Aquest és el nom del nigerià que volia fer volar un avió a Detroit el passat Nadal. L’anàlisi del perquè aquesta persona va embarcar-se demostra la ineficàcia del sistema públic que gestiona la seguretat nord-americà. Les informacions d’aquestes dies apunten que un manca de comunicació transversal entre diversos departaments va impedir “controlar” aquesta persona. Aquesta situació demostra la necessitat de modificar l’estructura i l’organització administrativa dels governs occidentals. El cas d’ Umar Farouk Abdulmutallab posa en evidència que avui cal un model administratiu integrador i transversal, capaç de gestionar la complexitat. Però això és impossible amb l’actual model administratiu de la majoria de països de l’OCDE. L’Administració dels governs del nostre entorn fou dissenyada en un moment històric que es governava a partir de la burocràcia (la lògica de Max Weber) i el l’acció política estava especialitzada en compartiments estancs. Divisió que es reproduïa en el disseny de la funció pública, vigent encara, en cossos i escales. Això no funciona avui. La societat és complexa i els problemes necessiten solucions globals (holístiques).
Quan la societat es queixa de la desafecció política sempre apunta a les persones. Però, el que està realment en crisi és el model, entès com a sistema, en torn del qual s’articula l’acció política de govern i l’administració dels afers públics. Les persones també hi tenen a veure, però no són els únics protagonistes. De totes les reformes pendents al nostre país, la més aplaçada és la reforma de l’Administració Pública. Sincerament, ningú ho ha intentat. Ningú.S’han fet alguns llibres blancs que s’han engroguit en l’oblit. I ara, quan la pressió social reclama actuar sobre aquest sistema no s’avança en la correcta direcció. Per respondre als problemes d’avui, entre els quals hi la desafecció, es tornen a crear, o se’n volen crear de nou, més estructures administratives, que a com cop a capes de les cebes es superposen a les existents. Tot incrementa la ineficiència pública. Oficines de control que es creen per controlar als que per llei ja controlen la funció pública; noves divisions territorials que es superposen elàsticament a les existents sense suprimir cap de les vigents i que són manifestament obsoletes des del punt de l’eficiència de la governança. Tot està per fer, res està guanyat.
Quan la societat es queixa de la desafecció política sempre apunta a les persones. Però, el que està realment en crisi és el model, entès com a sistema, en torn del qual s’articula l’acció política de govern i l’administració dels afers públics. Les persones també hi tenen a veure, però no són els únics protagonistes. De totes les reformes pendents al nostre país, la més aplaçada és la reforma de l’Administració Pública. Sincerament, ningú ho ha intentat. Ningú.S’han fet alguns llibres blancs que s’han engroguit en l’oblit. I ara, quan la pressió social reclama actuar sobre aquest sistema no s’avança en la correcta direcció. Per respondre als problemes d’avui, entre els quals hi la desafecció, es tornen a crear, o se’n volen crear de nou, més estructures administratives, que a com cop a capes de les cebes es superposen a les existents. Tot incrementa la ineficiència pública. Oficines de control que es creen per controlar als que per llei ja controlen la funció pública; noves divisions territorials que es superposen elàsticament a les existents sense suprimir cap de les vigents i que són manifestament obsoletes des del punt de l’eficiència de la governança. Tot està per fer, res està guanyat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada