ha evolucionat en una metamorfosi permanent d’una cultura emancipadora a un consumisme refugiat en la defensa aferrissada de l’individualisme hedonista. Al final, sembla que els homes i les dones de la nova Modernitat tornen a mirar de nou el fet religiós en la recerca de respostes a les preguntes vitals de sempre. Però aquest retorn al fet religiós s’expressa en termes nous. Es busquen noves expressions religioses per una aparent insatisfacció davant les religions tradicionals. Les persones de la nova societat moderna abandonen els camins religiosos presents en la cultura del país i cerquen noves formes d’espiritualitat. Sovint aquesta recerca port a defensar la possibilitat d’una espiritualitat sense religió. Així, l’individu modern defineix un nou marc pel fet religiós més proper a la teràpia espiritual que a l’experiència d’una divinitat salvadora. Apareixen les religions sense salvació.

L’Església catòlica es troba incòmoda davant d’aquesta situació. És evident que la institució no ha sabut fer arribar adequadament el seu missatge als homes i dones que estan en recerca d’un sentit transcendent de l’existència. Els missatges eclesials dominants resulten poc creïbles. La societat percep a l’Església més preocupada en les seves cuites internes que en donar respostes acollidores a les necessitats espirituals i de vivència interior de moltes persones. Hi ha poques realitats eclesials assumides com espais càlids d’acolliment dels neguits dels homes i dones d’avui. La creença catòlica moderna, hereva de les notables intuïcions del Concili Vaticà II, no ha sabut equilibrar el diàleg entre la raó moderna i la fe com espai vital per viure els sentiments i les emocions de la joia de viure.

Malgrat tot això el futur no és aspre. L’actual situació eclesial, d’aparent atzucac s’ha d’interpretar com una oportunitat de renovació de la fe. Certament, avui és un temps propici perquè els cristians esdevinguem ànima de la societat. Per això cal explorar noves formes d’expressió del sagrat; reconèixer que hi ha noves manera de viure, practicar i celebrar la fe, així com de formes de transmetre-la i comunicar-la. Cal transformar el llenguatge eclesial sense banalitzar els principis bàsic de la fe ni ser frívols en el llenguatge. Caminar cap el futur no ha de comportar renunciar a la identitat confessant de la fe ni negar la tradició de la qual provenim. Cal estar present al mig del món amb l’afirmació dels principis i valors sòlids capaços de ser alternativa a la feblesa dels valors proposats avui com a únics possibles. No podem acceptar resignadament l’anòmia dels valors proposat en aquesta segona Modernitat. Cal proposar, enfront l’evanescència o liquidés d’alguns valors, la solidesa dels valors que emergeixen de l’Evangeli. Cal anunciar i testimoniar de nou l’Evangeli, amb pedagògia i claredat, sense renunciar a fer-ho fins i tot ens els llocs la raó sembla negar-lo.