dijous, 22 de juny de 2017

Els mutazilites I

Està molt estesa la idea, en part estesa en forma d'estereotip, del gran uniformisme on sunnites, majoritaris, i xiites, minoritaris, es reparteixen la diversitat d'aquesta religió. No obstant això, al llarg de la història de l'islam van ser apareixent corrents i tendències que, d'una o altra raó, no sempre del tot conegudes, van acabar per desaparèixer. Un d'aquests grups van ser els denominats els mutazilites. Aquest corrent de l'islam es va originar durant el califat Omeia i va tenir la seva màxima expressió entre els segles VIII i X sota el califat abbàssida, especialment quan durant un cert temps va ser assumida com a doctrina d'estat durant el califat d'Al Mamún. La visió tradicional de l'islam va combatre des del seu inici als mutazilites, entre altres raons, per qüestionar el caràcter etern de l'Alcorà. Els mutazilites van desaparèixer pràcticament al segle XIII.

Conta la tradició musulmana que el moviment mutazilí fou fundat a Bàssora per Wasil ibn Ata (699-728) arran d'una disputa teològica en relació a la condició de pecador a l’islam. Segons el punt de vista de Wasil, el musulmà que ha pecat no perd la condició de creient en l'islam, per això no ha de ser considerat infidel, però tampoc és estrictament un creient. Wasil pensa que el pecador està situat en una condició intermèdia entre l'infidel i el creient pot sempre passar, sense cap dificultat, a la condició de creient.

Quan Wasil va exposar el seu punt de vista va ser molt criticat i va ser estigmatitzat com algú que s'havia separat del corrent principal de l'islam. D'aquí el nom d'aquest moviment, mutazilisme, que pot traduir-se com escola separada. Els membres d'aquest grup es denominaven a si mateixos com els Ahl al Tawahid wa l'Adl, persones de monoteisme i justícia. Molt probablement el nom mutazilí fora donat bàsicament pels seus detractors. El nom mutazilí apareix per primera vegada a principis de l'islam quan Ali va disputar el lideratge de la comunitat musulmana després de la mort d'Uthman. Hi va haver un grup de musulmans que no van prendre partit per cap dels bàndols en disputa situant-se en una posició intermèdia van ser denominats mutazilites. Alguns autors, sostenen que els mutazilites liderats per Wasil eren una simple continuació que aquest grup primitiu.

dimecres, 21 de juny de 2017

El civisme i la Guàrdia Urbana

Des de fa un dies que faig la mateixa pregunta als taxistes de Barcelona: ¿veu sovint els agents de la Guàrdia Urbana pel carrer?, ¿ percep que la Guàrdia Urbana es preocupa de mantenir el civisme en la conducció dels barcelonins? La resposta sempre és la mateixa: no. Tots coincideixen en l’observació de que els agents de la Guàrdia Urbana no estan en els carrers de Barcelona. Tinc la mateixa sensació. Els civisme en l’entorn urbà d Barcelona s’ha anat degradant de manera alarmant en els darrers anys. No és només el fet que alguns ciutadans, de la categoria vianants, mostrin comportaments fora dels cànons considerats cívics, també alguns conductors de cotxes, alguns ciclistes i alguns usuaris de patinets o altres andròmines amb rodes poden ventar-se del seu poc civisme. Dóna la impressió que, davant l’absència del poder vigilant de la policia local, alguns ciutadans han deixat el civisme a casa seva i s’han fet uns petits tirans de l’espai públic. 

És veritat que els comportaments cívics han de basar-se en la capacitat d’autocontrol de la ciutadania, però no està demés que la policia local, la Guàrdia Urbana en el cas de Barcelona, en nom de la seva competència de policia administrativa actuï per regular el compliment de les ordenances de civisme o altres normes de facilitin la bona convivència. La meva percepció, contrastada amb altres opinions, és que la Guàrdia Urbana de Barcelona ha deixat de fer una de les seves funcions bàsiques. Davant de casa meva, en un cruïlla molt transitada per ciclistes transitant pel carril bici, un percentatge molt petit s’atura quan el seu semàfor està en vermell. Si m’acosto cap al centre de la ciutat, he de procurar esquivar els ciclistes que fan eslàloms entre els vianants o, en el cas d’agafar el cotxe, en més d’una cruïlla no puc creuar perquè alguns conductors han decidit, malgrat l’evidència de l’embús, obstruir el pas de la cruïlla. Un conjunt de despropòsits que si el ciutadà incívic es sentís més controlat per qui té la delegació d’autoritat, la Guàrdia Urbana, pot ser decidiria comportar-se d’una altra manera i tots ens sortiríem guanyant. Els governants municipals barcelonines haurien de revisar si les seves decisions sobre civisme i seguretat pública són les més adequades.

dimarts, 20 de juny de 2017

Wahhabisme

Els analistes interpreten que els recents moviments geo-estratègics d’Aràbia Saudita obeeix a pressions del wahhabisme saudita per assegurar el seu projecte d’islamisme política. ¿Què és el wahhabisme?

El wahhabisme (wahhabiyyah en àrab) és un moviment relativament modern dins dels sunnites. El whabbisme fou fundat per Muhammad ibn Abd al Wahhab al segle XVIII a Nechd (Arabia central). Pot considerar-se una interpretació de l’Islam derivada del salafisme a partir de les idees proposades per al Wahhab en la seva obra Kitab at-tawhid (Llibre del monoteisme). La seva doctrina es basa en l’eliminació de les escoles d’interpretació de l’Alcorà i la interpretació literal del text sagrat a fi d’eliminar de l’Islam les lectures desviades. Pot considerar-se una corrent fonamentalista dins dels sunnisme. Algunes tendències wahhabites consideren heretges a la resta de sunnites. Els wahhabites apliquen amb rigor la llei islàmica i tenen un gran desig d’expansió de l’Islam. El wahhabisme afirma que l’Alcorà i els hadith són els texts bàsics i únics per l’Islam. Perquè aquestes textos interpreten directament les paraules del profeta Mahoma. La seva teologia és puritana i legalista en matèria de fe i de pràctiques religioses. Els wahhabites es consideren que són els defensors de l’Islam i proposen restaurar la seva identitat contaminada per les innovacions, les supersticions, les heretgies i la idolatria. Representen la visió més conservadora de l’Islam. Alguns grups whabbites han inspirat moviments islamistes intransigents i violents. No obstant, dins del wahhabisme hi ha també una corrent que està en contra de l’ús de la violència. El gran muftí de l’Aràbia Saudita, màxima autoritat religiosa d’aquest país, ha condemnat els atentats terroristes.

Per tal de retornar als orígens de l’Islam, els wahhabites prohibeixen escoltar determinades músiques, dibuixar éssers humans o altres éssers animats, pregar davant les tombes, àdhuc la de Mahoma, celebrar el naixement de Mahoma i estan en contra de qualsevol actualització del pensament islàmic. El rigorisme wahabbita es manifesta en tots els àmbits de la vida cultural, social i política. Donat que el wahhabisme no reconeix cap legitimitat jurídica fora de l’Alcorà els països que segueixen aquesta escola les seves lleis estan condicionades pel text sagrat islàmic, l’Aràbia Saudita  no té Constitució perquè ja que es considerà que l’Alcorà és la constitució.

La raó de l'important desenvolupament del wahhabisme a l’Aràbia Saudita és per l'estreta vinculació del fundador d'aquest pensament amb els inicis de la casa dels Saud. Muhhamed ibn Ab al Wahhab s’alià, a través del matrimoni de la seva filla amb el fill de Muhammed ibn Saud líder de la casa dels Saud de la qual s’origina la dinastia saudita. Per això el wahhabisme és avui la corrent oficial a l’Aràbia Saudita i és dominant a Kuwait i Qatar. Malgrat aquesta estreta relació, els saudites qualifiquen el seu islamisme com a salafista, i no volen ser qualificats com a wahhabites, perquè estan també pel retorn a l’Islam primigeni. Però, malgrat l’ús del terme salafista en el context saudite, aquest no té res a veure amb la doctrina salafista desenvolupada per Muhammad Abduh i que donà origen al moviment salafista.

El terme wahhabisme és més propi dels medis de comunicació o en l’àmbit polític. A partir de 1924, quan la dinastia de al-Saud conquereix la Meca i Medina, i passa a controlar la peregrinació anual als llocs sants (Hajj) el wahhabisme passa a tenir una gran influència sobre el món musulmà. La presència anual de peregrins a la Meca és aprofita pel wahhabites per donar a conèixer el seus punts de vista. La influència del wahhabisme està associada als els importants recursos econòmics que té l’Aràbia Saudita a partir del petroli. Per assolir els seus objectius teològics els wahhabites utilitzen les escoles còrniques de l’Aràbia Saudita, a les quals van alumnes de tot el món, especialment els de la tradició sunnita; financen mesquites i centres d’estudis islàmics en diversos països com fou el cas de la mesquita de Madrid, Centro Cultural Islámico de Madrid, coneguda popularment com la mesquita de la M30, la qual fou finançada, en part, amb capital saudita.

dilluns, 19 de juny de 2017

Ibn Rushd-Goethe, la mesquita mixta de Berlin

La notícia pot haver passat desapercebuda: a Berlin a la mesquita Ibn Rushd-Goethe homes i dones preguen tots plegats. Aquest gest s’ha interpretat per un sector de l’islam com una ofensa. El nom de la mesquita és una homenatge a Ibn Rushd, Averroes, el savi cordovès desterrat al segle XII pel rigorisme almohade i a Johann Wolfgang von Goethe, el gran escriptor alemany. La comunitat musulmana d’aquesta mesquita és oberta. Afirmen que poden venir a pregar sunnites, xiïtes, alevís, homes, dones, homosexuals ... Tots menys els fidels amb burca i amb nicab, perquè la igualtat de gènere és un dels principis bàsics de la filosofia d’aquesta mesquita.

En aquest mesquita la crida a l’oració també la fan les dones. És normal escoltar “Allahu Akbar”, dit per un veu femenina mentre homes i dones es preparen per pregar. Preguen junts, barrejats, homes i dones uns al costat dels altres. Amb aquest gest han acabat la tradició secular de segregar les dones dels homes, situades en un lloc menys prominent. Un home i una dona dirigiren l’oració del divendres passat i, com ha gest d’integració interreligiosa, al finalitzar l’oració musulmana dos rabins feren una petita pregària jueva. Aquests musulmans han ensenyat a tot el món com, davant unes interpretacions violentes i integristes de l’islam, hi ha un altre camí per viure diferent la fe musulmana.

La mesquita on homes i dones preguen junts és un exponent del canvi que s’està produint en una part de l’islam d’Europa. Aquests musulmans han abandonat les concepcions tradicionals de l’islam i han emprés el camí de construir una fe articulada amb els paràmetres culturals europeus. Tot un canvi de paradigma.

diumenge, 18 de juny de 2017

La tragèdia dLa tragèdia de la torre Grenfell com a metàforae la torre Grenfell com a metàfora

L’incendi a la torre londinenca de Grenfell i la forma com el govern de Gran Bretanya gestionà la tragèdia evidencien la magnitud de la incapacitat de les polítiques neo-liberals de resoldre els problemes del nostre temps. La construcció d’aquest edifici, i molt especialment la seva rehabilitació d’ara fa un any, evidencia que lluny estan aquestes polítiques dels objectius de la justícia social. L’ús de material prohibit o desaconsellat com ornamentació de façanes d’edificis alts per la seva alta combustió només és explicable per haver primat els criteris d’estètica urbanística, bàsicament per camuflar el caràcter social de l’edifici en un entorn d’habitatges benestants.

La total ignorància per part de les autoritats del districte a les queixes dels veïns per la manca de mesures preventives contra els incendis és una altra evidència de l’estat de la situació. Les autoritats governamentals britàniques són contràries, per raons ideològiques, a la idea de regulació per la qual cosa havien trobat injustificat una revisió de regulació específica de les mesures contra els incendis. Aquestes mateixes autoritats reaccionaren tard i malament al dolor dels familiars afectats per la tragèdia. La fredor i distància mostrada per la primera ministre amb aquests familiars és un símptoma més de la desconnexió mostrada per una determinada comprensió de la política. Els ciutadans volen ser comptats com actors de les polítiques públiques i no ser tractats com a súbdits. Els problemes percebuts pels ciutadans són importants, al menys així ho consideren ells, tinguin més o menys raó. La política freda i distant practicada per alguns governants contrasta amb la calidesa que molts ciutadans esperen avui de les autoritat públiques

dissabte, 17 de juny de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Confessar-se creient significa experimentar la confiança amb Déu. Tenim una dita catalana que diu: “Que Déu faci més que nosaltres” que expressa d’alguna manera aquesta idea. Hem de reconèixer que les persones som limitades i això ens porta a confiar amb la bondat divina com a font de seguretat. “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida ¿qui em pot esfereir”. (Salm 26,1-2). 

Més d'un cop hem sentit o hem dit l'expressió fer les paus. És una bona expressió que resumeix perfectament les actituds que calen tenir en l'ofici de la vida. Hem de saber reconciliar-nos amb les altres persones perdonant les seves ofenses. Dóna pau i saviesa en el cor. "Ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena , vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena" (Mt 5,23-24) 

La confiança dóna seguretat i pau a l’esperit. Hem d’aprendre a confiar amb altres persones. Cal obrir el cor i saber abandonar la falsa seguretat de pensar que som autosuficients per anar per la vida. Viure és confiar. “El Senyor m’il·lumina i em salva, ¿qui em pot fer por? El Senyor és el mur que protegeix la meva vida ¿qui em pot esfereir?”(Salm 26,1-2)

divendres, 16 de juny de 2017

Glosses per a vida quotidiana

L’amor dóna sentit a la vida. L’estimar és un art que s’aprèn i cal saber-lo practicar. Estimant als altres ens trobem a nosaltres mateixos. L’amor fa descobrir els múltiples replecs de la vida. Qui estima es troba a si mateix i troba la pau. “Déu és amor, el qui està en l’amor està en Déu i Déu en ell”(1Jn 4,16b)


Estem cridats a ser sal i llum del món. Per més que hàgim sentit, no sempre actuem d’acord amb aquesta proposta. Hem de saber presentar al món el que és genuí de la fe cristiana i ho hem fer com a proposta d’humanització. No estem fora del món, ni contra el món. Formem part responsablement del món i vivim uns valors que creiem que són bons per alliberar a les persones de les injustícies i de les opressions, materials i espirituals. “Sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust ¿amb què la tornarien salada? ... Vosaltres sou la llum del món”.(Mt 5,13 i 14)