dissabte, 24 de febrer de 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha moments que podem sentir-nos aclaparats pels problemes. Les preocupacions poden afeixugar-nos, fins hi tot preocupar-nos i entristir-nos. És normal que davant d’aquestes situacions, des del més profund del cor, reclamem ajut i ens obrim a l’acolliment càlid que ens donen altres persones. Per això nosaltres cada dia podem obrir el nostre cor per acollir a persones afligides. No endurim el nostre cor. Allunyeu de nosaltres els mals que ens afligeixen (Salm 24,22)

Viure confiats dóna felicitat. Experimentar la confiança omple de pau. Si confiar és complaent, també hem de procurar que les altres persones confiïn amb nosaltres. La confiança és una relació bilateral construïda amb acolliment i amabilitat.

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena el repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
(Salm 22)

Hem de ser amables en les nostres relacions. No hem d’enfadar-nos, ni contribuir a que les altres persones estiguin enfadades. En tot moment, hem de ser respectuosos, no menysprear als altres, ni emprar paraules burletes quan parlem. Hem d’estimar i ser actius pacificadors de les relaciones humanes. Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell, ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mt 5, 23-24)

divendres, 23 de febrer de 2018

Glosses per la vida quotidiana


¿Què hem de fer els cristians? ¿quines són les pràctiques que ens distingeixen de les altres persones? Hem d’actuar, però no tant per diferenciar-nos d’altres creences, sinó per fer allò que creiem que dóna sentit al que creiem i sabem que és el que cal fer. De tot, destaca que hem d’estimar fins a les últimes conseqüències i hem de ser testimonis de l’amor en tot moment. Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em vau acollir, quan em veiéreu despullat, em vau vestir, que estava malalt, em vau visitar, quan era a la presó, vinguéreu a veure’m. (Mt 25, 35-36)

Hi ha una dita que vol fer-nos adonar que les persones tenim dues orelles per escoltar molt i una sola boca per ser prudents i mesurats alhora de parlar. Això vol dir que cal escoltar més i parlar prudentment. Escoltar ens permet conèixer les opinions de les altres persones que ens ajuden a madurar. No vulguem imposar els nostres pensaments amb un excés de paraules, parlem el just i en el moment oportú. Que se’ns recordi pels nostres criteris, no pel to de veu ni per la xerrameca.Que la vostre pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans, es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. (Mt 6, 7)

dijous, 22 de febrer de 2018

Sikhisme III – Creences bàsiques


La fe sikhs es basa en la creença de que hi ha un únic Déu creador de l’univers. Pel sikhisme aquest Déu pot prendre varis noms, els més freqüents són Waheguru (saviesa indescriptible) i Satam (identitat verdadera). Aquest Déu té unes característiques molt properes a la tradició abrahàmica. La primera frase de totes les escriptures sikhs són dues paraules, que reflecteixen la seva creença en un únic Déu:  Ik Onkar  que vol dir dir hi ha un sol déu. en idioma panjabi, encara que té el seu origen en el terme sànscrit eka Omkara, un sol so om.

Els sikhs consideren que no es pot representar la imatge de Déu per la qual cosa, a diferència dels hinduistes, no hi ha cap imatge referent a aquesta divinitat. Però sí que els sikhs són propers als hinduistes en el tema d’acceptar la perspectiva de les successives reencarnacions. La manera de lliurar-se del cicle de les reencarnacions és actuant bé, això permet la jiwan mukta que és la unió amb Déu. La salvació no és l’entrada a un cel, sinó la unió espiritual amb Déu. El que pot apartar als humans de la salvació són els conflictes socials i la mundanitat els quals poden temptar i distreure als individus i fer-los entrar en un cicle continuant de reencarnacions.

Els cinc grans pecats, coneguts com els cinc mals, que els sikhs han d’evitar són: l’egocentrisme, la luxúria, la ràbia, la ira i l’avarícia. Pel sikhs el bon comportament és: l’individu ha d’abandonar el seu ego i centrar tot el seu pensament en Déu; ha de seguir unes bones pràctiques religioses i ha de tenir unes bones conductes coherents amb les normes establertes en el llibre Guru Grant Sahib. Els sikhisme no té el concepte de maya que tenen els hinduistes. Pels hinduistes, de manera molt especial pels anomenats advaites, maya (el món material) és una il·lusió de la qual cal prescindir, pels sikhs el món és una realitat existent on qual també pot donar-se una experiència de Déu. La salvació es pot assolir a través de la pràctica de ritus, peregrinacions o l’ascetisme. Juntament amb pràctiques de devocions fetes amb el cor, l’esperit i l’ànima.

dimecres, 21 de febrer de 2018

Sikhisme II – Els gurus i el llibre sant


Els principis doctrinals sikhs foren establerts per deu gurus entre el segle XV i principis del XVIII. El primer d’ells fou Nanak Dev Ji considerat el fundador d’aquesta religió. Nanak Devi Jevi, que era originalment hinduista, tingué una revelació divina a través del missatge anomenat Moolmantar. Després d’aquesta revelació Nanak Dev Jevi considerà que calia superar l’hinduisme l'islamisme amb una nova religió. Després de la mort del gurú Nanak Dev Jevi en vingueren nou més Gobind Singh va ser l'últim guru en forma humana. Abans de la seva mort, el Guru Gobind Singh decretà que el guru Granth Sahib seria el guru final i perpetu dels sikhs. A partir d’aquests moments la referència d’autoritat sikh ja no són gurus humans sinó un llibre que és el Gurú Grant Sahib, el llibre sant dels sikhs. Els sikhs creuen que l'esperit de Nanak Dev Ji va anar passant d'un guru al següent fins quedar recollida en el llibre sagrat.

A més del fundador, un altre guru important pels sikhs, fou Amar Das, el tercer guru i gran impulsor d’aquesta religió. Fou ell qui constituí una comunitat de seguidors de Nanak Dev Ji i instituí una sèrie de pràctiques religioses. Aquest guru i el seu successor, Ram Das, construïren la ciutat santa de Amritsar on es troba el temple Daurat.

La religió sikh es vertebra a partir de les aportacions de grans mestres del sufisme com Ganj-i-Shakar, Shah Hussain, All Haider i Ghulam Farid i de grans mestres espirituals de l'hinduisme de l’escola devocional com és Ramananda. Aquesta doble influència fa que el sikhisme proposi una religió que és una fraternitat de totes les altres religions, de tal manera que qualsevol hindú o musulmà pot fer-se sikh sense cap problema.

Malgrat el caràcter universal i fratern del sikhisme els territoris veïns i les altres religions de l’entorn en mantingueren forts enfrontament. Per aquesta raó els sikhs creen el 1699 una força religiosa militar, anomenada khalsa (els purs), amb la missió d’oferir protecció als practicants d’aquesta religió. Totes aquells sikhs que passen una cerimònia d’iniciació anomenada Amrit Sanskar queden incorporats al khalsa i es comprometen a defensar la religió sikh amb les armes.

El sikhisme tracta el llibre considerat darrer guru, l’anomenat Guru Grant Sahib, com una persona, de tal manera que es tractat com a tal. Se li fan ofrenes, se’l tapa a l’hora de dormir i se’l desperta al matí, se’l venta quan fa calor, etc.... El llibre sant sikhs és un conjunt de himnes i pregàries escrites pels gurus anteriors sota la inspiració de Shabad guru amb l’afegitó d’algunes pregàries sufís. El llibre està escrit de forma poètica de tal manera que convida a repetir els seus versos. Consta de mil quatre-centes pàgines i està dividit en quaranta cinc capítols. Té uns sis mil himnes dels quals mil foren escrit pel guru Nanak Dev Jevi. Els sikhs creuen que si repeteixen els versos dels llibres poden arribar a un estat de profunda meditació.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Sikhisme - I


Fa uns anys vaig publicar una sèrie d’entrades dedicades a les religions. He pensat tornar-les a recuperar actualitzat els seus continguts. Començo aquesta sèrie amb  el sikhisme que s’anirà publicant durant varis dies alternats.

Els sikhs, el mot en panjabí significa "deixeble fort i tenaç", són seguidors dels ensenyaments del guru Nanak Dev (1469-1538) nascut a Talwandi, actualment Nankana Sahib, poble proper a Lahore, Pakistan. Aquest guru creà al segle XVI al Panjab (India) una religió que combina elements del bhakti hindú i del sufisme islàmic. Nanak Dev , després d'una important experiència interior, escriví el poema místic Jap Ji on explicà les bases de la religió sikh. Les paraules sikhs i sikhisme provenen de l’arrel sàncrita shishya que vol dir disciplina.

Durant els anys posterior, Nanak Dev viatge per tota la India, Nepal, Tibet, Persia i Afganistan explicant el sikhisme. Després d'aquests viatges Nanak Dev creà una comunitat shik a Kartarpur des d'on comença a difondre la religió sikh als nombrosos pelegrins que hi acudien. Per Nanak Dev la religió ha d'unir a les persones i no ser font de discriminació o d'enfrontament entre pobles, gènere i diferents creences. Els sikh són monoteistes, creuen en un sól Déu, anomenat  Ek Onkar (Vāhigurū "sense forma", "no observable", "etern") i els ensenyaments dels deu gurus recollits en el Siri Guru Granth Sahib Ji un llibre que es considerat com l’onzé i darrer gurú. Un sikh viu d'acord a les seves creences.

El sikhisme és la religió majoritària al Panjab, India. L’evolució del sikhisme està relacionada amb la pròpia història del Panjab. Aquesta regió de l’índia és un lloc de pas molts influït per les onades migratòries i per la pressió política dels territoris de l’entorn. Es calcula que hi ha vint-i-tres milions de sikhs per tot el món.

dilluns, 19 de febrer de 2018

El millor dejuni per aquesta Quaresma


He llegit la darrera carta dominical de l'arquebisbe de Barcelona El millor dejuni d’aquest Quaresma i he quedat atònit. Pensava que després de la nota conjunta de tots els bisbes catalans sobre el moment polític, els ordinaris dels llocs donarien mes llums, desenvoluparien alguna idea nova per ajudar al discerniment dels seus feligresos i a la ciutadania en general perquè, com molt bé diuen, “a Catalunya existeix un problema polític de primer ordre que obliga a cercar una solució justa a la situació creada”. L’escrit del cardenal Omella, que vaig llegir en el full dominical de la meva parròquia al sortir de missa, comença amb un to pastoral molt clarificador que ajuda a entendre el sentit de la Quaresma. En la primera part de la carta, l’arquebisbe comenta que la Quaresma és un bon moment per revisar la vida interior i el temps litúrgic convida a entrar en contacte amb la paraula de Déu i escoltar la se veu. El cardenal Omella també comenta la importància del dejuni per recuperar el to vital interior i fer-nos adonar de les imatges, els objectes i les sensacions que reclamen la nostra atenció i ens distreuen.

L’arquebisbe barceloní suggereix algunes idees per fer el dejuni quaresmal. La seva primera proposta m’han deixat perplex. Aconsella com a pràctica del dejuni no reenviar missatges polítics a les xarxes socials perquè considera que cal distància i humor, i com alternativa proposa enviar només missatges que regalin alegria i pau. Ho he trobat tot plegat molt desafortunat. Per més que he rellegeixi el text no descobreixo la compassió i la misericòrdia que hem de tenir els cristians quan hi ha presos polítics i exiliats acusats d’uns delictes que no han comés. Personalment, m’hauria agradat més que el meu bisbe m’hagués ajudat a saber concretar avui les paraules del profeta Isaïes llegides a l’Ofici de Lectura del dimecres de Cendra i presenten el dejuni que agrada a Déu (Is 58, 6-8). Diu així el profeta: “El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus”. Aquest és el dejuni que plau a Déu, aquest és el millor dejuni d’aquesta Quaresma.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. 

La quaresma no és un temps trist. És temps de preparació d'una festa, de la vinguda a casa nostra d'una persona que apreciem i estimem molt. Per això hem de netejar la casa, per això hem de penedir-nos dels nostres pecats, de les nostres fragilitats, de les coses que no hem fet bé. Per això l'Església ens demana conversió i penediment: per preparar-nos per a la Pasqua, per a rebre Crist de la millor manera possible. (Fragment d’una homilia del G. Anton Gordillo, monjo de Montserrat)

El consumisme està consumint les persones (Pere Casaldàliga, bisbe)

No n'hi ha prou amb ser creient, també s'ha de ser creïble (Pere Casaldàliga, bisbe)

Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls… I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu (Pere Casaldàliga, bisbe)

Si veus infelicitat, és difícil sentir-te plenament feliç, però si mires de ser solidari i senzill, hi ha una mena de felicitat de fons que es manté (Pere Casaldàliga, bisbe)