Avui s’ha presentat la encíclica “Caritas in veritate”, tercera encíclica del Papa Benet XVI. Aquest document, dividit en sis capítols, recull el pensament del Papa davant l’actual crisi mundial i proposa certes vies de solució. La idea central d’aquesta encíclica és que cal una nova economia basada en la ètica. La globalització del mercat exigeix unes noves regles de funcionament i unes formes de govern orientades al be comú. En aquest post vull donar una primera impressió sobre aquesta encíclica.
Aquest encíclica social es situa a vint anys de la “Centesimus annus” de Juan Pau II i a quaranta anys de la “Populorum progressio” de Pau VI. Les dues grans encícliques socials dels darrers temps. “Caritas in veritate” és, en certa manera, l’actualització de les dues anteriors encícliques en un nou context social bàsicament marcat per la globalització i la crisis d’un determinat model econòmic. Però, és més que una actualització, ja que aquest document aporta una reflexió teològica pròpia del pensament Benet XVI; a més d’una anàlisi de la realitat propi d’un pensament social obert i orientat a donar un paper actiu a l’Estat per regular el mercat. L’encíclica no renuncia el mercat però matisa la seva bondat amb una visió social de l’economia la qual compensa les possibles distorsions i desigualtats del primer. En qualsevol cas, El Papa proposa que els cristians alhora d’actuar en aquest àmbit han de basar-se en la justícia i el bé comú. Tres principis que han de permetre un desenvolupament econòmic de caire humanista que fomenti la solidaritat i les interrelacions entre el mercat, l’Estat i la societat civil.
A diferència de les altres encícliques socials, a “Caritas in veritate” el centre de la reflexió és el desenvolupament integral de la persona. Tot ha d’estar orientat en aquesta direcció. De tal manera que tota l’encíclica té una orientació antropològica. Per la qual cosa no és estrany que en una encíclica social es parli també de la llibertat religiosa, els drets bàsics de les persones, els problemes de la immigració, dels drets ambientals o dels progressos en les ciències de la vida gràcies a les biotecnologies. Per tot això es pot cloure el sentit final d’aquesta l’encíclica social és respondre a les preguntes: ¿quin model de persona es proposa a les societats d’avui?, ¿pot existir una moral social sense una referència a al caràcter transcendent dels humans?. En la recerca de les respostes a aquestes preguntes Benet XVI torna a fonamentar la seva reflexió, en aquest cas en l’àmbit social, sobre la base del diàleg entre la fe i la raó.
Aquest encíclica social es situa a vint anys de la “Centesimus annus” de Juan Pau II i a quaranta anys de la “Populorum progressio” de Pau VI. Les dues grans encícliques socials dels darrers temps. “Caritas in veritate” és, en certa manera, l’actualització de les dues anteriors encícliques en un nou context social bàsicament marcat per la globalització i la crisis d’un determinat model econòmic. Però, és més que una actualització, ja que aquest document aporta una reflexió teològica pròpia del pensament Benet XVI; a més d’una anàlisi de la realitat propi d’un pensament social obert i orientat a donar un paper actiu a l’Estat per regular el mercat. L’encíclica no renuncia el mercat però matisa la seva bondat amb una visió social de l’economia la qual compensa les possibles distorsions i desigualtats del primer. En qualsevol cas, El Papa proposa que els cristians alhora d’actuar en aquest àmbit han de basar-se en la justícia i el bé comú. Tres principis que han de permetre un desenvolupament econòmic de caire humanista que fomenti la solidaritat i les interrelacions entre el mercat, l’Estat i la societat civil.
A diferència de les altres encícliques socials, a “Caritas in veritate” el centre de la reflexió és el desenvolupament integral de la persona. Tot ha d’estar orientat en aquesta direcció. De tal manera que tota l’encíclica té una orientació antropològica. Per la qual cosa no és estrany que en una encíclica social es parli també de la llibertat religiosa, els drets bàsics de les persones, els problemes de la immigració, dels drets ambientals o dels progressos en les ciències de la vida gràcies a les biotecnologies. Per tot això es pot cloure el sentit final d’aquesta l’encíclica social és respondre a les preguntes: ¿quin model de persona es proposa a les societats d’avui?, ¿pot existir una moral social sense una referència a al caràcter transcendent dels humans?. En la recerca de les respostes a aquestes preguntes Benet XVI torna a fonamentar la seva reflexió, en aquest cas en l’àmbit social, sobre la base del diàleg entre la fe i la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada