dilluns, 31 de juliol de 2017

Sant Ignasi de Loiola

Avui és sant Ignasi de Loiola. Aquest home, noble i cavaller, abandonà les comoditats de la seva condició social i les aventures guerreres de la seva condició militar al servei dels castellans, per servir només a Déu. El camí per donar aquest pas fou un camí de conversió que culminà en la vetlla d’armes al monestir de santa Maria de Montserrat. Durant la seva pujada cap al monestir deixà la seva roba de militar i es vestí de peregrí. Amb aquest canvi exterior comença el seu canvi interior a través de l’anomenada vetlla d’armes en la llavors petita esglesiola romànica de tres naus situada a mig camí entre l’actual plaça i l’atri de la basílica que tots coneixem avui.


Ignasi de Loiola comprovà que tot procés de conversió o de transformació interior necessita un mètode que ajuda a caminar cap a l’encontre i el servei de Déu. A partir de lectures espirituals fetes a Montserrat, Manresa i altres llocs, sant Ignasi escriví el seu conegut llibre dels Exercicis Espirituals. Probablement, en la seva estada al monestir de santa Maria de Montserrat, deuria conèixer el llibre de l’abat García de Cisneros Exercitatorio de la vida spiritual considerat com un referent en els orígens de la gran obra espiritual ignasiana. L’obra de sant Ignasi culmina amb la fundació de la Companyia de Jesús, institució que esdevé fonamental per entendre fins avui l’Església catòlica. Els jesuïtes, fundats els 1540, han conegut motes vicissituds al llarg de la seva dilatada història, entre les quals hi ha persecucions, algunes d’elles en el nostre país en el segle passat, però en cap moment han defugit del seu compromís fundacional. Els cristians hem d’estar agraïts als jesuïtes, avui família jesuítica, de la qual modestament formo part, perquè el seu testimoniatge ajuda a fer creïble la fe cristiana en un món massa incrèdul o indiferent a la causa de Jesús.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Vilanova de Meià

La majoria de persones estan vinculades a un lloc concret. Generalment és el lloc on una persona neix, tot i que les circumstàncies de la vida, sempre més torçades del que hom vol, poden fer que aquest referent geogràfic canviï. Els emigrants, per exemple, fugint del seu lloc d’origen per raons econòmiques, o els refugiats que ho fan per raons polítiques, han d’adaptar-se i adoptar com a propis altres paisatges. Cal reconèixer que no sempre aquestes emigrants o refugiats acaben de sentir-se integrats en els països d’acollida i sempre es veuen com a forasters permanents.


Hi ha altres persones, com és el meu cas, que voluntàriament hem escollit adoptar com una pàtria circumstancial. Es tracta d’una pàtria diferent a l’anomenada xica. Això és el que m’ha passat amb a partir de la meva relació amb Vilanova de Meià, petit poblet meravellós de la Noguera. Els meus vincles amb aquest indret s’han forjat al llarg de més de trenta anys. Amb tossuderia m’he fet adoptar per Vilanova de Meià i la seva gent. Bé, alguns més que altres, perquè també en cada lloc hi ha gent tancada als forasters. He integrat tots els racons de Vilanova en la meva experiència vital de tal manera que, parafrasejant a un salmista diria “que si m’oblidava de tu, Vilanova, que s’enclasti la llengua al paladar”.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La vida ens dóna cada dia moltes oportunitats per estimar als altres. Cada dia està ple de moments on les persones podem descobrir el misteri de la vida i comprendre el seu sentit. No endurim els nostres cors. “No enduriu, avui, els vostre cors, escolteu la veu de Déu”. Salm 94,8

Ningú és una illa, les persones som ésser socials i vivim als costat d’altres persones. Aquestes tenen sentiments i expressen esperances. Hem de saber escoltar-los i acollir el que necessiten. “El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls” . (Mt 13, 13)


De la mateixa manera que prenem els aliments per nodrir-nos hem d’alimentar l’esperit. Cada dia hem de cercar moments per alimentar el nostre esperit. Hi ha moltes pràctiques que poden ajudar-nos a mantenir-nos espiritualment vius en mig de les activitats quotidianes. “El Senyor, benigne i entranyable, instituí un memorial dels seus prodigis: donà un aliment als qui el veneren” (Salm 110,4-5)

divendres, 28 de juliol de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La contemplació pot ser la resposta a una crida. Es pot sentir una crida interior orientada a descobrir com ens parlen les coses. Per copsar-ho només cal estar atents i  escoltar des del silenci. Llavors tot esdevé comprensible i el nostre cor s’omple del valor del incomprensible que viu en nosaltres. “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi”. Ap 3,20


La vanitat és una mala consellera. Els seus sinònims: altivesa, arrogància i supèrbia, també. Els fums de superioritat alimenten la vanaglòria perquè són gegants amb peus de fang. L’error és atribuir-nos uns mèrits que no tenim. L’actitud desitjable és el servei i la humilitat. El fer les coses per amor, no per benefici propi. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres”. Mt 20,26-28

dijous, 27 de juliol de 2017

La fe expressiva en l’amor

He trobat en la pàgina Parròquies i Evangelització un escrit de Pere Domènech que expressa molt bé el sentit de l’amor cristià. Resumeixo el que s’anomena Decàleg de la fe expressiva en l’amor. L’escrit d’en Pere comença recordant-nos el que es diu a Gàletes 5,6 “Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho; només compta la fe que actua per l'amor”. A partir d’aquesta afirmació en Pere Domènech es pregunta i respon: “La veritat de fons i de vida de l’Evangeli és estimar als altres i a Déu. Com estimar als altres?. Fent el bé. Com estimar a Déu?. Fent el bé als altres i deixant el cap i el cor oberts al sentit de Déu. Ningú veu Déu, però el seu silenci i les seves petjades poden trobar-se en el cor i en la vida, en una actitud de fons i englobant de la vida en totes les seves expressions”. La proposta resumida en diversos punts és:
  1. La raó ha de guiar el teu cor. És tota la persona la que estima, i aquesta ha de ser assessorada sempre per la raó.
  2. Estimaràs sense buscar utilitat.
  3.  No confondre amor amb egoisme. L’amor només pensa en el bé i en la realització de l’amic i de la persona estimada.
  4. L’amor ajuda a superar les dificultats i diferències. Amb l’amor i per l’amor, “sentiràs l’alegria de viure”,
  5.  L’amor t’exigirà disponibilitat.
  6.  No oblidis que l’amor és un art. En qualsevol art, són necessaris tres passos per aprendre’l: domini de la teoria, domini de la pràctica, i considerar-lo com quelcom fonamental en la teva vida.
  7. Descobriràs que l’amor humà no és un joc barat.
  8. Amb l’amor construiràs convivència. Comunió fraterna.
  9. Déu és la font de l’amor. Sant Joan ens diu que Déu és amor i llavor de tot amor. “L’Amor és Déu” (1 Jn 4,7)
  10. L’amor és la font de vida. Amb el teu amor donaràs sentit a les persones amb les quals convius, i elles seran per a tu, motiu de bé i encaminament de sentit a la vida.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Gràcies Pasqual Maragall

Confesso que sóc maragallista convençut i orgullós de ser-ho. Reconec que Pasqual Maragall ha estat un polític excepcional. Gràcies al seu lideratge Barcelona abandonà el provincialisme i somnolència que un sector de la burgesia catalana li havia contagiat.  Gràcies a Pasqual Barcelona la ciutat recuperà la seva autoestima i la situà a unes cotes insuperables. El mateix hauria pogut fer per Catalunya si els seus correligionaris i els primers signes d’una infermetat amb nom de dona no li haguessin impedit. Pasqual Maragall sabé assumir el lideratge de la ciutat i creà les complicitats necessàries perquè molts barcelonins estimessin com ell aquesta Barcelona que començava a retrobar-se a ella mateixa. Els barcelonins es sentien propietaris de nou del seu futur i el volien construir amb orgull.

Avui Barcelona és una ciutat molt diferent a la ciutat en blanc i negra heretada per Pasqual Maragall. La ciutat d’avui no se sembla en res a la que vaig conèixer com a nen, adolescent i quan començava a formar una família. Ara, el tenir uns referents prou clars, puc comparar i agrair a Pasqual Maragall, així com els polítics i tècnics que l’acompanyaren, la seva Barcelona somiada. Gràcies a tots ells la ciutat avançà prodigiosament i els ciutadans esdevingueren els grans protagonistes de la història del canvi de la ciutat.


En ocasió dels vint-i-cinc dels jocs olímpics s’ha evocat un esdeveniment que canvià radicalment la ciutat. Aquests jocs canviaren també el pensament dels barcelonins. Han passat molts anys i la ciutat, i les persones, hem anat canviant i han aparegut un nous protagonistes. Molts dels quals no han participat en aquest procés de transformació i, en certa manera no se’l senten del tot seu. Això és un petit dèficit que cal resoldre. Avui ens cal que l’elit política i social que dirigeix la ciutat sàpiga interpretar el que li passa, encerti en la diagnosi i proposi l’alternativa encertada. En el seu moment, Pasqual Maragall sabé fer-ho, ara cal que els governants tinguin el mateix encert. Però també cal que els ciutadans mostrin les mateixes responsabilitats i complicitats que tinguérem quan Pasqual Maragall ens convidà a somiar una nova Barcelona. De nou, els barcelonins necessitem una nova Icària.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.

Rellegint un text escrit fa uns quants anys he vist que encara té prou vigència per tornar-lo a publicar. En aquest text reflexionava sobre el fet de que els catòlics catalans som diferents de la resta de catòlics del nostre entorn, però aquesta diferència no significava no debilitat no afebliment. L’escrit deia:

La recent inauguració de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a estat una excel·lent ocasió per comprovar que, a Catalunya, la relació entre l’àmbit polític i social, i l’Església catòlica es normal. En l’acte inaugural coincidiren el President de la Generalitat, el cardenal arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i la consellera de Sanitat. Cada una de les institucions implicades en l’Hospital de Sant Pau explicà el sentit que tenia aquest hospital en l’espai de la ciutat, en el treball assistencial i en l’àmbit de la política sanitària; així com el sentit de les futures activitats que es desenvoluparan en els antics pavellons modernistes de l’hospital. Fou un acte joiós: era la inauguració d’un nou equipament i un acte de normalitat democràtica i maduresa social.

A Catalunya, les relacions entre les institucions públiques i l’Església catòlica es basen en el respecte mutu i el reconeixement dels valors que la religió aporta avui a la societat. Dins de l’Església catòlica espanyola no tothom considera que l’Església catalana sigui una església vigorosa. Quan es pregunta que vol dir ser una Església vigorosa, la resposta és ben curiosa: hi ha poc seminaristes i els laics no estan presents en els moviments de l’església. Aquesta visió contrasta, curiosament, amb l’opinió del que fins fa poc era el nunci de la Santa Seu a Espanya. Aquest, en ocasió de l’acte de la Facultat de Teologia de Catalunya en motiu del seu 40 aniversari, diuen que a l’acabar la cerimònia institucional demanà la traducció a l’italià de les paraules del president de la Generalitat per enviar-les a Roma com a evidència de la bona relació, i del reconeixement del paper social de l’Església que tenia el govern de la Generalitat. També es comenta la bona impressió que se’n portà aquest nunci en la missa de la Festa de la Mercè, amb l’assistència del president de la Generalitat i de l’Alcalde de Barcelona, i com després de la cerimònia, les institucions eclesial i política anaren caminant pel carrer en comitiva des de l’església de la Mercè fins a l’ajuntament de la ciutat sense cap problema. El nunci pogué comprovar, en viu i en directe, que a Catalunya el diagnosi catastrofista de l’Església catalana és molt interessat i tergiversat. Es comenta que aquest, i altres qüestions, impressionaren positivament al nunci Manuel Monteiro de Castro. Suposa que aquest canvi de criteris de l’antic nunci fou, entre altres fets, el detonant de la furibunda campanya contra seu iniciada per la caverna del catolicisme espanyol.


Per més que es critiqui, i mai s’ha deixat de fer-ho, a l’Església catalana cal afirmar el camí de presència eclesial promogut per la comunitat catòlica catalana. Cal seguir per senda marcada pel Concili Provincial Tarraconense sense dubtar de la se va bondat. A Catalunya els catòlics vivim una experiència eclesial diferent, amb unes expressions de fe pròpies d’una cultura particular i hereus d’una tradició que sempre s’ha afirmat universal. Però cap d’aquestes realitats ens debilita com a cristians i afebleix a l’Església. Més aviat enforteix el testimoniatge cristià i ens apropa a la renovació paulina d’explicar la fe a través de la cultura del nostre temps. És aquesta dinàmica eclesial la que fa possible evitar els conflictes que solquen a l’Església espanyola. És aquesta voluntat d’entesa, per exemple, la que ha fet possible el consens que la recent aprovada Lleis d’Educació ha trobat en l’escola cristiana. Les discrepàncies que es poden donar, com és lògic, entre el poder polític i l’Església, s’estan resolent pel diàleg i no per l’enfrontament moralment desqualificatiu. De tot això es pot concloure afirmant que els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.