dissabte, 23 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna. (Jn 6,63b,68b)

L’amor transforma. L’amor és la força interior que esdevé el motor de la vida. Gràcies a l’amor les persones ens podem relacionar honestament i buscant el bé mutu. Creure és estimar. Sense l’amor la fe no té sentit. Déu és amor. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que vull és amor, i no ofrena de víctimes. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors. (Mt 9,13)


Per viure l’experiència creient no cal arribar-hi per la possessió de coneixements refinats. La vivència de la fe neix de la pràctica de l’amor ple als altres. És un camí d’estimació que demana tenir el cor misericordiós per acollir a les altres persones com són i deixar-se transformar per aquest encontre del qual neix l’experiència dels transcendent. Us enaltim Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.  (Mt 11,25)

divendres, 22 de setembre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La pregunta sense resposta que Pilat feu a Jesús: ¿què és la veritat? continua ressonant en els nostres cors. La resposta exigeix primer silenci per escoltar i acollir als germans, després contemplació practicar la misericòrdia i la caritat, i, finalment pregària per contemplar la força de l’amor. Jesús és la veritat. Déu, el nostre salvador , que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,3-4)

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. També vol dir assumir les contradiccions personals, les qual no ha de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. (Mt 16,24)

dijous, 21 de setembre de 2017

L'Església catalana camina en mig del poble

Avui s’han conegut diversos manifestos i declaracions d’eclesiàstics i d’institucions eclesials catòliques que tenen com a rerefons el proper referèndum. Per la complexitat d’elaboració d’aquests escrits els seus redactors no han pogut valorar els gravíssims fet d’ahir. Desconec si hi hauran notes posteriors. Però ben segur que pel to dels escrits. Els bisbes de Catalunya, prenent distància dels esdeveniments polítics, feren una nota el passat mes de maig que ara es repeteix com a mostra de la seva orientació pastoral respecte la situació política de Catalunya. En el seu moment vaig escriure que els bisbes de Catalunya s’havien alineat en la tradició de l’episcopat catalana manifestada en el magnífic document “Arrels cristianes de Catalunya” (1985) renovada, 25 anys després, amb un nou text “Al servei de nostre poble” (2011). Ara, quan el moment polític posa en pràctica algunes de les idees presents en aquests documents, els bisbes de Catalunya havien recordat que “per això creiem humilment que convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional” (nota dels Bisbes de Catalunya 11 de maig 2017).

Seguint aquesta tradició de compromís amb les aspiracions del poble català hi hagut un comunicat conjunt dels abats de Sant Maria de Montserrat i de Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà respectivament, que afirmen amb contundència que els polítics "aquells als quals correspon la responsabilitat de govern, que tenen l’obligació d’interpretar el bé comú del seu país escoltant la veu de la majoria i respectant alhora la dels qui es troben en minoria.. És una nota de paraules mesurades al mil·límetre, on la brevetat del text impedeix aplicar la mirada cristiana, especialment a la llum de la Doctrina Social de l’Església, a la gènesi del conflicte polític que es viu avui a Catalunya.

Finalment, avui també s’han conegut varis posicionaments prou rellevants. Un manifest de 300 capellans i diaques, prou representatius de les diòcesis catalanes i de les ordres religioses de Catalunya. Per evitar equívocs, defugint de l’ambigüitat que solen emprar altres eclesiàstics, aquests mossens afirmen amb contundència “valorant totes les circumstàncies que han portat a la convocatòria per part del Govern de la Generalitat d’un referèndum d’autodeterminació el proper 1 d’octubre i davant la impossibilitat de pactar les condicions per a dur-lo a terme de forma acordada, considerem legítima i necessària la realització d’aquest referèndum” i conviden a votar en consciència “en exercici del dret fonamental que té qualsevol persona a expressar lliurement les seves posicions”. Cristianisme i Justícia, el centre de reflexió social i teològica de la Companyia de Jesús, que te la seu a Barcelona però d’abast a tot Espanya ha publicat una reflexió sobre el moment polític que es viu a Catalunya, amb una atenció especial a l’escalada de tensions dels darrers dies. Per aquesta institució “l'exercici del poder sense política és autoritarisme. S'ha volgut traslladar als tribunals una feina que no els correspon. Apostem per la resolució política i negociada, i no judicial ni policial, del conflicte entre els governs català i espanyol”.

Justícia i Pau, una altra institució de llarga trajectòria en l’església i societat catalana, en un comunicat ha declarat “la nostra extrema preocupació, rebuig i consternació per les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme el Govern i altres institucions de l’Estat espanyol, que suposen una gravíssima ingerència en el dret a l’autogovern i en el funcionament de les institucions catalanes i que suposen un atemptat contra garanties democràtiques i drets i llibertats bàsics, com ara la llibertat ideològica, d’expressió i de participació política i secret de les comunicacions”. Aquesta institució afirma “ens reafirmem en la Declaració de Justícia i Pau en favor de la legitimitat i conveniència d'un referèndum d'autodeterminació”. Una part important de l’Església catòlica catalana, en aquests moments, ha sabut interpretar la gravetat del moment i s’ha situat al costat del poble català seguint l’orientació donada pel papa Francesc, “ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat”.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Etica civil i moral religiosa I

En l’agenda política dels propers mesos apareixen diversos temes que tornaran a obrir el debat sobre l’ètica civil. És evident que l'Estat ha d'actuar segons uns principis ètics que serveixen de fonamentació a les normes jurídiques a l’hora d’ordenar la convivència cívica. Aquests valors ètics provenen del respecte de la dignitat humana i als seus drets. Tots els ciutadans han de compartir aquesta sensibilitat. Aquests valors són irrenunciables i inqüestionables, i formen part del patrimoni cultural comú. La base d'aquesta ètica civil està formada pel conjunt d'elements que, per acord comú, defineixen la dignitat humana. No obstant, aquesta ètica civil, malgrat sorgeixi del diàleg entre les diferents sensibilitats presents en la societat davant els aspectes rellevants de l'existència humana, no implica que, com diu el bisbe José María Setién en el seu llibre “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC, l’existència d’un acord total en la manera d'entendre el que defineix la persona i en què ha de consistir la seva plena realització. 

Per això, entorn a l’ètica civil poden aparèixer en determinats moments alguns conflictes amb algunes tradicions religioses. En algunes ocasions, l'ètica civil i tots els seus desenvolupaments normatius posteriors no coincideix amb les ètiques religioses. Un primer nivell de problema apareix perquè el caràcter imperatiu de les normes ètiques, siguin les pròpies de l'ètica civil de l'Estat o les relacionades amb les religions, no s'expressen de la mateixa manera. Mentre l'ètica filosòfica o religiosa afecta a la consciència de les persones; l'ètica subjacent en l'ordenament jurídic és autònoma a aquesta consciència, ja que la seva font de legitimitat està en l'autoritat i les normes jurídiques són vinculants per sobre del pensament particular. L’autoritat s’ha secularitzat i les confessions religiosos han renunciat a la confessionalitat de les institucions públiques. 

El conflicte entre les disposicions legislatives i els principis religiosos es dóna amb la seva màxima expressió quan les dues ètiques, la civil i la religiosa, aborden aspectes relacionats amb aspectes que afecten als valors bàsics del sentit de la vida. En aquest punt, les institucions religioses, que la seva missió és ajudar a formar la consciència individual dels creients, es poden confrontar amb certes decisions preses legítimament en l'àmbit autònom i secular de la política. La solució d'aquest conflicte no passa ni per la volta al convencionalisme polític o l'adopció d'un laïcisme excloent. Cal assumir el conflicte i, a continuació, explorar les seves solucions des d’un marc més proper a la realitat de la societat civil.

dimarts, 19 de setembre de 2017

Ètica civil i moral religiosa II

Cóm construir l’ètica civil? És possible fer-ho a partir de visions del món més d’un cop enfrontades? El bisbe emèrit de San Sebastià José Maria Setién proposa abordar aquesta qüestió, no en clau de tensió o conflicte, sinó a partir del reconeixement polític del conjunt de valors presents en la societat i que dialoguen per a construir l'ètica civil (Setién, 2007). Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ha d’endegar, quan es volen abordar algunes de les qüestions que posen en debat diferents sistemes de valors, obrir un procés de trobada i diàleg entorn a com tractar aquestes qüestions. Aquesta activitat, diu el bisbe Setién, forma part de les obligacions de l'Estat doncs identificar els valors comuns és una forma de construir el ben comú. També és competència, en aquest cas de les tradicions religioses, abordar aquestes qüestions des de l’especificitat de la fe i dels principis propis de les seves creences. No obstant això, diu el bisbe Setién, l'Església no pot pretendre que l'Estat assumeixi i imposi coactivament la seva pròpia concepció de l'home i del sentit de l'existència humana, amb totes les conseqüències ètico-morals que d’això puguin derivar-se (José María Setién “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC). 

Entorn de la construcció d’una ètica civil hi ha punts de vista molt contraposats. La manera més efectiva de resoldre la tensió moral és assumir que els valors que integren l'ètica civil emergeixen de la mateixa societat a través del diàleg i el consens. No surten de cap imposició, sinó de la trobada sincera. En aquest cas, el paper de l'Estat ha de ser facilitar les condicions perquè es produeixi aquesta trobada i perquè els distints agents i actors socials intervinguin amb llibertat, dialoguin i estableixin aquests valors que ha de ser comunament acceptats. L'Estat ha de promoure la trobada i el diàleg que facilitin l'ètica cívica, però per respecte a la laïcitat que li és pròpia, no pot emetre judicis a favor o en contra de les aportacions religioses o d'aquelles opinions que les rebutgen.

dilluns, 18 de setembre de 2017

La missa de la Festa Major de Barcelona

S’acosta la Festa Major de la ciutat de Barcelona, la festa de la Mercè que es celebra el 24 de setembre. La tradició del patronatge de Barcelona per part de la Mare de Déu de la Mercè ens remet a diversos miracles que l’hi són atribuïts. L’any 1687, Barcelona patí una terrible plaga de llagosta i el poble invoca la protecció de la Mare de Déu de la Mercè. Un cop superada la plaga, el Consell de la Ciutat la proclama patrona de Barcelona. No serà, però, fins al 1868 quan el papa Pius IX declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat. Barcelona, des d’aquell 1868, començà a celebrar festes religioses i populars en honor de la Mare de Déu de la Mercè el 24 setembre. En síntesi, aquesta és la història del patronatge de la Mare de Déu de la Mercè de la ciutat de Barcelona tal s’explica en el llibre Protocol festiu de la ciutat de Barcelona editat per l’ajuntament de la ciutat l’any 2012.

Les administracions locals regulen les seves actuacions per acords plenaris i això és el que feu l’Ajuntament de Barcelona per fixar el protocol festiu de la ciutat. La Gaseta Municipal anuncià, en data del 20 de febrer de l’any 2010 que: el Plenari del Consell Municipal, en sessió del dia 5 de febrer de 2010, ha acordat: Aprovar el Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona, aprovat pel Ple del Consell de la Cultura de Barcelona el 15 de desembre de 2009, donant així compliment a l'encàrrec de la Comissió de 17 de febrer de 2009, d'elaboració d'un protocol festiu de la cultura tradicional i popular de Barcelona. Aquest protocol, vigent al no existir un acord derogatori, diu: “El Matí de Festa Major El Matí de Festa Major amb el conjunt d’actes que el conformen, sempre amb elements tradicionals, és la proposta festiva que té una trajectòria històrica més llarga a les Festes de la Mercè. L’acte sempre es celebra el dia 24 de setembre –Diada de la Mercè– pel matí. Al voltant de la celebració de la Missa concelebrada a la Basílica de la Mercè i de la recepció a l’Ajuntament es succeeixen un seguit d’actes de forta càrrega simbòlica i de gran transcendència festiva.”.


Un dels actes centrals del matí del dia de Festa Major, segons l’acord de ple, és la missa a la Basílica de la Mercè. Curiosament, ni el programa de la Festa Major de Barcelona d’aquest any, repartit àmpliament aquest cap de setmana, o en la pàgina web de la Festa Major, ni s’esmenta l’existència d’aquesta missa ni el seguici d’autoritats que s’inicia al final de la celebració tal como estableix el protocol. L’actual govern de la ciutat ha suprimit tot referent religiós del programa de la Mercè. Alguns dels comuns tenen una manifesta obsessió laïcista de saló o manual. La inclusió de la missa en el programa de de la Festa Major ni hauria afectat la secularització de la societat ni hauria desvirtuat el compromís per la laïcitat de la institució municipal. Fer-ho, a més de seguir un mandat del ple, hauria estat una continuïtat de la tradició popular. De la mateixa manera que el programa festiu afavoreix l’estabilitat d’altres tradicions populars, podria fer-se el mateix amb la missa tradicional de Festa Major sense desmerèixer altres consideracions pròpies de la llibertat de consciència. Ningú està obligat a anar a la missa. Entenc que hi hagi autoritats que no hi vagin. Tenen les seves raons que cal respectar. Però, treure la missa popular de la Festa Major de Barcelona és un simple postureig ideològic.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Primera aportació. “Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? ¿Fins a set vegades? Jesús li diu: No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.” Mt 18:21-22. Ho fem? Mirem en el nostre inventari si tenim a qui encara no hem perdonat. Fem-ho. Estarem en pau.

Segona aportació. “Mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d'aquesta vida, cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre.” Del Pròleg a la Regla de Sant Benet. La vida és viu en cada instant i en cada instant hi ha tot la vida.

Tercera aportació. “Sigues sempre amb tothom el més dolç i suau que puguis." Santa Joaquima de Vedruna. Que bé aniria el món si tothom ho fes. Fem-ho