El tribunal d'Estrasburg ha dictat una sentència que obliga a retirar els crucifixos de les aules de les escoles públiques italianes. Les reaccions a la sentència són extremes. Per uns, és un triomf més de la laïcitat que obliga a privatitzar els símbols religiosos. Per altres, és una mostra més de l'onada laïcista que inunda Europa i que damnifica als catòlics.La majoria d’arguments donats, per uns i altres, són una mica matussers. Pels laïcistes la sentència posa ferma la religió i és un pas més del combat entre raó i obscurantisme. On l'escola seria la raó i la religió la foscor i la creu símbol de la intolerància. Pels clericals la creu es un símbol indiscutible de les virtuts humanes i d'una tradició que defineix la identitat europea. Tots aquests arguments tenen uns contra arguments que tothom sembla haver oblidat.A Espanya, una situació similar a la italiana, es donà a l'escola pública Maria Picavea de Valladolid. En aquest cas l'argument donat per la sentència del contenciós administratiu per ordenar la retirada de les creus fou que les persones en procés de formació, podien interpretar la presència d'aquest signe com un gest de la institució pública a favor d'una determinada confessió. Aquesta possible confusió vulneraria els drets fonamentals de laïcitat positiva, igualtat i llibertat religiosa. Tot i la solidesa d’aquesta argumentació, es podria matisar afirmant que si no hi ha voluntat per a captar prosèlits, és poc probable que es violi directament la llibertat de creences. En aquest supòsit, l'exhibició de símbols religiosos estàtics, com una creu en una paret, hauria de considerar-se simplement com un símbol securalitzat. No obstant, dit tot l’anterior, cal recomanar retirar aquest símbol si el seu ús pot portar confusió sobre la suposada neutralitat que han de mostrar les institucions públiques educatives en relació a la diversitat religiosa.
Crec que aquest arguments són prou sòlids per tractar el tema de la presència de símbols estàtics religiosos en institucions públiques. Els símbols dinàmics, com poden ser vestimentes o altres signes religiosos que portin al damunt les persones, tenen un altre tractament. Els cristians hem d’assumir que la nostra fe no s’imposa, sinó que és una proposta viva, tal com ha recordat Benet XVI, i que la presència dels nostres símbols en edificis públics està lluny d’aquesta visió i de la no confessionalitat de l’Estat. A més, tots plegats, hem de compren que la realitat social és molt diferent a la que tenia el nostre país quan es considerava normal la presencia d'una creu en una aula pública.
És evident que la qüestió dels símbols religiosos és, i probablement ho serà més, un tema punyent. Per això cal impulsar un debat polític sobre com abordar aquesta qüestió des de l’àmbit públic. No es pot seguir en l’actual indefinició que, davant la manca de criteris administratius clars sobre aquestes qüestions, es traspassa la responsabilitat a la institució que té el problema. Espero que la revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa donarà criteris sobre com utilitzar els símbols religiosos en l’àmbit públic. La manca de criteris pot afavorir la judilització d’aquesta qüestió i, ben segur, és una solució dolenta. En tot cas, aquest tema cal abordar-lo amb responsabilitat i sabent que al darrera dels símbols hi ha sentiments que cal respectar. Però, també cal tenir seguretat per no donar a la societat senyals ambigües sobre en relació al respecte del pluralisme de creences per part de les institucions públiques.
Crec que aquest arguments són prou sòlids per tractar el tema de la presència de símbols estàtics religiosos en institucions públiques. Els símbols dinàmics, com poden ser vestimentes o altres signes religiosos que portin al damunt les persones, tenen un altre tractament. Els cristians hem d’assumir que la nostra fe no s’imposa, sinó que és una proposta viva, tal com ha recordat Benet XVI, i que la presència dels nostres símbols en edificis públics està lluny d’aquesta visió i de la no confessionalitat de l’Estat. A més, tots plegats, hem de compren que la realitat social és molt diferent a la que tenia el nostre país quan es considerava normal la presencia d'una creu en una aula pública.
És evident que la qüestió dels símbols religiosos és, i probablement ho serà més, un tema punyent. Per això cal impulsar un debat polític sobre com abordar aquesta qüestió des de l’àmbit públic. No es pot seguir en l’actual indefinició que, davant la manca de criteris administratius clars sobre aquestes qüestions, es traspassa la responsabilitat a la institució que té el problema. Espero que la revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa donarà criteris sobre com utilitzar els símbols religiosos en l’àmbit públic. La manca de criteris pot afavorir la judilització d’aquesta qüestió i, ben segur, és una solució dolenta. En tot cas, aquest tema cal abordar-lo amb responsabilitat i sabent que al darrera dels símbols hi ha sentiments que cal respectar. Però, també cal tenir seguretat per no donar a la societat senyals ambigües sobre en relació al respecte del pluralisme de creences per part de les institucions públiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada