Diversos fets demostren que encara hi ha una sensibilitat social especial per les qüestions relacionades amb el fet religiós. Per exemple, l’obertura d’un oratori musulmà, generalment, suscita molta expectació en els medis de comunicació. En la majoria dels casos aquest interès ve donat, no perquè així es resolgui l’acompliment d’un dret bàsic constitucional com és la llibertat religiosa, sinó perquè entorn aquest fet es genera una forta polèmica i reacció en contra. Aquest rellevància no es correspon amb la transcendència del fet, ja que no té el mateix ressò en els medis de comunicació l’obertura d’altres centres de culte vinculats a altres tradicions. Es tant la sensibilitat social d’aquest fet que el Parlament català aprovà el passat juliol una llei que regula la instal·lació de centres de culte. Tot i que aquesta llei és positiva per tot el que clarifica i perquè dóna una garantía per la seguretat de les persones que van als centres de culte, no es pot amagar que en l’origen de la iniciativa legislativa influí la inquietat social generada entorn dels oratoris musulmans. Aspecte que, en la majoria de les ocasiones, amaga altres preocupacions menys confessables.
La trobada dels governants amb algun membre d’una confessió religiosa també desperta un cert interès del medis de comunicació. El que en circumstàncies normals seria una activitat discreta de tota acció de govern sensata, es veu como un fet excepcional i esdevé objecte d’interès informatiu. El mateix passa quan un governant assisteix a alguna cerimònia religiosa o es fa present en un acte religiós institucional. Aquests fets, en circumstàncies normals, no haurien de tenir una expectació diferent a la que tenen les trobades regulars que les autoritats polítiques tenen amb els diferents actors i agents socials. L’agenda dels governants està farcida de trobades, reunions i visites a la societat civil i, ni de bon tros, aquest fet reuneix tanta curiositat com la visita a una autoritat eclesiàstica. Si es considera normal lo primer, per què lo segon no pot tenir la mateix consideració?. Els medis haurien de contemplar aquests fets com una activitat ordinària de l’acció de govern, i els governants haurien de considerar normal trobar-se amb les autoritats religioses.
Aquests dos petits exemples il·lustren que encara queda una camí a recórrer per assumir amb normalitat el fet religiós i les seves manifestacions. El fet religiós està present al bell mig de la societat moderna. La relació dels governants o les manifestacions religioses s’han de contemplar amb total normalitat. Catalunya és un bon exemple de com la vivència pública de la fe i la seva relació amb els ciutadans i els governants es viu de forma tranquil·la i natural. Sense que ningú, amb alguna petita excepció, consideri que aquestes actituds vulnerin o signifiquin una renuncia del que ha estat anomenada laïcitat positiva de l’Estat.
La trobada dels governants amb algun membre d’una confessió religiosa també desperta un cert interès del medis de comunicació. El que en circumstàncies normals seria una activitat discreta de tota acció de govern sensata, es veu como un fet excepcional i esdevé objecte d’interès informatiu. El mateix passa quan un governant assisteix a alguna cerimònia religiosa o es fa present en un acte religiós institucional. Aquests fets, en circumstàncies normals, no haurien de tenir una expectació diferent a la que tenen les trobades regulars que les autoritats polítiques tenen amb els diferents actors i agents socials. L’agenda dels governants està farcida de trobades, reunions i visites a la societat civil i, ni de bon tros, aquest fet reuneix tanta curiositat com la visita a una autoritat eclesiàstica. Si es considera normal lo primer, per què lo segon no pot tenir la mateix consideració?. Els medis haurien de contemplar aquests fets com una activitat ordinària de l’acció de govern, i els governants haurien de considerar normal trobar-se amb les autoritats religioses.
Aquests dos petits exemples il·lustren que encara queda una camí a recórrer per assumir amb normalitat el fet religiós i les seves manifestacions. El fet religiós està present al bell mig de la societat moderna. La relació dels governants o les manifestacions religioses s’han de contemplar amb total normalitat. Catalunya és un bon exemple de com la vivència pública de la fe i la seva relació amb els ciutadans i els governants es viu de forma tranquil·la i natural. Sense que ningú, amb alguna petita excepció, consideri que aquestes actituds vulnerin o signifiquin una renuncia del que ha estat anomenada laïcitat positiva de l’Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada