dilluns, 23 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. V

Llegint a Ibn Sa'd no queda clar qui va tenir la iniciativa de recopilar l'Alcorà, si Umar o Uthman. Part d'aquesta ambigüitat es deu al fet que no se sap amb certesa quina és la data exacta de la mort de l’escriba Ubayy. Fins i tot, en un moment diu que el recol·lector de l'Alcorà va ser el mateix Uthman. Encara que, en un altre moment comenta que el propi Umar havia recollit la revelació de Muhammad en alguns suhufs. En la crònica d'Iban Sa'd tampoc es diu que Hafsa, la vídua de Muhammad, fora dipositària d'una primera redacció de l'Alcorà. Aquest historiador concedeix, tant a Ubayy com a Zayd un paper destacat en la transmissió de l'Alcorà. Considera que tots dos eren uns grans memorions del text de la revelació. Encara que només esmenta que Ubayy va ser el compilador de les fulles soltes de l'Alcorà però no Zayd, a qui el situa fora d'aquesta iniciativa i simplement reconeix que era un expert en temes legals.


Tot i l'ambigüitat mostrada entre el paper d'Umar i Uthman, Ibn Sa'd atribueix a Umar la primera iniciativa recol·lectora de l'Alcorà, que no va poder acabar pel seu assassinat. No aporta més informació per saber com va haver de realitzar aquest procés, encara que va comentar que Ubayy havia realitzat un recull molt estesa per les tropes a Síria però Umar valorava millor els treballs sobre l'Alcorà realitzats per Abu Darda a Damasc. La veritat és que resulta sorprenent el silenci que Ibn Sa'd mostra sobre el que va poder haver fet Uthman a favor del recull de Alcorà perquè contrasta amb la versió oficial de recopilació dels textos alcorànics. Són silencis preocupants segons comenten alguns experts corànics.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. IV

La següent crònica sobre la composició de l'Alcorà es deu a Abu Abd Allah Muḥammad ibn Sa'd simplement conegut com Ibn Sa'd, un musulmà mawla (784-845), qui va donar la seva versió particular de com es va compondre l'Alcorà. En la crònica d'aquest historiador és tan important el que es diu com el que no s'explica. Ibn Sa'd va néixer a Bàssora abans que Ibn Shabba i Bukhari, uns altres narradors de la composició de l'Alcorà que es comentaran a continuació, però va viure molt de temps a Bagdad treballant com a secretari de l'Waqidi, important historiador i biògraf de Muhammad, conegut també per seva adhesió a la corrent islàmic mutazila.


L'obra principal d'Ibn Sa'd va anar al Tabaqat al Kubra, traduïble com Les grans classes o generacions. Una de les primeres obres d'un nou gènere bio-historiogràfic denominat Tabaqat. En aquesta obra Ibn Sa'd, després de descriure la vida de Muhammad explica un seguit d'informacions sobre els primers transmissors de la revelació després del, i de manera particular esmenta a qui havien memoritzat l'Alcorà en vida d'aquell. Les diferents informacions biogràfiques estan organitzades per diferents Akhbar juxtaposats sense que hi hagi cap fil argumental entre ells. Sorprèn que Ibn Sa'd no esmenta per res la intervenció Abu Bakr en la recol·lecció dels escrits primitius de l'Alcorà i queda ambigu el paper d'Uthman en l'elaboració de l'Alcorà. En contraposició amb el que s’ha comentat abans, Ibn Sa'd té clar que l’escriba important en la recopilació de l'Alcorà fou Ubayy a qui anomena escriba de la inspiració.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Creure és comprometre’s amb la justícia, la veritat i la pau. Entre elles transiten moltes virtuts que donen cos a la fe. No podem restar indiferents al que passa al nostre entorn. Ens guien la compassió i la misericòrdia. L’amor esdevé l’eix que orienta la vida. I la contemplació acompanya a l’acció per la construcció del nou món. El Senyor envià els deixebles perquè anunciessin a la gent: el Regne de Déu és a prop vostre. (Lc 10,1,9).

Bon dia a tothom. La societat humanitzada necessita fonamentar-se en el perdó. Cal saber perdonar tantes vegades com faci falta. La rancúnia empobreix les relacions humanes, mentre que el perdó redimeix l’esperit i allibera el cor de l’odi.

Si tinguéssiu en compte les culpes,
¿qui es podria sostenir?
Però és molt vostre perdonar
i això ens infon respecte.
Salm 129


Hem de sincers amb nosaltres mateixos i amb els altres. No podem simular unes qualitats o uns sentiments que no tenim. Hem de dir sempre la veritat. Recordem la dita que abans s’atrapa a un mentider que a una persona coixa. Guardeu-vos del llevat dels fariseus, vull dir de la hipocresia. No hi cap secret que tard o d’hora no sigui revelat, no hi ha res amagat que tard o d’hora no si conegut. (Lc 12,1-2)

divendres, 20 d’octubre de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Massa sovint tenim el cor dur a les injustícies que ens envolten o fem oïdes sordes a les persones que ens parlen de la necessitat de construir un món més just i fraternal. Sembla que tinguem el cor de pedra i un esperit incommovible al sofriment dels altres. La vida ens exigeix no endurir el cor i ser compassius i benignes, estimar i perdonar tants cops que faci falta. No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu. (Salm 94,8ab)


Molts cops som exigents amb els altres i condescendents amb nosaltres mateixos. Estem cecs a veure que tenim un cor de pedra, mentre demanem amor. Tota conversió comença en el cor. En la purificació sincera de l’esperit. Un fariseu va convidar-lo a menjar a casa seva. Jesús hi anà i es posà a taula. El fariseu es va estranyar quan veié que no s'havia rentat ritualment abans de dinar. El Senyor li digué: --Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins? Doneu com a almoina allò que hi ha a les copes i als plats, i llavors sí que tot us quedarà purificat. (Lc 11,37-41)

dijous, 19 d’octubre de 2017

No vull ser un vell vençut

Avui, no tenia masses ganes d’escriure la meva petita reflexió diària. Em sentia buit, sense alè vital per embastar paraules capaces d’anunciar les meves esperances. Caminava sota la pluja sense ganes de trobar esguard. Estic dolgut i cansat de tanta estupidesa de l’Estat espanyol. El seus governants i les forces polítiques que li donen suport són insolents i no s’avenen a raons. Tenen fets els veredictes sense escoltar els testimonis. Les seves sentències estan ja escrites, no per jutges d’ofici, sinó per polítics manipuladors d’odis encegats. No cerquen el diàleg sinó la humiliació dels catalans que no són com ells. Exposen lladrucs estèrils d’idees amb ulls sanguinolents de por. Bramen venjança i prostitueixen el país que els ha vist néixer. Han vestit Espanya amb les pitjors camises blaves arnades de vells records de dictadures.

Mentrestant, molts catalans transitem cap la incertesa sense saber que ens espera al darrera de la foscor o després del telenotícies. No sóc cap heroi, sóc més covard que valent, però vull poder explicar-li algun dia al meu net que no vaig perdre la dignitat fins i tot en els moments més difícils. De nou, he trobat consol en paraules poètiques. Agreixo l’encert d’un amic en enviar-me uns fragments del salm 10 (9B). Belles paraules que aporten ales a l’esperança per suportar l’espessor del moment. No vull ser un vell vençut, per això elevo en la nit un cant a crits. 

Com és, Senyor, que us quedeu tan lluny,
que us amagueu als moments de desgràcia?

L'impiu, insolent, persegueix el desvalgut,
se n'apodera amb les intrigues que trama.
I tota hora la intriga vicia els seus camins.
Pensa en el seu cor: 'Déu se n'oblida,
aparta els ulls i no veu res'.

Té la boca plena de malediccions,
d'enganys i violència;
amaga sota la llengua conjurs i maleficis.
Es posa a l'aguait a l'entrada del poble
per assassinar d'amagat l'innocent.

Alceu-vos, Senyor, esteneu la mà,
no us oblideu de l'indefens.
Senyor, desarmeu el dolent,
que respongui de la seva impietat.

Heu sentit, Senyor, el desig de l'indefens:
enfortiu el seu cor, escolteu-lo,
per fer justícia al pobre i a l'orfe,
que mai més no els faci por l'home que és terra

dimecres, 18 d’octubre de 2017

La mentida com estratègia política

Hi ha una dita, que diu «La primera víctima quan arriba la guerra és la veritat». Aquesta frase, atribuïda al senador nord-americà Hiram Johnson el 1917, fou pronunciada fa gairebé cent anys durant la Primera Guerra Mundial. Ara vivim una situació que, no és una guerra de confrontació armada, per la qual cosa podríem matissar la dita amb “la primera víctima quan arriba un conflicte és la veritat”. Penso que això és el que està succeint ara al nostre país. Durant aquests dies s’han dit mentides de l’alçada d’un campanar.

De totes les mentides d’aquests dies, voldria retenir la insistent afirmació del ministre d’afers exteriors de l’Estat de que a Catalunya no s’ensenya prou el castellà o aquella altra de que en algunes escoles s’ensenya a odiar Espanya. Són mentides greus. Gravíssimes. Qui les escampa són moralment condemnables perquè falsegen la veritat per treure’n un rèdit personal. Però també tenen una greu responsabilitat política perquè, per tal d’arreplegar vots, fomenten l’odi en lloc d’entesa. Amb odi no es resolen els conflictes, ans al contrari se’ls porten per viaranys de difícil reconducció. L’odi enfosqueix la raó i impedeix donar resposta a la intel·ligent pregunta del poeta Antonio Machado “¿La teva veritat? no, la veritat; vine amb mi a buscar-la”.


dimarts, 17 d’octubre de 2017

El poble català, un poble digne, un poble cívic

Els catalans som un poble meravellós. Tot i les continuades agressions rebudes per l’Estat sabem respondre amb civisme. Poden empresonar als dirigents dels moviments populars per la independència, però mai podran emmudir la dignitat del poble. Aquest civisme contrasta amb el desaforament verbal del dirigent del PP català, Xavier García Albiol. Ahir, aquest personatge celebrà l’empresonament de Jordi Sànchez  i Jordi Cuixart dient: "El estado de derecho pone a cada uno en su sitio". Té raó aquest mentider, cínic i burleta dirigent polític del PP. La justicia posa Jordi Sánchez i Jordi Cuixart a la presó i la infanta Cristina i Iñaki Undargarin a Suïssa, segueixo?. La justícia és la que és. No és cap secret que no es pot ometre una opinió sincera sobre la justícia perquè un pot acabar malament. Encara recordo les diligències a l’alcalde de Jerez, l’andalusista Pedro Pacheco, l’any 1985 per haver dit “la justícia es un cachondeo”.

De nou, trobo consol espiritual llegint els poetes clàssics catalans. Avui es Salvador Espriu. Trobo adient per la situació actual el poema XLVI de la Pell de Brau.

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Sento que aquest poema pot complementar-se amb els versos finals d’un altre poema de Salvador Espriu, en aquest cas Inici de càntic en el temple.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".