El soroll indica que s’està treballant seriosament amb papers relacionats amb l’esborrany del Projecte de reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. El propòsit és actualitzar l’actual llei de l’any 1980, la primera llei orgànica de la democràcia. Des de llavors, la societat espanyola ha canviat i les confessions religioses són una realitat molt diferent (per pluralitat i penetració social) i tenen noves necessitats que cal contemplar i regular des de les institucions de l’Estat. Es de suposar que els esborranys de l’avantprojecte recullen aquesta situació i les propostes de modificació de la llei van en aquesta direcció. Si és així és una bona notícia.
Tot i que el programa electoral del partit de govern no contemplés de forma explícita aquesta revisió, és parlava de crear una comissió per estudiar si era convenient revisar la llei, la decisió presa per la vicepresidenta del govern era totalment necessària. Tant perquè l’actual llei té unes deficiències que els especialistes consideren tècniques, com perquè des de llavors les comunitats autònomes han configurat la realitat de l’Estat, i això reclama una revisió de la llei en clau de sensibilitat autonomista; com perquè les confessions religioses ocupen un espai social nou i tenen entre elles unes relacions diferents a les pròpies dels anys vuitanta. Com també, perquè la societat espanyola i les seves institucions polítiques ham madurat i han repensat l’encaix del fet religiós.
Això comporta, entre altres aspectes, resoldre adequadament la naturalesa de les relacions de les institucions públiques amb les confessions religioses, el que es podria considerar millorar els punts dèbils i residuals d’alguns signes de confessionalitat; i assumir amb naturalitat la necessària cooperació de les institucions públiques amb les confessions per les seves aportacions positives a la convivència i cohesió social. De forma específica, això comporta reconèixer el sentit positiu que tenen determinats valors religiosos i la notorietat que té el pluralisme religiós dins d’una societat culturalment diversa.
Aquestes són, penso, les raons que haurien de motivar la necessitat d’una revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Em costa més d’entendre aquelles explicacions que justifiquen aquesta revisió només per la necessitat d’equiparar els drets de les confessions religioses minoritàries als que tenen l’Església Catòlica. Per assolir aquest objectiu, no cal modificar aquesta llei. Només cal donar acompliment els respectius acords-llei de cooperació. Des de l’any 1992, data en que es signen els diversos acords entre l’Estat i les confessions protestant, jueva i musulmana, hi hagut temps més que suficient per desenvolupar els continguts d’aquests acords. Sinó s’ha fet, cal cercar les raons polítiques que ho ha impedit. En tot cas, els impediments no eren les deficiències legislatives. Sinó s’ha avançat suficient cal buscar, altres raons més properes a les dificultats de comprensió que alguns sectors del govern han tingut vers el fet religiós i la seva propensió a alimentar algunes visions laiques molt identificades amb el laïcisme de combat francès.
L’herència d’aquesta deriva, que surt periòdicament cada cop que alguna decisió del govern s’aproxima amb visió més oberta al fet religiós, es pot col·lar en alguns dels esborranys del projecte de llei. Un exemple d’això fora proposar fer una Llei Orgànica que aplegui la llibertat religiosa amb la llibertat de consciència. No són conceptes equiparables o situats en un mateix pla conceptual. El segon és una llibertat que no crea comportaments que hagin de ser protegits normativament; mentre que la llibertat de practicar una religió, com a conseqüència d’una creença de fe, sí que necessita una protecció jurídica perquè afecta a pràctiques i comportaments de persones i col·lectius. Aquesta diferència, que penso que no es baladí, té més pes alhora de dissenyar una llei que les pressions que puguin fer determinats sectors que encara pensen que el fet religiós és un artefacte del pensament premodern.
Tot i que el programa electoral del partit de govern no contemplés de forma explícita aquesta revisió, és parlava de crear una comissió per estudiar si era convenient revisar la llei, la decisió presa per la vicepresidenta del govern era totalment necessària. Tant perquè l’actual llei té unes deficiències que els especialistes consideren tècniques, com perquè des de llavors les comunitats autònomes han configurat la realitat de l’Estat, i això reclama una revisió de la llei en clau de sensibilitat autonomista; com perquè les confessions religioses ocupen un espai social nou i tenen entre elles unes relacions diferents a les pròpies dels anys vuitanta. Com també, perquè la societat espanyola i les seves institucions polítiques ham madurat i han repensat l’encaix del fet religiós.
Això comporta, entre altres aspectes, resoldre adequadament la naturalesa de les relacions de les institucions públiques amb les confessions religioses, el que es podria considerar millorar els punts dèbils i residuals d’alguns signes de confessionalitat; i assumir amb naturalitat la necessària cooperació de les institucions públiques amb les confessions per les seves aportacions positives a la convivència i cohesió social. De forma específica, això comporta reconèixer el sentit positiu que tenen determinats valors religiosos i la notorietat que té el pluralisme religiós dins d’una societat culturalment diversa.
Aquestes són, penso, les raons que haurien de motivar la necessitat d’una revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Em costa més d’entendre aquelles explicacions que justifiquen aquesta revisió només per la necessitat d’equiparar els drets de les confessions religioses minoritàries als que tenen l’Església Catòlica. Per assolir aquest objectiu, no cal modificar aquesta llei. Només cal donar acompliment els respectius acords-llei de cooperació. Des de l’any 1992, data en que es signen els diversos acords entre l’Estat i les confessions protestant, jueva i musulmana, hi hagut temps més que suficient per desenvolupar els continguts d’aquests acords. Sinó s’ha fet, cal cercar les raons polítiques que ho ha impedit. En tot cas, els impediments no eren les deficiències legislatives. Sinó s’ha avançat suficient cal buscar, altres raons més properes a les dificultats de comprensió que alguns sectors del govern han tingut vers el fet religiós i la seva propensió a alimentar algunes visions laiques molt identificades amb el laïcisme de combat francès.
L’herència d’aquesta deriva, que surt periòdicament cada cop que alguna decisió del govern s’aproxima amb visió més oberta al fet religiós, es pot col·lar en alguns dels esborranys del projecte de llei. Un exemple d’això fora proposar fer una Llei Orgànica que aplegui la llibertat religiosa amb la llibertat de consciència. No són conceptes equiparables o situats en un mateix pla conceptual. El segon és una llibertat que no crea comportaments que hagin de ser protegits normativament; mentre que la llibertat de practicar una religió, com a conseqüència d’una creença de fe, sí que necessita una protecció jurídica perquè afecta a pràctiques i comportaments de persones i col·lectius. Aquesta diferència, que penso que no es baladí, té més pes alhora de dissenyar una llei que les pressions que puguin fer determinats sectors que encara pensen que el fet religiós és un artefacte del pensament premodern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada